Jaume Obrador era un gran orador. ¡L'educació del seminari és quasi perfecta! L'Església catòlica fa segles que ensenya els sacerdots l'art de l'oratòria, els diversos sistemes de controlar la conducta humana. ¡La gran xarxa de poder religiós, polític i econòmic que té el centre en el Vaticà fa dos mil anys que sap com controlar la voluntat de les persones! Jaume havia estat missioner al Burundi, compartint la vida amb els sectors més pobres i marginats de la societat.
Amb Jaume Obrador hem militat plegats a l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC), en el PSM i en totes les lluites per un món més just i solidari en aquests darrers quaranta anys. Res de lluitar pel poder d’un partit. Enteníem la militància com a dinamitzadors de la lluita política i cultural dels treballadors. Una avantguarda quasi invisible, la columna vertebral de la resistència sense voler monopolitzar cap mena de protagonisme especial. Aquesta manera de comportar-nos tenia un perill que, amb els anys, va ser l'origen de nombroses dificultats. No fer la propaganda adient de les sigles de l'organització produïa un efecte que rebotava en contra nostra. Els partits que eren dins els organismes unitaris de l’oposició aprofitaven qualsevol escletxa per a fer-se la màxima propaganda possible. ¡Era el que més els importava!.
A les vagues, en les assemblees, malgrat que només tenguessin un militant, sempre aconseguien fer creure que ho feien tot. Era oportunisme exacerbat o nosaltres no enteníem el que passava davant els nostres ulls? Segurament aquell fet era producte de la història d’on procedíem. L’herència de l’oposició obrera massacrada pel capitalisme i l'estalinisme feia que ens repugnassin la manipulació i la mentida. Altres companys i companyes, veient el que s’esdevenia, la nostra provada manca de sectarisme, de patriotisme de partit, pensaven que tot era causat per la gran quantitat de gent provinent del cristianisme anticapitalista. ¡Creients de bona voluntat esdevenguts comunistes sense haver passat per l’escola de l’estalinisme!
Més que consolidar una sigla —els explicava— el que ens interessa de debò és enfortir les autoorganitzacions obreres i populars. Nosaltres volem ampliar al màxim el partit, evidentment. Qui ho nega? Voldríem tenir les persones més honrades i combatives. Allà on s’han bastit assemblees poderoses, ¡on s’han creat embrions de poder popular com a Vitòria i les barriades obreres de tantes ciutats, el que cal és consolidar aquests organismes sorgits des de les profunditats del tall!
Idealisme? Il·lusions que la realitat ensorraria en pocs mesos?
Jaume Obrador contava com, amb altres grups, havíem creat les primeres comissions de barri a començaments dels setanta. La dictadura s’enfonsava de forma irremeiable en una lenta i sangonosa agonia. Moria matant. Salvador Puig Antich, vint minuts en el garrot, torturat per un botxí inexpert o, vés a saber, amb instruccions precises per a fer-lo patir fins a l'últim instant. Els cinc afusellats d’ETA i FRAP, els estudiants i obrers morts a les manifestacions, a l’interior de les comissaries, mentre pintaven consignes llibertàries enmig del carrer. La manca d’equipament escolar i sanitari a les barriades populars. Jaume Obrador de seguida va ser sensible a les exigències de la població. ¡Una guarderia, un ambulatori, materials per a l'ensenyament! Milers i milers de persones vivint en zones suburbials, amb els carrers sense asfaltar i una total manca d’infraestructures. La dictadura, una vegada rebuda la benedicció dels Estats Units i l'Europa capitalista, només es preocupava de la construcció d'hotels i aeroports.
Jaume Obrador s’emocionava explicant el naixement de les primeres comissions de barri.
Per primera vegada, malgrat les diferències ideològiques, coincidíem a donar un suport actiu als incipients moviments populars, coordinar les lluites i consolidar les assemblees. Sens dubte, les intencions de cada grup podien ser oposades. Uns coincidien amb nosaltres solament per aprofitar-se del combat i aconseguir militants per a la seva organització; d'altres per no quedar despenjats de processos en els quals mai no havien participat; alguns, per frenar tot el possible la radicalitat que començava a desbordar els fantasmals organismes unitaris de l'oposició. La nostra intenció anava per un altre camí. Ens havíem adonat que calia anar aglutinant forces si de veritat volíem arribar a la República Socialista per la qual lluitàvem. Érem ben conscients que encara no érem el “partit”, tal com es considerava la majoria d'organitzacions que comparegueren a la trobada. ¡Res més allunyat de les nostres concepcions! Si de cas, ens consideràvem un “embrió”, l'inici del qual, en un futur pròxim, hauria de ser el gran Partit dels Treballadors que el poble necessitava.
Jaume Obrador era la nostra “arma secreta” a les assemblees clandestines quan ens havíem d’enfrontar amb els defensors dels pactes amb la burgesia. Aleshores es transformava, esdevenia un encès profeta de les Sagrades Escriptures, enrogia d’ira davant determinades trampes polítiques i no perdonava la demagògia. La seva veu, potent, queia com un raig justicier damunt els oportunistes. Era capaç d'animar una reunió de gent somorta, de treballadors i estudiants desencisats, avorrits de les manipulacions dels aspirants a sous i cadiretes. ¡Mai no havia sentit un verb tan electritzant, uns gests clars, precisos, subratllant cada una de les paraules que pronunciava, talment Moisès quan va davallar de la muntanya amb les taules de la Llei, blasmant contra els adoradors dels ídols d'or i de plata!
Impulsat per una set de justícia social inabastable, no podia entendre que partits autodenominats d’esquerres propugnassin l'entrada als sindicats feixistes en descomposició. Aquesta manera d’actuar ens repel·lia. Just en el moment en què el poble organitzava les coordinadores de lluita, com a Euskadi, Catalunya, els indrets més combatius d'Andalusia i Castella i, potent, es consolidava el poder de les assemblees al marge del vertical franquista, els estalinistes justificaven l’entrisme dins els sindicats feixistes amb històries inversemblants que res no tenien a veure amb la realitat.
Miquel López Crespí
