Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Tripartit, quadripartit...? Independència!
15/06/2020 Carles Bonaventura

Fa una setmana, més o menys, vaig fer una piulada una mica provocadora a Twitter en què em queixava de la falta d’unitat d’acció de les forces independentistes en aquesta fase del procés d’alliberament nacional del nostre país –perquè, encara que ara no ens ho sembli, d’aquí a uns anys tindrem clar que el procés continua, tot i que passem per un moment de cert estancament–. En la piulada deia: “ERC ha entrat en una estratègia de rendició a canvi d’ocupar el poder autonòmic, JxCat no té estratègia i l’estratègia de la CUP consisteix a deixar la independència a la cua de les seves prioritats. Per tant, sí, estem fotuts.” A banda d’això, al cap de pocs dies, a les xarxes començava a córrer la proposta de creació de Sobiranies, una plataforma de debat del “catalanisme d’esquerres” –aquesta denominació ja és per posar-se a tremolar, perquè és com si ens retornés als anys 80 del segle passat...–, impulsada per un exdiputat de la CUP i un exdiputat dels comuns, amb diverses adhesions d’aquest àmbit ideològic, del sector més federalista espanyol d’ERC i del més anticapitalista de la CUP, i amb la més que probable benedicció del PSC, tot s’ha de dir... Com que alguns ja fa anys que ens movem en aquest món de la política, si una cosa tinc clara és que la majoria de vegades, quan es creen plataformes de debat o es munten jornades de treball quan unes eleccions no són gaire llunyanes, l’objectiu no és teoritzar sobre la lluita de classes, les sobiranies compartides o la salvaguarda del medi ambient, sinó propiciar que, d’aquestes trobades, en sorgeixi alguna cosa amb finalitats electorals o que, com a mínim, serveixin per crear un estat d’opinió favorable al projecte que s’haurà de vendre entre l’electorat al cap d’un temps.

Parlem clar, si en les últimes eleccions del desembre del 2017 els números els haguessin sortit, avui a la Generalitat hi hauria un tripartit; bé, potser no un tripartit com els de Maragall o Montilla, però sí una cosa molt semblant: un govern d’Esquerra i els comuns, amb el suport extern dels socialistes i potser puntual de la CUP, segurament. Però l’èxit –contra tot pronòstic, contra totes les enquestes i contra l’opinió de tots els tertulians mediàtics– de la llista de país del president Puigdemont, els escadussers resultats de comuns i cupaires, i l’escassa recuperació dels socialistes –per a l’unionisme era el moment dels neofalangistes de Ciudadanos– van fer que l’única opció possible d’ERC per mantenir-se al govern fos un pacte amb JxCat. I així va ser, tot i que la confiança entre els socis de govern ja estava, i ara encara ho està més, trencada.

Tornant a la meva piulada, tan sols volia posar-me en la pell de la gent independentista del carrer, de la gent decebuda pel paper jugat pels partits independentistes a les institucions, els quals, en tot moment, han situat el poder partidista per damunt de l’objectiu d’assolir la independència. I és cert, crec que ERC ha optat per l’estratègia de la rendició; els seus dirigents veuen la independència tan llunyana i tan difícil d’aconseguir que prefereixen centrar els esforços a ocupar el poder autonòmic, intentar negociar quatre coses amb Madrid, abandonar l’estratègia independentista i substituir-la pel vell eix ideològic dreta-esquerra, ja que això sempre és més còmode que sortir al carrer a rebre cops per defensar la llibertat nacional del teu país. I també és cert: JxCat no té estratègia o, més ben dit, en té més d’una, i això és encara més difícil d’arreglar. Una part del PDeCAT voldria fer el que fa ERC: destensar la relació amb l’Estat espanyol, negociar amb el govern de Pedro Sánchez i limitar-se a ocupar l’espai del centredreta sobiranista tot deixant per al segle que ve la independència. Però hi ha un problema, això no té cap ganxo electoral i tampoc hi ha cap candidat amb cara i ulls que ho pugui encapçalar. Els resultats serien catastròfics. I aquesta part del PDeCAT, encara que intenti autoenganyar-se dient que ara la gent el que vol és un govern que faci una bona gestió amb consellers experts en la seva matèria i no continuar batallant per una independència que no arriba, ho sap. Junts només té un líder que sempre que s’ha presentat ho ha guanyat tot: el president Puigdemont, i ell, que jo sàpiga, no vol tornar a cap vella etapa basada en l’eix ideològic partidista dreta-esquerra, ja que sempre ha apostat per la transversalitat ideològica, per la suma d’independentistes de procedències diverses, i ara també. I al seu costat té la majoria de sectors vinculats a JxCat. Un exemple d’això és que, a diferència d’ERC, que té aquells que volen fer marxa enrere en la lluita per la independència a la direcció, molts dels membres del PDeCAT que volien tornar a fer les polítiques de la vella CiU han hagut de marxar del partit i muntar aquest invent que han anomenat Partit Nacionalista Català, que potser quan arribi el moment disposarà de molts calés i de molt ressò mediàtic per intentar desgastar JxCat, però de molt pocs vots, perquè el país ha canviat i ja no estem en l’època del president Pujol i de Miquel Roca.

I em queda parlar de la CUP i de les seves dues ànimes: la independentista i l’anticapitalista, de les quals ja havíem tingut notícies temps enrere en les seves conegudes assemblees que acabaven en empat, quan tot el país depenia del seu vot... Doncs la cosa no ha millorat, sinó al contrari. El sector de Poble Lliure va per un costat i el d’Endavant i grupets afins, per un altre. Només hem de recordar experiències recents: la candidatura del Front Republicà, amb Poble Lliure, o la presència d’aquesta formació al Consell per la República i la participació d’alguns dels seus representants al costat del president Puigdemont i dels també eurodiputats Comín i Ponsatí en el multitudinari acte de Perpinyà del 29 de febrer passat. Mentrestant, al si de la CUP, el sector anticapitalista d’Endavant i els seus satèl·lits antisistema són cada vegada més poderosos internament, la qual cosa obstaculitzarà la possibilitat de formar una majoria independentista per fer front a l’espanyolisme quan arribi el moment decisiu, perquè aquest, sobre el paper, teòric “independentisme revolucionari” preferentment optarà per “l’esquerra espanyola” abans que per “la dreta independentista catalana”.

En conseqüència, amb una ERC i una CUP que donen proves fefaents de ser més anticonvergents que antiespanyolistes, tenim mala peça al teler si del que es tracta és de sumar sinergies per continuar treballant per la unitat independentista i per l’assoliment de la República Catalana. Crec poc en conspiracions, però encara crec menys en casualitats, i ara per ara els fets deixen clar que tots els aparells, nostrats i de l’Estat, judicials, polítics i mediàtics –TV3 i Catalunya Ràdio incloses–, treballen per vendre les bondats d’aquesta aliança “possibilista”, “assenyada”, “raonable”, “responsable”, “socialment sensible”, “xupiguai”... de les esquerres catalanoespanyoles i per foragitar JxCat de les institucions, per deixar fora de joc el president Quim Torra i la diputada al Congrés Laura Borràs i per desprestigiar tant com es pugui el president a l’exili, Carles Puigdemont, i tots els que pensen com ell. Casualitats, conspiració...?

I acabo, només hi ha una manera d’evitar que, amb el vistiplau de Madrid, es formi un tripartit, o quadripartit, “catalanista i d’esquerres” al govern de la Generalitat que liquidi tot el que el procés independentista ha aconseguit els últims deu anys i que ens faci tornar políticament quaranta anys enrere: aglutinar tot l’espai polític independentista democràtic (que no opti per rendir-se a Espanya) al voltant del president Puigdemont, unilateralitat, fidelitat a l’1 d’octubre, pensar abans en el país que en els partits, en la llibertat nacional del poble català per damunt d’eixos ideològics que ara han de quedar en un segon terme, entre altres coses perquè poques polítiques d’esquerres es poden fer quan, a la pràctica, encara ets una colònia i pocs diners es poden destinar a les persones necessitades del propi país qual l’Estat que encara et colonitza –hi manin les dretes o les esquerres– ens espolia entre 16.000 i 20.000 milions d’euros cada any i ens nega la sobirania necessària per poder decidir a què destinem els migrats recursos que ens queden. Com era allò...? Ah, sí: viurem lliures o morirem.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid