Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Llengua i nació
12/07/2020 Carles Bonaventura

Ja fa força anys, feia un petit article setmanal d’opinió en un diari en què parlava de temes de comunicació i, algunes vegades, de TV3. Un cop, en l’última col·laboració que hi vaig fer, vaig criticar la manera d’informar de Carles Francino, que era qui hi tallava el bacallà, almenys pel que fa als informatius. Hi vaig denunciar, irònicament, que no em semblava correcte que en un mateix bloc de notícies inclogués les activitats del president Pujol al costat d’una altra informació, per exemple, en què es feia saber que en alguns barris de Barcelona havien augmentat considerablement els excrements del gossos a les voreres, els propietaris dels quals no recollien. Jo em preguntava, i deixava la pregunta a l’aire, si era ètic, des d’un punt de vista periodístic i deontològic, que un cap d’informatius pogués fer això. L’endemà, molt educadament, em van comunicar que no feia falta que continués fent les meves col·laboracions en aquest mitjà, almenys pel que fa a temes del món de la comunicació. La veritat, no sé com va anar, i no acuso ningú, però això és el que va passar. Casualitats?

Explico això per deixar clar que històricament els informatius de les cadenes que depenen de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, mani qui mani a la Generalitat, gairebé mai han estat controlats pels pèrfids convergents, més aviat al contrari. Al mateix Francino hi podríem afegir els noms d’altres professionals, com ara el d’Àngels Barceló, algun programa de la Júlia Otero, etc. I dels presentadors d’avui prefereixo no parlar-ne... Jo soc un gran defensor de la independència dels mitjans de comunicació públics catalans, només faltaria; ara bé, sempre que per això no s’entengui que, per marcar distàncies amb un govern nacionalista, els redactors acabin fent de portaveus de l’oposició socialista, que és el que va acabar passant de facto moltes vegades en anys pretèrits.

Ara això ha canviat, però no per millorar. A l’hispanocentrisme que sempre ha caracteritzat la manera de fer dels mitjans de la Corpo –sempre és més important una vaga d’escombriaires a Valladolid que un accident a Perpinyà, una mobilització a Manacor o una protesta a Xàtiva– hi hem d’afegir que ara fins i tot es qüestiona el model lingüístic català. Quan anys després del franquisme es va considerar prioritari disposar de mitjans de comunicació propis i públics catalans, no va ser perquè s’entengués que aquests mitjans haguessin de reflectir la realitat que es vivia al carrer, espanyolitzada i amb una població traumatitzada lingüísticament i democràticament després de tants anys de dictadura, sinó precisament perquè aquests mitjans ajudessin a corregir aquesta situació i contribuïssin a normalitzar la presència de la llengua pròpia de Catalunya, i així s’expressa en el contracte programa de la CCMA. Aquests mitjans públics catalans van néixer amb la voluntat de ser uns mitjans de comunicació nacionals, no pas autonòmics. I això, malauradament, ara toca recordar-ho perquè alguns professionals i dirigents ho han oblidat.

Si TV3, fa anys, va aconseguir fer forat entre bona part de la població castellanoparlant que viu a Catalunya no va ser perquè fes programes en castellà en la seva programació –que no en va fer– ni perquè incorporés personatges que parlessin en aquesta llengua a les seves sèries, ni perquè degradés la llengua fins a convertir-la en un patuès de l’espanyol, cosa que no passava abans i que sí que passa ara (creient equivocadament que així és més fàcil que tots els ciutadans de Catalunya l’entenguin...), sinó perquè feia una programació de qualitat i en català. Així, molta gent que no parlava català, o que no el tenia com a primera llengua, va fer l’esforç de veure TV3 justament per això: perquè li interessava el que arribava a les seves llars a través de les pantalles de la televisió catalana, i feia l’esforç d’aprendre la llengua pròpia de Catalunya perquè això li obria les portes a uns programes i a uns informatius millors, i d’una major qualitat democràtica, que els de les televisions espanyoles. Ara, els que s’han erigit en controladors ideològics i lingüístics dels mitjans de comunicació públics –els prosocialistes no se n’han anat, sinó que han incorporat al seu sanedrí els procomuns, els pro-ERC...– (i cal recordar que no és casualitat que la presidència de la comissió d’Afers Institucionals del Parlament, la que s’ocupa dels mitjans de comunicació públics, l’ostenti algú de Ciudadanos...), ens volen convèncer de tot el contrari, que els mitjans de comunicació catalans han de reflectir la realitat del país, una societat bilingüe, amb una llengua catalana minoritzada políticament i residual en algunes parts del territori i en alguns àmbits de la nostra societat, i que han d’oferir una informació característica d’una comunitat autònoma espanyola, no pas la d’un país nacionalment lliure i desacomplexat políticament. Algú creu que fent això es guanyarà audiència? Quin Drama...

