Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Pensar que el futbol no ha de tenir res a veure amb la política ja és una actitud política.

La frase, aplicada sovint a l’art, també serveix per al futbol. Cada vegada que arriba un Mundial reapareix el mateix argument: no barregem esport i política. Però el Mundial és, precisament, una de les grans escenificacions polítiques del món contemporani.

Hi ha himnes, banderes, seleccions nacionals, caps d’estat, discursos d’identitat i milions de persones que no només animen onze jugadors, sinó una representació simbòlica del seu país. El futbol, en aquest nivell, no és només esport: és reconeixement, pertinença i poder.

Per això és tan revelador que Catalunya —i encara més el conjunt dels Països Catalans— no pugui competir amb seleccions pròpies en les grans competicions internacionals. No és perquè no hi hagi futbolistes, afició, clubs, tradició o país. És perquè el mapa del futbol internacional és també el mapa dels estats reconeguts.

Quan Anglaterra, Escòcia, Gal·les o Irlanda del Nord competeixen separadament, ningú no diu que barregin esport i política. Es considera normal. En canvi, quan Catalunya reclama el mateix dret, la resposta acostuma a ser que l’esport no s’ha de polititzar. La diferència no és esportiva; és política.

El problema, doncs, no és que Catalunya vulgui portar la política al futbol. El problema és que el futbol ja està organitzat políticament, però només es nota quan una nació sense estat qüestiona les regles del joc.

Això també passa amb l’art. Quan algú diu que l’art no ha de ser polític, sovint vol dir que no ha de molestar el poder. Quan algú diu que el futbol no ha de ser polític, sovint vol dir que no ha de qüestionar l’ordre establert.

El Mundial de 2026 torna a omplir pantalles, places i bars. Tornem a veure banderes onejant, himnes emocionant multituds i discurso nacionals convertits en espectacle global. I, mentrestant, milions de catalans tornem a mirar una competició on el nostre país no pot ser-hi amb nom propi.

No es tracta només d’una absència esportiva. És una absència política.

Perquè una selecció no és només un equip. És una forma de dir al món: existim.

I quan a un poble se li nega aquesta possibilitat, no se li està negant només jugar un partit. Se li nega una part del seu reconeixement col·lectiu.

Potser algun dia deixarem de sentir que el futbol no s’ha de barrejar amb la política. Aquell dia, probablement, serà perquè ja s’haurà entès que la neutralitat gairebé sempre juga a favor de qui ja té el poder.

Valora
Rànquings
  1. La Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines convoca una doble mobilització contra la visita reial a Sant Martí d’Empúries
  2. La Marxa de la Llibertat: "Cinquanta anys del primer gran acte de desobediència civil dels Països Catalans"
  3. Decidim! reivindica la llibertat nacional del País Valencià 319 anys després del Decret de Nova Planta
  4. Fa 8 anys de la mort d'Eva Serra i Puig, lluitadora independentista i historiadora
  5. En el 36è aniversari de la mort de Manuel de Pedrolo: ara fa cinquanta anys criticava el centralisme dels partits socialistes espanyols i reivindicava la llibertat dels pobles
  6. 45 anys del 'Som una Nació': 100.000 persones van omplir el Camp Nou en defensa dels Països Catalans
  7. L'ANC presenta la samarreta i el lema de la Diada 2026: «Hi soc. Hi som. Independència»
  8. El TSJC admet a tràmit la reclamació d'Ecologistes en Acció per dotar les Serres de Miralles-Queralt d'un Pla de Gestió
  9. Entitats de la Barceloneta reclamen que el Bloc Balboa es destini a habitatge veïnal i no al negoci turístic
  10. Nazione rebutja el projecte d'autonomia de Còrsega i el considera una renúncia als drets del poble cors
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2026 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid