Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Una organització àgil i potent per un independentisme creixent
13/08/2012 Pau Juvillà

Per Pau Juvillà Ballester, membre de la CGT i de la CUP de Lleida

És un fet evident el creixement de l’independentisme. Un augment que poc a poc s’ha anat infiltrant entre diverses capes de població que abans n’eren refractàries, reticents i en el millor dels casos indiferents i que ha agafat amb el pas canviat diferents formacions de l’espectre polític del principat.

En el cas de les esquerres, un cop superat el complex “Solé-Tura” que associava bàsicament catalanisme i burgesia, una part de les esquerres han virat cap al sobiranisme però encara hi ha qui, sota diversos pretexts, han perdut el pas i segueixen ancorats en unes posicions absolutament desbordades per la societat civil. És el cas del PSC, un partit que, cada dia que passa, fa més evident el sucursalisme i la submissió al PSOE i al marc estatal, en defensar encara aquell catalanisme post transició que ja està àmpliament superat inclús per aquells que fa anys el defensaven.

També ICV continua immersa en l’enèsima definició de federalisme, negant-se encara a afrontar el debat en la seva justa mesura dient, com es diu en el seu pamflet sobre la “qüestió nacional” de l’estiu del 2010 sobre les consultes pel Dret a Decidir que ICV “reconeix el dret a la ciutadania a organitzar consultes cíviques de participació ciutadana i constata amb preocupació els intents d’instrumentalització per part d’alguns partits i plataformes independentistes que han desnaturalitzat el sentit cívic de la consulta”, per acabar defensant un “Estat Federal Plurinacional” que necessita d’una contrapart avui inexistent i a la que no s’espera en els propers decennis.

Uns partits de l’esquerra “oficial” que han compartit des de finals dels anys 70 (conjuntament amb d’altres de l’espectre polític contrari) un projecte de “reformar” l’Estat Espanyol i una cerca d’un encaix amb aquest, des de un autonomisme ampli fins un federalisme o confederalisme.

I pel que fa a ERC, no cal dir que es troba, paradoxalment, en un moment de regressió diametralment oposat a l’auge del missatge que, en teoria, l’hauria dut al seu sostre electoral més alt. Una Esquerra que, malgrat tenir en el seu sí una majoria aclaparadora d’independentistes, no segueix una estratègia independentista sinó que aposta per una mena de gradualisme donant suport a l’estatut d’en Maragall, la llei de les consultes o el pacte fiscal.

En el cas de la dreta, la idea d’una Catalunya independent ha permeat també dins de les seves files, desbordant la proposta de pacte fiscal de CiU i fins i tot amb una presència dins de la mateixa Unió Democràtica de Catalunya.

En canvi, en la societat civil, les plataformes, associacions o organitzacions que defensen la independència del principat o del conjunt dels Països Catalans sense creixen i proliferen arreu, alguns cops com una simple reacció sense més recorregut però en d’altres casos de manera pausada, estructurada i pacient, aglutinant diverses sensibilitats en el seu si. Objectivament aquesta no és estrictament una mala notícia, un dels objectius essencials de l’Esquerra Independentista té cada cop més pregonament, però no així l’altra pota de les nostres demandes, l’emancipació social.

Existeix també, i es evident, l’ascens d’una certa consciència que demana un canvi del model econòmic en major o menor grau però que reflexa un descontentament amb el model actual i en demana canvis. Una consciència encara difusa que pot portar amb la construcció d’una alternativa al model econòmic actual que no es troba lligada, encara, a la demanda de l’alliberament nacional.

I com a conseqüència d’això –o potser en sigui la causa-, en tot aquest procés l’Esquerra Independentista ha perdut part del seu pes i aquell binomi indissociable, la llibertat nacional i l’emancipació social, ha perdut part de la visibilitat de la que gaudia en anys anteriors.

Si volem, com en el cas d’altres moviments d’alliberament nacional d’arreu, mantenir aquest lligam necessari en els processos d’alliberament nacional i social, caldrà enfrontar-nos a les nostres pròpies contradiccions i participar en aquelles plataformes que reuneixin uns mínims i que siguin proclius a escoltar el nostre missatge, ara més vigent que mai, de defensa de les classes populars des de la confrontació d’idees.

I aquesta feina només serà possible si disposem del que ja tenim: un capital humà preparat i acostumat a la mobilització i a l’acció, però també una organització estructurada, àgil i potent:un puny, un partit de masses i de combat. És evident que l’emancipació nacional no vindrà de la mà, únicament, de l’Esquerra Independentista i que això ens obligarà a compartir camins, com també és evident que només des d’una Esquerra Independentista amb estructura forta i plantejaments clars, incidint en tot el seu procés, podrem condicionar-lo a la transformació social. Som els únics que podem fer-ho, la única alternativa de fer que això sigui possible.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid