D’ençà de les darreres municipals la CUP a Lleida hem dut a terme, a petició d’aquests, dues trobades amb els partits que s’han quedat fora del saló de plens de la Paeria (ICV i ERC) per establir, segons ens diuen, ponts de diàleg entre forces independentistes i d’esquerres.
Les dues reunions, positives ambdues, s’han centrat en la crida a fer un front comú “de tot l’independentisme”, com ens reclama ERC, i “de les esquerres” com ens exhorta ICV. Una proposta, la dels republicans, d’establir llaços i sinèrgies comunes entre totes aquelles forces que lluiten per l’emancipació nacional a dreta i esquerra; i una crida, per part dels eco-socialistes, que passa per la unitat d’acció amb totes aquelles organitzacions (bàsicament partits) als que anomenen d’esquerres i en què hi inclouen, de manera expressa, al PSC-PSOE.
De ben segur que la CUP podem trobar molts punts en comú amb aquelles idees força del PSUC i dels altres partits d’esquerres que en els anys 60 apostaven per un canvi social real, i d’aquella ERC que, en els 30, defensava una República Catalana. El nostre és un camí que s’inicia lluny, amb una història pròpia, i que encara hi vol anar més, de lluny, i amb tants companys i companyes de viatge com sigui possible, però sempre i quan abans de mirar endavant fem una mirada enrere per no perdre ni trair aquell llegat ideològic, uns valors republicans i socialistes en els que basem el nostre desig d’alliberament nacional, que és al mateix temps i indestriablement, social i personal. I no sols això. Per fer camí junts abans cal mirar enrere, no sols per retrobar-nos amb una escala de valors comú –ara més necessària que mai-, sinó també per reconèixer els nostres propis errors a fi de no repetir-los mai més.
A nivell ideològic, la posició d’ERC és de sobres coneguda, l’aposta per un independentisme transversal amb un lleu vernís socialdemòcrata no és nou, però si que és evident el gir que ha dut a terme ICV, si és te en compte que una part important del seu ADN prové del PSUC, el qual difícilment s’hauria acontentat amb convertir-se, massa sovint, en la crossa necessària del PSC-PSOE. És aquest passat recent –i en molts municipis encara present- del tripartit PSC-ICV-ERC- el que no podem passar per alt, perquè no el sentim qualificar d’error en cap d’aquestes dues trobades sinó que més aviat és un tema obviat, invisible, quan se’ns ofereix viatjar acompanyats.
I com l’oblit és voluntari i la nostra voluntat la de no oblidar, us hem de recordar que la vostra crossa al PSC, allà on s’ha col·locat, manté intacta tant l’estructura econòmica com la territorial, ja que per transformar la primera els socis PSC-ERC no estan per la labor i, pel que fa a la segona, PSC-ICV troben en el federalisme una excusa perfecta per eludir de manera constant la solució al problema d’encaix amb Espanya.
Aquestes diferències ideològiques i aquesta mirada enrere, però, no ens inhabiliten, en cap cas per trobar-nos sota reivindicacions compartides, com són actualment la defensa de la sanitat, l’educació i altres serveis públics, però que al mateix temps ens permeten delimitar clarament l’espai del nostre projecte polític.
Perquè la CUP tenim un projecte propi i potent que recull una història pròpia i un model polític transformador i assembleari que ens permet definir-nos, no pas en contraposició a, sinó per afirmació. Són moments de canvis socials sota els auspicis d’un capitalisme en crisi, i podem coincidir en el camí, òbviament, però no en tenim prou amb sortir de la crisi, nosaltres volem sortir del capitalisme. Com no en tenim prou en canviar el model territorial espanyol, nosaltres volem sortir d’Espanya.
