Els registres de temperatura han posat en alerta l'Europa central, que aquest juny estan recollint temperatures insòlites i han deixat als europeus astorats. Si algú encara tenia dubtes que això del canvi climàtic anava de debò, ara ja s'hi pot anar acostumant perquè aquest és i serà el patró climàtic dominant. Una combinació de l'augment mitjà de les temperatures i alteracions en el règim de pluges. En efecte, el clima ha canviat i enrere queden les excentricitats dels negacionismes climàtics i les seves dèries anticientífiques.
A partir d'ara caldrà re situar-se perquè la situació, lluny de millorar, entrarà en noves fases d'incertesa . I és que segons dades de l’Organització Meteorològica Mundial, la temperatura mitjana global ja se situa en 1,24 graus per sobre dels nivells pre-industrials, amb pics que han superat ja els 1,5 graus previstos com a topall màxim en el marc dels acords de la Cimera de París celebrada l’any 2015. Però a nivell de Catalunya, país mediterrani per excel·lència, les xifres son més extremes i la mitjana ha augmentat en 1,5 graus, amb pics que s’apropen o superen els 2 graus, segons el Servei Meteorològic de Catalunya.
Per tant, a nivell pràctic i real ja som en una nova situació, no prevista fa uns anys. I políticament és obvi que això té conseqüències. D'una banda les dretes i les extremes dretes seguiran entre els darrers estirabots negacionistes i un silenci incòmode fruit de la ignorància i el desconcert. Les esquerres hauran d'anar assumint el fracàs de les seves polítiques similars a les de la dreta. I l'ecologisme polític i social haurà de fer una gran reflexió. Les darreres dècades s'ha deixat segrestar per dretes i esquerres oportunistes i s’ha dedicat a promoure solucions parcials i amb poc recorregut com instal·lar plaques solars arreu sense canviar el model econòmic que genera els conflictes ambientals. O pitjor, fomentar hipiades com ara les comunitats rurals auto sostingudes o la seva versió urbana i neoberal a l'estil de ciutats plenes de yupies amb patinet i alterna-pijos amb bicicletes elèctriques.
Abraçar el green washing en comptes d’anar per feina i fiar-ho tot a un nou llenguatge wokitzat ha acabat de caricaturitzar l'ecologisme d'esquerres i desactivar-lo. Un dels problemes ha estat apostar tant fort per la participació electoral a les institucions. Això ha fet que el discurs científic clar i català sigui incompatible amb les necessitats electorals dels partits, tant donats a la correcció política i l’engany parcial. Ho he viscut en pròpia pell quan he intentat comunicar políticament situacions ambientals. Per aquest motiu cal apel·lar a la reflexió col·lectiva.
Però la realitat és molt tossuda i el bany de realisme ens indica que hem arribat al punt de no retorn. Les previsions anunciades a la dècada dels 90 han esdevingut realitat i la immensa majoria de polítiques ambientals que s'han aplicat els darrers 30 anys han estat clarament insuficients. Les grans cimeres internacionals impulsades per l'ONU han esperonat als governs nacionals, regionals i locals a desenvolupar una agenda verda que es creia que donaria fruits.
Però ha estat molt naïf i llirista encarrilar un camí així sense tenir en compte que d'una banda els interessos geopolítics de les grans indústries i per altra banda, l'estil de vida modern vinculat al consum d'energia i que s'ha globalitzat ( viatges, comunicacions, centres comercials, carreteres, vehicles, migracions, turisme massiu….), impedeixen fer avenços seriosos en la reducció dràstica dels GEH i en l'ús dels recursos naturals.
Podem afirmar sense por a passar vergonya que la globalització capitalista desfermada a partir de l'any 2000 ha normalitzat la cobdícia sense fi, el creixement econòmic i demogràfic desbocat i per tant les agressions ambientals al clima, als ecosistemes i a la biodiversitat.
I aquí estem, amb un país anomenat USA que ha globalitzat la cobdícia arreu del món, que ha destrossat l'esquerra amb la seva agenda woke i que acaparat tots els territoris i recursos que ha pogut, a l'estil ratzelià de l'alemanya dels anys 30. Van començar per no ratificar l'acord de Kyoto, després per sortir de l'acord de París i actualment per emprendre la política d'invasions de països i robatori de recursos. Menció a part son les dictadures teocràtiques del golf pèrsic, autèntics petrofeixistes especialitzats en mantenir el món enganxat als combustibles fòssils.
Actualment, part de les esquerres cauen en el parany ridícul de culpar a l'extrema dreta del canvi climàtic. Res més patètic i absurd perquè el canvi climàtic és responsabilitat política del neoliberalisme i les seves derivades polítiques, que a nivell europeu son la socialdemocràcia i el liberalisme polític, és a dir PSOE, PP, ERC, CIU…. que existien molt abans que l’extrema dreta actual ....òbviament l'extrema dreta també forma part del capitalisme que fomenta el canvi climàtic.
Sigui com sigui, un futur poc encoratjador és el que haurem d'afrontar. Sóc del parer que l'ecologisme s'ha de repensar, que no pot seguir sent presoner de les esquerres woke i de les dretes euròcrates. Cal sortir d'aquesta pinça mortal que ens ha paralitzat durant anys. No serà fàcil perquè d'una banda els reptes son colossals, molt més durs del que es creia fa anys, i d'altra banda perquè hi hi ha tota una teranyina d’empreses i partits que depenen de subvencions i prebendes.
I dissortadament també activistes d’esquerres atrapats en fundacions i departaments que més enllà de fer estudis son incapaços de plantejar sortides ideològiques eficients. Una part d'aquest activisme ha reconvertit els ideals en una forma de vida i les pagues impedeixen sortir de l'actual atzucac.
Fa uns anys, l'activisme ecologista occidental i d’altres zones del món tenia uns objectius clars, es creia fermament que un agenda verda global podia aconseguir una reducció seriosa de les emissions de GEH. Tanmateix, la geopolítica ben aviat es va encarregar de deixar les coses clares. hem estat incapaços de treballar col·lectivament per a un futur compartit i millor, i cada bloc regional ha anat a la seva, Occident inclòs El drama es que a Occident s'ha fomentat al màxim l’ individualisme i les politiques d'identitat cada cop més fragmentada, la qual cosa ha dificultat encara més una acció col·lectiva que ens permeti imaginar-nos un futur millor pels nostres nets i besnéts. En general s'ha dimitit de les responsabilitats envers les futures generacions, i aquesta bogeria s'ha estès més enllà d'Occident.
Els defensors del darwinisme social estan encantats amb la situació actual i queda clar que a hores d'ara hem quedat en mans de tecnooligarques que únicament aspiren a dissenyar ciutats intel·ligents amb bicicletes elèctriques, el somni humit dels euròcrates.
Els idearis ecologistes han quedat molt tocats. Els antics militants ecologistes hem estat titllats d'utòpics, de fanàtics, de messies apocalíptics i darrerament d'homes blancs patriarcals…i així hem quedat condemnats en un malson postmodern caracteritzat pel menyspreu i l’arrogància d’una societat hedonista, nihilista i consumista que sembla que ja li estigui bé que no hi hagi ningú al volant.
L’herència judeocristiana que domina bona part del nostre món, és en part la responsable d’un cert pensament màgic, d’un bonisme climàtic que menysprea la realitat material que ens envolta. El clima i el medi son coses molt serioses i sense ciència i decisions dràstiques seguirem en el camí de l’escalfament global i les vel·leïtats de la societat de consum. Aquesta herència cultural i el substrat polític que se’n deriva ens ha fet perdre molt de temps als ecologistes.
Son massa dècades de polítiques ambientals toves que no han servit per res. Ni recollida de residus porta a porta ni zones de baixes emissions serveixen de res si no es transforma el model productiu de consum. Hem estat anys entabanant a la ciutadania amb petiteses i alhora vivint instal·lats en una bomba consumista que omple el món de residus i d’emissions de GEH.
Per això toca de deixar de perdre el temps,de dir que encara hi som a temps. Ja no hi som a temps, i hem d’afrontar la realitat, per més que s’ofenguin les dretes liberals i les esquerres woke ( tant semblants tot sovint) . Calen mesures dràstiques globals, decisions contundents que toquin el moll de l’os del sistema polític i econòmic responsable de destrossar el clima i la natura.
Jordi Navarro morera és geògraf, delegat sindical i activista ecologista.
