El poble s’ha mobilitzat al carrer i a les urnes i ha obligat els polítics d’ordre a modificar el seu guió. El primer acte va ser l’11 de setembre, quan la gent va reivindicar de forma massiva la independència i va enterrar per sempre més la proposta de pacte fiscal. Després, el govern d’Artur Mas va convocar eleccions autonòmiques amb la pretensió de monopolitzar l’independentisme, per diluir-lo i conduir-lo devers els seus interessos. Però els resultats dels comicis del 25 de novembre han castigat severament a CiU i, en canvi, han beneficiat a les opcions d’esquerra i independentistes, fins al punt que se’ls ha colat la CUP al Parlament!
Tot i les maniobres espanyolistes de distracció, amb el ministre Wert redactant lleis contra el català a l’escola o els xous dels Ciudadanos manifestant-se de bracet amb els feixistes pels carrers de Barcelona, és indiscutible que hem entrat en un nou cicle polític, que no es resol amb una simple reforma de la Constitució espanyola de 1978, perquè allò que es planteja des dels Països Catalans és el dret de decidir i la independència, que són reptes de naturalesa constituent.
Aquest tercer acte és, doncs, l’inici d’un procés constituent català, en el qual els diferents actors polítics i socials ja prenen posicions per situar-se en primera línia de sortida.
Ara bé, si manllevem les paraules de Nelson Mandela, que va dir que “la construcció nacional té un preu”, i les apliquem a la realitat catalana, trobem que la burgesia i el seu altaveu polític (CiU) són els principals esculls que cal superar, perquè sempre han avantposat els seus interessos de classe a la llibertat nacional. De fet, Duran i Lleida i la patronal, ja fa temps que entreveuen que la mobilització popular pot desbordar-los i han estat el primers que ho han dit sense embuts: no hi ha vida fora d’Espanya. Mentre no arriba l’hora de la veritat, dins de les files de CiU continuen escudant-se en una còmoda ambigüitat patriòtica, que els permet saquejar les arques públiques (casos corrupció), privatitzar els recursos i les infraestructures (aigua, autopistes, hospitals) i retallar serveis públics bàsics (educació i sanitat).
Ara mateix CiU negocia un acord trampa amb ERC, que condiciona la convocatòria d’una consulta (sense especificar els continguts ni quan ni com pensen realitzar-la) a l’acceptació de les retallades socials. Justament, és ara quan cal tenir en compte que la burgesia mai ha estat independentista i, com ja va vaticinar el sindicalista Salvador Seguí el 1919 a l’Ateneo de Madrid, en un discurs de rabiosa actualitat: “si algun dia es parlés seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la Lliga Regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional”.
Per tot plegat, l’esquerra independentista no pot afluixar ni validar un procés de construcció nacional que es fonamenti en la involució democràtica i les retallades de drets socials i laborals. La nostra responsabilitat, al Parlament, als municipis i als carrers continua sent la ruptura amb les estructures polítiques alienes dels estats ocupants (espanyol i francès) i amb les polítiques econòmiques neoliberals dictades pels mercats; i, òbviament, això només serà possible amb la mobilització popular.
