Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
El preu de l’exili
13/01/2021 Hemeroteca
Lluís Puig. (Imatge: El Temps) Lluís Puig. (Imatge: El Temps)

No puc i crec sincerament que no vull amagar l’emoció que sento a poques hores de conèixer la sentència dictada pel Tribunal belga aquest dijous 7 de gener de 2021: la justícia belga rebutja de nou la meva extradició a Espanya. D’aquesta manera s'ha pronunciat el Tribunal d’apel·lació de Brussel·les, en resposta al recurs que la Fiscalia espanyola va presentar un cop coneguda la sentència del 7 d’agost passat que determinava que el Tribunal suprem espanyol no és competent per al judici. 

Amb tot, a aquest argument (el de la in-competència), se n’hi suma un segon de molt potent i que m’alegra no podeu imaginar com perquè no em beneficia només a mi sinó que s’estén a tots i totes les represaliades ja no únicament del Procés català sinó a totes les víctimes de tot tipus de dissidència política o ideològica expressada a l’Estat espanyol. Em refereixo al reconeixement del risc de violació d’un dret fonamental com és la presumpció d'innocència. Admetre que una persona com jo no tindria un judici just a Espanya, com no l’han tingut la Carme i la Dolors, els Jordis –Cuixart, Sánchez i Turull-, en Josep, en Quim, en Raül i l’Oriol, pot resultar una obvietat per als ciutadans de la Catalunya del segle XXI però no ho és des del moment que Espanya, i molt concretament el Tribunal suprem però també determinada opinió pública i publicada que no es cansa de titllar-nos de “golpistas” en el millor dels casos, renuncia sistemàticament a tornar al cabal de la democràcia i dels drets humans, al cabal de la sensatesa i del joc net, al cabal de la Unió Europea i la convicció més absoluta que la divergència d’opinions enriqueix els nostres societats i només es pot SER si respectes el dret a SER d’aquell qui veu, viu i percep les coses d’una manera distinta a la teva. 

El “cañón” com diu Gonzalo Boye de proves documentals que el meu equip d’advocats han presentat al Tribunal belga i que inclouen declaracions de jutges, fiscals i autoritats polítiques espanyoles exhibint sense manies actituds dictatorials i demofòbiques expliquen que aquesta sentència vagi més enllà de la precedent i analitzi la resta d’arguments plantejats per la defensa oposant-se a la meva extradició.

Hi ha alguns serrells que, personalment, resulten importants en relació a la sentència d’aquest dijous: el primer, els jutges conclouen que no sóc corrupte i ho fan desplegant un procediment judicial exemplar, sense estridències i sobretot sense filtracions. No en sóc, de corrupte, ni sóc un pròfug. Sóc una persona que he servit el meu país de totes les maneres que un individu pot fer-ho. En aquelles petites coses del dia a dia i també des de la responsabilitat dels càrrecs públics, el més il·lusionant de tots, cruelment estroncat per la resposta irada del Govern Rajoy - Sánchez a la nostra victòria de l’1-O, ser nomenat conseller de Cultura del Govern del meu país.

Segona consideració important: el nostre objectiu, el de tots els exiliats i estic que segur que, si més no, el de bona part de represaliats, és conquerir el nostre dret a esdevenir un país nou, a decidir el nostre futur sense cotilles ni amenaces, el dret a exercir en plenitud la nostra llibertat. No volem guanyar plets ni judicis perquè sí; els entenem com eines potentíssimes per a l’assumpció dels nostres objectius polítics, que són lícits, pacífics, democràtics. El missatge, per tant, és clar: continuarem lluitant, continuarem treballant per nosaltres, sí, però sobretot per als i les companyes amb les quals compartim lluita. Treballant per la nostra gent gran, que tant i tan durament estan patint la pandèmia; pels nostres aturats, per la canalla, pels joves als quals manquen oportunitats. Per les famílies de tot tipus, perquè la llibertat que volem per a nosaltres l’hem d’exigir també per als altres. 

És  molt probable que la Justícia espanyola, ferida de nou allà on més li cou, en l’orgull, recorri al Tribunal de cassació belga. Estem preparats. S’hi hauran d’esmerçar perquè la Justícia belga, amb aquesta sentència, es reconeix vinculada als informes del grup de treball de Nacions Unides. No així el Suprem. Per tant, molt probablement aquest procediment encara no hagi acabat. 

Tinc clar que aquest és un punt i seguit, un “mentrestant” en aquest procés de lluita que qui sap quan acabarà. En tot cas, tres anys, dos mesos i una setmana després de marxar a l’exili sento com tota petita passa feta pren sentit perquè la meva és una causa compartida. Se la fan seva milers i milers de persones a Catalunya, arreu dels Països Catalans, però també moltíssims parlamentaris i europarlamentaris, entitats i col·lectius d’arreu del món, ara més connectats que mai entre nosaltres i com a resposta a aquests temps de soledat enorme. 

Gràcies, doncs, a totes les persones que ens acompanyeu i doneu sentit al nostre dia a dia. “Más dura será la caída”, vaticinaven alguns. Veurem qui cau primer i sobre quin llit. No obstant això, el trajecte ha estat i és dur, desolador en molts casos. Boye ho ha compartit avui en la roda de premsa telemàtica posterior al coneixement de la sentència: “L’exili té un preu a pagar: si no, que li ho diguin a Valtonyc”. A ell també li dedico aquesta petita victòria.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid