Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Hem d’ampliar el sentiment nacional o hem de radicalitzar-lo?
14/07/2014 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, blogger independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

La Constitució Espanyola no és democràcia. Si un poble demana independència, són les lleis que la impedeixen les que són antidemocràtiques. La democràcia parlamentària espanyola és una democràcia policial”. Ho deia Josep Guia l’octubre de 1991 en una entrevista a El Mundo. Fou pocs dies després que el President Pujol rebutgés al Parlament de Catalunya la Independència, tot proposant-nos l’aprofundiment en la Constitució Espanyola “perquè l’objectiu dels Catalans depèn d’ampliar el sentiment nacional més que de radicalitzar-lo”.

Òbviament, el motiu de Josep Guia també era ampliar el sentiment nacional, i ampliar-lo sencer (de Salses a Guardamar...), i també fer pedagogia des dels escons del Parlament de Catalunya. La diferència amb Jordi Pujol no estava tant en la radicalitat com en la Constitució, perquè és difícil aplicar coherència quan eduques la població en la incoherència. Si fas apologia de la Carta Magna de l’enemic no amplies el sentiment nacional català sinó el de l’enemic.

M’estic referint a aquell període de fa vint-i-tres anys, perquè llavors, com ara, estàvem enmig d’un procés col·lectiu  d’alliberaments nacionals, amb les declaracions d’independència de les Repúbliques Bàltiques i les Balcàniques. El naixement de nous estats sempre arriba en tongades. Aquell cop, tots sabíem que no teníem encara força, perquè fins llavors l’independentisme havia estat un moviment revolucionari de classe, i encara embrionari, en un context internacional on la dreta tendia a l’hegemonia. Per això, no fou excessivament traumàtic que ens quedéssim a la cuneta; ja havíem tingut altres frustracions anteriors, coincidint amb la independència d’Irlanda, amb la Primera Guerra Mundial, amb la caiguda de la monarquia espanyola, amb la Segona Guerra Mundial...

Som novament en un d’aquells moments històrics i a mercè de les correlacions de forces i d’un gran nombre de variables. Sentim com al Govern Espanyol i als espanyolistes de Catalunya se’ls escapen sovint comentaris (que deuen formar part del seu full de ruta) segons els quals estan tranquils, perquè confien en el sostre poblacional de l’independentisme, que rondaria el 30%. Aquest sostre faria coincidir (llevat d’excepcions) els resultats electorals de la màxima mobilització catalanista amb el nombre de persones que tenen la llengua catalana com a llengua familiar. 

Recordo haver vist que aquestes xifres divergeixen entre els votants radicals de les CUP, on destaca un major nombre de persones castellanoparlants. Per tant, alguna cosa els falla als que diferencien en fases “radicalitat” i “ampliació del sentiment”. Jo crec que ambdós conceptes són fills de la coherència. Qui ha estat coherent i qui s’ha mogut? L’esquerra l’independentista o CiU, recolzant la Constitució amb que ens ataca Espanya? Jo no sé pas si el nostre sostre actual és el que diuen, però si creix allí on els radicals de les CUP treballen amb coherència i dient les coses clares, penso que també podrà créixer a les zones amb menys consciència catalana quan totes les forces sobiranistes assumeixin la radicalitat que deriva de la coherència.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid