L’atac de Putin contra Ucraïna ha accentuat algunes tendències dins les societats europees i la nostra no n’és una excepció. Els governs han expressat clarament la voluntat d’augmentar la despesa militar. Això ja ve d’abans de la guerra d’Ucraïna. Ja fa uns anys que els dirigents de la UE, pressionats pels EUA i per la indústria militar, van cap aquí. Putin és l’excusa perfecta. En conseqüència, els discursos antimilitaristes queden atropellats per l’enviament d’armes com a única resposta a l’agressió russa. Qui se surt d’aquí és ingenu, quintacolumnista, insensible o tot alhora.
A Catalunya l’antimilitarisme sempre ha tingut pes i ha anat ben unit a l’antiimperialisme. Això té una raó fonamental: els EUA van ser un aliat clar de Franco i això tota l’oposició al règim, que a Catalunya era força gran, ho ha retingut a la memòria. No cola l’esquema de la Guerra Freda segons el qual els ianquis són el garant de la llibertat al món. No els cola tampoc a la major part de la comunitat internacional perquè durant el segle XX els EUA han estat promovent cops d’estat i contrarevolucions als països que han gosat fer passos cap la sobirania econòmica.
Però la guerra d’Ucraïna també ha suposat la revifalla dels cold war warriors. Ens diuen que estar contra les guerres és naïf i que oposar-se a la política exterior dels EUA i oposar-se a l’OTAN és putinisme. És clar que les mentides del Govern rus, els bombardejos i els crims de guerra deixen un terreny impossible per a explicar com s’ha arribat fins aquí i quines altres potències tenen responsabilitats en la guerra. Tanmateix, si podem aixecar la mirada una mica, ens adonarem que la pau passa per la retirada de les tropes russes, sí; però també per desfer una hegemonia nord-americana que necessita enemics constantment per a justificar-se i lligar curt els aliats.
Hi va haver un moment, allà pel 1945, que va semblar que la derrota del nazifeixisme obriria un període de pau internacional acompanyat d’una síntesi alliberadora, el socialisme econòmic amb la democràcia política. Sempre ho recordava Josep Fontana, sovint a través d’una cita d’un altre gran historiador, E. P. Thompson: “Penso que hi havia una alternativa el 1945. No crec que fos inevitable la degeneració que es va produir als dos bàndols. Penso que hi havia una autenticitat en l’aliança de front popular en alguns aspectes de l’experiència d’Espanya i dels moviments de resistència de Iugoslàvia, de França i d’altres països. Aquest va ser un moment autèntic i no crec que la degeneració, en la que hi va haver dos culpables, l’estalinisme i Occident, fos inevitable. És necessari tornar-ho a recordar i dir que aquell moment va existir”. La guerra i la post-guerra a Europa van significar una enorme destrucció, però alhora va sorgir aquest “esperit de 1945” que va acompanyar les primeres passes de l’Estat del benestar i les aliances de govern dels partits comunistes amb altres forces antifeixistes.
La guerra freda es va carregar tot això. Els EUA necessitaven un nou enemic i va apuntar cap a l’URSS. Per això van pressionar per l’expulsió dels partits comunistes dels governs de França i d’Itàlia. La guerra civil grega, amb l’aniquilació d’ex-combatents antifeixistes amb la complicitat dels EUA i el Regne Unit, va ser el primer gran episodi d’aquesta nova confrontació. I el maccarthisme va ser l’expressió interna del canvi, desencadenant una paranoia de control social contra tota l’esquerra nord-americana. En l’altre bàndol, Stalin va forçar un procés de subordinació de tots els països de la seva òrbita i això aniquilaria qualsevol via democràtica al socialisme a Txecoslovàquia, Polònia o Alemanya de l’Est.
La fi de la Guerra Freda va suposar una nova oportunitat perduda per a unes relacions internacionals basades en el desarmament i la cooperació. Aquest és l’origen de l’OSCE i de la idea de la indestriabilitat de la seguretat europea “de Lisboa a Vladivostok”. Van mentir a Gorbatxov i durant les dècades següents l’OTAN s’ha anat expandint i els EUA han continuat amb la seva política exterior agressiva i unilateral. Això també es troba en l’origen de la guerra d’Ucraïna i cal dir-ho: de la mateixa manera que denunciar la humiliació dels aliats contra Alemanya al Tractat de Versalles no justifica Hitler, denunciar aquest encerclament atlantista de Rússia tampoc justifica Putin.
El conflicte actual no és democràcia contra tirania, com ens venen els revifats apologetes de la Guerra Freda. Les bases sòlides per a la pau impliquen el reforçament de la diplomàcia; el progressiu desarmament, començant pel nuclear; la fi de l’hegemonia imperial nord-americana i la dissolució de l’OTAN; i un món multipolar que permeti tornar a conjugar la democràcia política amb el socialisme econòmic.
