Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
“La nova normalitat”
16/05/2020 Carles Bonaventura

Sens dubte és una casualitat, però quina mala llet. No en vam tenir prou amb l’aplicació de l’article 155 contra l’autogovern català, que ara, quan “el govern més progressista” de la història d’Espanya ens torna a aplicar una recentralització que ens deixa a la pràctica sense competències amb l’excusa de l’“estat d’alarma”, resulta que la majoria no majoritària de què disposen els dos partits que integren l’executiu espanyol al Congrés dels Diputats està formada per 155 diputats –120 del PSOE i 35 d’Unides Podem–. Si aquesta xifra no hagués sortit de l’atzar del vot exercit per milions de ciutadans de l’Estat espanyol fins i tot pensaria malament, tenint en compte que ens enfrontem a algú que gaudeix forçant les coincidències de xifres i de noms de tants anys d’història de repressió espanyola contra Catalunya amb l’objectiu d’humiliar-nos permanentment.

Anècdotes i ironies a part, la cosa no pinta bé. Un clàssic de totes les dictadures, quan la pròpia població generalment desinformada comença a adonar-se que realment viu en un estat no democràtic i que el regim trontolla, és inventar-se o crear un enemic extern perquè la gent miri cap a un altre costat i no es qüestioni la manca de llibertat de l’estat on viu. Ho va fer, per exemple, la dictadura argentina amb el conflicte de les illes Malvines, però en podríem trobar molts més exemples arreu del món i de la història de la humanitat. Ara a l’Estat espanyol no li ha fet falta crear-lo, tan sols aprofitar-lo. Just quan el conflicte català havia arribat gairebé a desbordar el règim del 78 i a mostrar les vergonyes de la modèlica Transición i, just quan fins i tot una molt bona part dels ciutadans espanyols es qüestionaven, segons les enquestes no oficials, el sentit de la monarquia borbònica, apareix la Covid-19.

La pandèmia ha estat l’excusa perfecta perquè l’Estat tornés a treure la bèstia totalitària i franquista que porta a dins i fes un altre pas enrere –i ja en són...– en tot el que són drets i llibertats individuals i col·lectives: l’exèrcit al carrer fent tasques humanitàries brandant la bandera i l’himne espanyols; via lliure perquè la policia actuï com vulgui sense amb prou feines cap control –què es pot esperar si qui els mana és un exjutge condemnat multitud de vegades per encobriment de tortures pel Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg i que a sobre condecora els agents que més fort van apallissar els votants catalans de l’1-O–; subvencions generoses a la premsa amiga perquè no hi hagi veus mediàtiques crítiques contra l’actuació del govern de l’Estat, i  la seva preferida: recentralització de les ja migrades competències autonòmiques i “mando único para luchar juntos y unidos contra l’epidemia”. Sobre aquest últim punt, és absolutament miserable l’argument dels unionistes, que neguen que s’hagin suspès les competències al govern català... I, de fet, no s’han suspès, simplement ens han tret tota capacitat de decisió –i ara no parlo d’autodeterminació, que també...–. És a dir, Madrid pren les decisions i la gestoria colonial catalana les ha d’executar dòcilment. Fins i tot ens diuen el nom del porc si tan sols protestem... Així, els unionistes catalans dels comuns i els socialistes ja tenen la coartada per fer-nos responsables de tot el que va malament a Catalunya en la lluita contra la pandèmia; el govern espanyol, es veu, mai no té la culpa de res, perquè qui gestiona les seves ordres, qui fa de majordom, és l’executiu català... Oli en un llum.

Però tranquils, que això no és res comparat amb el que vindrà, que fins i tot ja té nom: “La nova normalitat.” Sona a sèrie futurista de ciència-ficció, en què la societat està hipercontrolada i on les llibertats estan segrestades... Realment la cosa fa por. El SARS-CoV-2 és l’excusa perfecta perquè un estat totalitari com l’espanyol suprimeixi drets fonamentals, i en aquest apartat als catalans sempre ens toca el rebre. De moment, a Catalunya des de fa mesos estem tots a casa, obeint ordres; el dret de protesta –ja prou penalitzat– s’ha esvaït, la situació econòmica fa témer el pitjor per a moltes famílies catalanes, el govern de la Generalitat està més lligat de mans i peus que mai i la ciutadania sembla anestesiada... Tot fa pensar que els poders de l’Estat no deixaran passar aquesta oportunitat d’or per acabar-nos d’estabornir. Ens tindran més collats que mai, via policial, via judicial, via militar, via espoli econòmic... Tothom a pidolar subvencions, a canvi d’obediència, al pare Estat per poder sobreviure: els autònoms pagant taxes sense ingressar ni un euro; els treballadors, víctimes d’expedients de regulació d’ocupació temporals o definitius i esperant per poder cobrar; l’àmplia classe mitjana catalana, generadora de riquesa, de llocs de treball, de petites i mitjanes empreses, que són la base de l’economia del nostre país, pot trigar força a recuperar-se, si tenim en compte que no tan sols no tenim un estat propi que vetlli per la seva recuperació, sinó que en tenim un en contra que farà tot el possible per dosificar ajuts mínims i amb comptagotes sempre que faci bondat i abandoni vel·leïtats secessionistes, perquè ja se sap que “de esta crisis saldremos todos juntos y unidos”... O sigui, traduït, unidos, a l’espanyola, vol dir nosaltres treballant –si tenim lloc de treball– i tributant, i ells dirigint, cobrant i decidint què fan amb els nostres diners, com sempre... I no us enganyeu, l’espoli espanyol contra els Països Catalans no disminuirà, augmentarà, ara més que mai, perquè d’algun lloc han de sortir els calés perquè l’Estat pagui les seves coses. I Europa no està disposada a pagar a canvi de res, ja coneixen els espanyols...

Doncs això, aquest és el futur que ens espera dins d’Espanya, per molt decisius que alguns es pensin que són a Madrid, per moltes renúncies que alguns estiguin disposats a fer a canvi de gestionar l’autonomia i deixar la independència per a temps millors, per moltes taules de diàleg que alguns intentin crear... Amb l’Estat espanyol no s’hi pot pactar, mai compleix; a Espanya només se la pot derrotar. L’independentisme va estar a punt de fer-ho, només cal reprendre el camí que no havíem d’haver abandonat mai. És la independència, la unilateralitat, o “la nova normalitat espanyola”, només hem de triar. Els carrers tornaran a ser nostres!

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid