Cal arribar abans, consumir més informació, opinar immediatament i passar de llarg abans que el món canviï de pantalla. En aquesta cursa permanent, gairebé hem oblidat una cosa molt senzilla: caminar.
No caminar per fer esport.
No caminar per arribar a un lloc.
Caminar per mirar.
Caminar per escoltar.
Caminar per comprendre.
M'agrada definir-me com un flâneur.
No en el sentit del passejant elegant del París del segle XIX, sinó com algú que fa del caminar una manera de conèixer el país.
Perquè un país no s'explica només als llibres.
S'explica als carrers.
A les places.
Als mercats.
Als camins de muntanya.
Als cafès on encara es discuteix de política.
Als monuments que recorden uns fets i silencien uns altres.
A les fàbriques abandonades.
Als camps que han deixat de cultivar-se.
A les estacions de tren.
Als barris que canvien de pell.
Els Països Catalans són un immens llibre obert.
Cada poble és un capítol.
Cada paisatge explica una història.
Cada conversa ens revela una manera d'entendre el món.
Quan camino no busco només bellesa.
Busco memòria.
M'interessa saber per què un carrer porta un determinat nom.
Per què una plaça continua essent un espai de trobada.
Per què un antic cinema avui és un supermercat.
Per què un bosc avança allà on abans hi havia vinyes.
Per què una llengua resisteix.
Per què una festa popular continua viva.
Caminar és una forma de llegir.
El país també es pot llegir.
No amb presses.
Sinó amb curiositat.
Vivim envoltats de mapes digitals que ens indiquen el camí més curt.
Però els camins més interessants gairebé mai no són els més curts.
Són aquells que ens fan desviar.
Els que ens obliguen a preguntar.
Els que ens descobreixen una història inesperada.
Els que ens permeten parlar amb algú que no coneixíem.
Potser per això cada vegada em convencen menys els itineraris perfectes i les rutes dissenyades perquè no ens perdem.
Perdre's també és una forma de coneixement.
Només qui accepta sortir del recorregut previst acaba descobrint allò que no apareix a les guies.
M'agrada caminar perquè el país es deixa entendre millor des dels seus marges que des dels seus centres.
Des d'un petit poble tant com des d'una gran ciutat.
Des d'una conversa amb un pescador tant com des d'una biblioteca.
Des d'una plaça qualsevol tant com des d'un parlament.
Caminar no és fugir del món.
És acostar-s'hi.
Observar abans d'opinar.
Escoltar abans de jutjar.
Entendre abans de concloure.
Potser avui això és més necessari que mai.
En un temps accelerat, caminar és recuperar el temps.
En un món ple de soroll, caminar és tornar a escoltar.
En una societat que sovint només mira el present, caminar és descobrir les petjades de tots els qui ens han precedit.
Per això el Flâneur no és només un passejant.
És una manera de mirar.
Una manera de pensar.
I, sobretot, una manera d'estimar el país.
Perquè només es pot estimar allò que s'ha recorregut amb els propis peus.
