Al darrer debat de política general, i després de fer-se petar els dits i citar l'Evangeli, el diputat Jordi Cañas ens va voler llegir un fragment d'un poema de Jaime Gil de Biedma. “Otro catalán, otro barcelonés que no sería de los mejores, pero para mí es de los firmes, de los que no abren cajas de Pandora, sino que tiende puentes y quiere reformar y no romper, y quería unir y no dividir, que es lo que quiere Ciutadans.”
No li faltava raó al diputat Cañas. Gil de Biedma volia construir tants ponts que l'any 1981 va tenir la valentia d'escriure un article on es posicionava en contra del famós Manifiesto de los 2.300, on una quants intel·lectuals expressaven la seva preocupació per la desaparició de la llengua castellana. Segons ells, tots els catalans eren uns burgesos que no en tenien prou explotant els immigrants espanyols, sinó que a sobre pretenien assimilar-los perquè oblidessin que estaven explotats. Aquests immigrants se sentien tan pressionats que fins i tot van catalanitzar els noms dels seus fills, que acabarien traumats i amb greus problemes com la pèrdua de fluidesa verbal i una menor capacitat d'abstracció i comprensió. A banda de defensar la immersió lingüística, Gil de Biedma criticava al seu article que aquests intel·lectuals transformadors de la societat (recordem que el manifest va aparèixer a Diario 16) utilitzessin els immigrants espanyols i els tractessin d'imbècils quan, en realitat, l'únic que feien era defensar els seus interessos.
Avui, els hereus del Manifiesto de los 2.300 no parlen de traumes, sinó de llibertat, i ja se sap que la llibertat pot arribar a justificar-ho tot. Dels espanyols que van immigrar a Catalunya ja no en diuen res, conscients que les seves profecies no s'han complert i que aquesta és, precisament, la prova de l'èxit de la normalització lingüística. Ara els nous signants no hi donen tantes voltes, però el seu marc ja no és el català, i es limiten a defensar la llengua castellana simplement perquè "és la llengua comuna" (de tot el territori espanyol, s'entén). Del Manifiesto de los 2.300 al Manifiesto por la lengua común hi van 27 anys, i que hagin hagut de canviar d'argumentari ja demostra que no la van encertar gaire.
Gil de Biedma es definia com a català i poeta en llengua castellana i per això, i perquè era un pedant, es presta a la utilització. Li van prohibir l'entrada al Partit Comunista per homosexual i era un gandul que escrivia poc i va decidir jugar a la poesia social des del consell d'administració de l'empresa del pare. Però era un home honest: va criticar els signants del Manifiesto perquè en realitat només volien continuar vivint de la cultura castellana a Barcelona, i en el fons això és el que ell havia estat fent tota la vida. Per això el seu article l'honora doblement, i per això l'abús que avui en fan els que es diuen cosmopolites és doblement vergonyós i poc encertat. Ho diu el mateix poeta per tancar l'article: "Engañar, señores intelectuales profesionales, está muy feo; y engañarse es tonto."
