La frase, aplicada sovint a l’art, també serveix per al futbol. Cada vegada que arriba un Mundial reapareix el mateix argument: no barregem esport i política. Però el Mundial és, precisament, una de les grans escenificacions polítiques del món contemporani.
Hi ha himnes, banderes, seleccions nacionals, caps d’estat, discursos d’identitat i milions de persones que no només animen onze jugadors, sinó una representació simbòlica del seu país. El futbol, en aquest nivell, no és només esport: és reconeixement, pertinença i poder.
Per això és tan revelador que Catalunya —i encara més el conjunt dels Països Catalans— no pugui competir amb seleccions pròpies en les grans competicions internacionals. No és perquè no hi hagi futbolistes, afició, clubs, tradició o país. És perquè el mapa del futbol internacional és també el mapa dels estats reconeguts.
Quan Anglaterra, Escòcia, Gal·les o Irlanda del Nord competeixen separadament, ningú no diu que barregin esport i política. Es considera normal. En canvi, quan Catalunya reclama el mateix dret, la resposta acostuma a ser que l’esport no s’ha de polititzar. La diferència no és esportiva; és política.
El problema, doncs, no és que Catalunya vulgui portar la política al futbol. El problema és que el futbol ja està organitzat políticament, però només es nota quan una nació sense estat qüestiona les regles del joc.
Això també passa amb l’art. Quan algú diu que l’art no ha de ser polític, sovint vol dir que no ha de molestar el poder. Quan algú diu que el futbol no ha de ser polític, sovint vol dir que no ha de qüestionar l’ordre establert.
El Mundial de 2026 torna a omplir pantalles, places i bars. Tornem a veure banderes onejant, himnes emocionant multituds i discurso nacionals convertits en espectacle global. I, mentrestant, milions de catalans tornem a mirar una competició on el nostre país no pot ser-hi amb nom propi.
No es tracta només d’una absència esportiva. És una absència política.
Perquè una selecció no és només un equip. És una forma de dir al món: existim.
I quan a un poble se li nega aquesta possibilitat, no se li està negant només jugar un partit. Se li nega una part del seu reconeixement col·lectiu.
Potser algun dia deixarem de sentir que el futbol no s’ha de barrejar amb la política. Aquell dia, probablement, serà perquè ja s’haurà entès que la neutralitat gairebé sempre juga a favor de qui ja té el poder.