Convertir TV3 en una televisió espanyola més, tot i que amb una mica més de presència de català (bé, de catanyol), la farà més cosmopolita, més oberta, menys provinciana...? Jo crec que és just al contrari. Els que manen a la CCMA s’han cregut el discurs de Ciudadanos, dels socialistes i del PP, i això es nota: més dosis d’autoodi, més presència de tertulians catalanòfobs, informatius més espanyolitzats, més autocensura en tot el que fa referència a la informació sobre la lluita per la independència, menyspreus i ridiculitzacions constants als presidents Torra i Puigdemont com a referents de l’independentisme que no s’ha rendit... I això se’ns ven com a pluralisme, com a integració, com una manera de reflectir la realitat del país... I jo em pregunto: paga la pena mantenir una televisió pròpia que no acaba de fer la funció per a la qual va ser creada, que ens costa centenars de milions i que disposa d’uns comissaris polítics que tracten tots aquells que denuncien la seva deriva espanyolista, de supremacistes, puristes, etnicistes, hiperventilats, talibans lingüístics i de coses pitjors...?

No ens equivoquem, la situació lingüística que es viu als carrers de Catalunya no és la pròpia d’un país que ha tingut una evolució natural, com ens volen vendre els defensors del bilingüisme obert i integrador, és la conseqüència de segles de persecució, de colonització, de repressió portada a terme pels estats espanyol i francès. No oblidem tampoc que el català continua sent la llengua minoritzada al seu propi país; no només és víctima en massa ocasions de la repressió dels cossos de seguretat espanyols i de molts funcionaris de l’administració de l’Estat, sinó que és tractada com una llengua prescindible o de simple acompanyament a la qual es pot renunciar sempre que calgui perquè “tothom entén el castellà”. I amb aquesta excusa molts catalans som pressionats quotidianament perquè renunciem a la nostra llengua, en una visita guiada, en una reunió de veïns, a la classe d’una universitat, i ja no parlem d’una causa judicial, per exemple. La nostra trista realitat és que tothom veu normal que el castellà es parli per obligació; en canvi, en el cas del català, no. Els catalanoparlants no ens podem queixar quan es vulneren els nostres drets lingüístics, hem de ser simpàtics, amables, fer bona cara quan som trepitjats, hem de renunciar a la nostra llengua per ser educats davant dels castellanoparlants. En fi, complex d’esclau...

Quan jo vaig començar a militar en política, a l’esquerra independentista teníem clares tres coses: que volíem la nostra nació completa, els Països Catalans; que l’alliberament nacional i el de classe havien d’anar plegats, perquè no s’entendria la lluita per aconseguir una nació lliure i sobirana sense que això no es traduís en una societat socialment més justa i igualitària, i, de la mateixa manera, tampoc s’entenia la defensa de la nació completa sense una defensa paral·lela de tot allò que ens caracteritza com a nació: la nostra llengua, la nostra cultura, les nostres tradicions, la nostra identitat (ui, he dit la paraula maleïda avui dia: identitat). Doncs sí, identitat. Cada poble té la seva identitat, que integren tots aquells elements culturals i nacionals que el caracteritzen. Equiparar la defensa de la pròpia identitat  amb supremacisme no té cap sentit; bé, té sentit per a Ciudadanos, Sociedad Civil Catalana, el PP o els socialistes en el seu persistent intent de desprestigiar i criminalitzar el moviment d’alliberament nacional català.

No caiguem en el parany dels espanyols, que precisament són els que tenen un comportament mes identitari, més nacionalista i més etnicista del món. Només s’ha de veure com funciona el vot espanyolista i antisobiranista al nostre país... No m’entengueu malament, amb tot això que estic dient no vull dir que menyspreï o rebutgi l’enorme participació que ha tingut i que té en el moviment independentista tota la gent que ha vingut de terres espanyoles i d’arreu del món, que s’ha sumat amb generositat i empenta a la lluita independentista. Sense ells, la defensa del dret a l’autodeterminació a Catalunya avui no seria majoritària. El moviment independentista és integrador, obert, antiracista... i la nostra identitat sempre està oberta a les incorporacions aportades per les gents de desenes de pobles que han establert a Catalunya la seva llar; sempre ha estat així històricament i sempre ho serà. Però vosaltres creieu que tota aquesta gent vinguda de fora, i els seus fills i filles que han fet d’aquesta terra el seu país, no entenen que la llengua pròpia de Catalunya és la llengua catalana? No fem riure. Defensant i consolidant el bilingüisme a casa nostra com una cosa normal i natural eixamplem la base...? En tinc seriosos dubtes.

I ja per acabar, tota nació que lluita per la seva sobirania i per esdevenir estat és víctima d’una situació de colonialisme, tant ara com segles enrere; viu una agressió persistent en el temps contra tot allò que la caracteritza com a nació. Catalunya no n’és una excepció, con tampoc ho van ser les repúbliques bàltiques per part de l’URSS, com tampoc ho són els tibetans o el uigurs per part de la Xina, i podríem anar citant més pobles... Permetre que el castellà s’obri pas als Països Catalans a costa del retrocés del català no ens acosta a la independència, tan sols facilita les polítiques de genocidi lingüístic perpetrades pels estats espanyol i francès al llarg dels segles i els dona una pàtina democràtica. Cada vegada que un catalanoparlant es passa al castellà per simpatia o educació col·labora a la desaparició de la llengua catalana al nostre país. No hi ha res més integrador que parlar en català amb tothom; no hi ha cap manera més clara de dir a un nouvingut que el considerés un ciutadà del teu país que parlar-li en la llengua del teu país.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid