El 10-N caldrà tornar a votar, una vegada més, i ja en són... Bé, la majoria de nosaltres ja hem perdut el compte. Com cada vegada que s’acosten eleccions al Congrés dels Diputats i al Senat espanyols, l’independentisme sempre es formula les mateixes preguntes: “Cal anar a votar?”, “De què servirà el nostre vot?”, “I si després els partits polítics ens traeixen?”. Ara aquest debat torna a estar més viu que mai. La meva resposta ha estat sempre la mateixa: “Cal anar a votar sempre, encara que siguin eleccions espanyoles”. Per què?, doncs, tal com dèiem abans, perquè, encara que siguem independentistes, mentre formem part de l’Estat espanyol cal que la veu de l’independentisme sigui present a tot arreu on es prenguin decisions que afectin el nostre país. Però ara, després de tot el que ha passat els últims anys, aquest és potser el menys important dels motius. Ara cal anar a votar independentista en totes les eleccions, siguin espanyoles, europees o en una comunitat de veïns. Ara ja és una qüestió de supervivència, de demostrar que hi som, que som més que ells, que, malgrat la repressió, les sentències i la retallada de drets polítics, el nombre d’independentistes no para d’augmentar elecció rere elecció. Que Espanya, amb tot el seu macropoder, no ens podrà derrotar mai i que perjudicarem la seva governabilitat tant com puguem.
Els que en aquests comicis demanen l’abstenció, el vot en blanc o nul tenen raons de pes per defensar les seves tesis: la presència de diputats i senadors independentistes sempre serà minoritària a les Corts espanyoles, la desconfiança amb els partits polítics sobiranistes no ha fet res més que créixer en els últims anys i també és cert que si som independentistes no deixa de ser una mica contradictori que defensem la necessitat de participar en unes eleccions que no són les del nostre país. Però bé, dit això, totes aquestes argumentacions no deixen de ser menors si tenim en compte el que està en joc. A Espanya, a Europa i al món tots aquests arguments són molt difícils d’explicar, no els entenen. L’única lectura que es farà dels resultats el dia 10 de novembre a la nit no serà si la participació ha estat menor a Catalunya que a l’Estat espanyol o si el nombre de vots en blanc ha pujat o ha baixat. Els analistes, els mitjans de comunicació, sobretot els internacionals, només tindran en compte una dada: si hi ha més diputats, senadors o votants independentistes que unionistes. Res més. Penseu que una punxada de l’independentisme seria la gran victòria que passejarien per tot Europa i el món els Sánchez, Rivera, Abascal o Casado de torn. Algú entendria que després dels atacs que hem rebut i rebem, dels cops de porra, de les pilotes de goma, de les detencions, dels maltractaments, de les humiliacions, de les penes de la sentència contra els presos polítics... els catalans i les catalanes no responguéssim als nostres agressors a les urnes com ho fem al carrer, que ens quedéssim a casa, que consentíssim indolentment que les urnes s’omplissin de vots espanyolistes a Catalunya que donessin a entendre que l’independentisme ha claudicat, s’ha rendit, ha desertat...? Com contrarestaríem aquesta dada empírica electoral amb els arguments complicats que abans he esmentat davant el bombardeig mediàtic espanyol, que arribaria a Europa i al món, de derrota independentista a les urnes en un moment tan transcendental com aquest?
En conclusió, el dia 10 cal anar a votar. Però no perquè a Madrid hi hagi un govern “menys dolent” amb Catalunya, ja hem vist que això és impossible; no perquè l’independentisme s’hagi d’implicar en la política espanyola, ja s’ho faran; no perquè haguem de donar un vot de confiança a les forces polítiques sobiranistes que es presenten a aquestes eleccions...? Cal votar per derrotar l’unionisme a les urnes, per deixar clar que l’independentisme ha fet un altre pas endavant i ha guanyat també en unes eleccions espanyoles, i si pot ser per més del 50% en vots, diputats i senadors.
Jo soc dels que creuen que hauria estat millor que l’independentisme afrontés aquests comicis amb una plataforma electoral unitària, el moment s’ho mereixia; de fet ja fa temps que s’ho mereix, però ja ha quedat clar que això ara per ara no és possible. Amb la diversitat de candidatures sobiranistes, aquests comicis tornaran a estar marcats pel partidisme, pels atacs i retrets entre els uns i els altres; però bé, és el que tenim. Tenim una Esquerra Republicana més preocupada per la seva hegemonia partidista que no pas per culminar el procés independentista, amb un Rufián i un Tardà que cada vegada que obren la boca semblen més federalistes espanyols que independentistes; tenim també Junts per Catalunya, amb totes les contradiccions que representa mantenir un conseller Buch que tolera i empara les agressions de la Brimo a manifestants independentistes, les càrregues indiscriminades i les detencions fora de lloc, junt amb un Artur Mas que va arribar a comparar els joves que s’enfrontaven als antiavalots amb els gihadistes del 17-A, i tenim així mateix una CUP que sempre ha posat pals a les rodes a l’hora d’assegurar una majoria independentista al Parlament i que s’ha entestat a demostrar als seus a tothora que és més anticapitalista que independentista quan es tractava de fer front comú amb els altres sobiranistes. Però bé, com he dit més amunt, és el que tenim. Dels comuns ja ni en parlo perquè no trigarien ni dos segons a renunciar al dret a l’autodeterminació si els socialistes els oferissin, que dubto que passi, un acord de govern a l’Estat espanyol.
En conclusió, cal votar independentista (i podeu triar qui menys us desagradi: JxCat, CUP o ERC) per guanyar per golejada, per intentar fer Espanya ingovernable, per fotre els unionistes espanyols en el seu terreny, a casa seva, pels nostres presos i els nostres exiliats, per demostrar a Espanya que mai ens podrà derrotar i que això només té un final possible: la independència de la nació catalana. Castiguem els nostres repressors amb centenars de milers de vots independentistes. A les urnes, catalans!
