Ens enfrontem a un estat que mai s’ha caracteritzat per la seva cultura democràtica, que sempre ha destacat per emprar la raó de la força en lloc de la força de la raó, que mai ha sobresortit per intentar dialogar amb els seus contrincants, amb aquells que pensen d’una manera diferent, sinó per imposar-s’hi a qualsevol preu, sigui quin sigui el cost (Vale más honra sin barcos que barcos sin honra...) i així els ha anat al llarg dels segles fins a arribar a ser el que són ara. Sense comentaris.
Els catalans i les catalanes tenim al davant un estat en el qual bona part de la seva gent destaca pel seu grau d’intolerància, de prepotència, de chulería... Són així i sembla que no hi puguin fer res per canviar-ho. De fet, no en tenen cap ganes, de canviar la manera com són (Soy español, a qué quieres que te gane...) perquè estan encantats d’haver-se conegut. I això ens ho demostren constantment, cada dia, generació rere generació. I això no és només una característica de les dretes, dels conservadors. No, contra l’enemic de la sagrada unitat de la pàtria tot s’hi val, i dretes i esquerres s’uneixen per massacrar el discrepant, el disconforme, i si pel camí han de destruir drets fonamentals, no passa res. I aquí estem, contra el seu totalitarisme, la seva catalanofòbia, la seva violència política, judicial policial i mediàtica, la seva imposició del castellà, el seu supremacisme... nosaltres hi oposem la nostra lluita no-violenta, la reclamació de més drets, de més democràcia, de més llibertat... perquè nosaltres no som com ells i mai caurem en el seu parany de respondre als seus atacs de la manera com ho farien ells. Perquè tenim molt clar que no és el mateix penjar un llaç groc al carrer, que trencar-li la cara a la senyora gran que el penja; perquè no és el mateix respectar aquell manifestant (provocador o no) que apareix amb una bandera espanyola en un acte independentista, que agredir una persona que porta un pin per la llibertat dels presos o una estelada quan passa una manifestació unionista pel davant. Aquesta manera diferent d’actuar de l’independentisme enfront de l’espanyolisme mai la perdrem, perquè ens caracteritza i fins i tot ja ha esdevingut un senyal d’identitat.
Després de tot això que he exposat, hi he d’afegir que potser una de les coses que més em molesta de l’espanyolisme és que ens tractin com si fóssim igual que ells, que intenten convèncer aquells que no saben de què va la cosa que la lluita d’alliberament nacional del poble català se sustenta en paràmetres etnicistes o identitaris. I encara n’hi ha que cauen en el seu parany i no nomes a fora, sinó aquí, a casa nostra. Quan cada dia, des de fa segles, hi ha desenes de catalanoparlants que veuen els seus drets lingüístics vulnerats, a qualsevol bar, restaurant, a l’aeroport, al carrer, al cinema, a les sales de justícia, a les oficines de qualsevol administració espanyola, a les universitats... ens hem de sentir dir que els castellanoparlants són perseguits a Catalunya. I alguns s’ho creuen, però no només a les Espanyes, on aquest discurs és una màquina de generar vots espanyolistes, sinó en alguns fòrums polítics i en algunes tertúlies a Catalunya, i fins i tot en alguns sectors de l’independentisme, on des de fa temps creix una mena d’autoodi contra tot allò que sembla “massa català”. Aviat serem l’únic país del món on parlar la llengua pròpia i parlar-la tan bé com sapiguem serà qualificat de supremacista, insolidari i fins i tot racista per alguns. La imbecil·litat no té límits...
I per acabar em referiré al penúltim capítol viscut aquests dies sobre tot això. El discurs de la diputada i alcaldessa de Vic, Anna Erra, sobre l’ús de la llengua catalana, on el cretinisme polític d’alguns ja ha arribat a extrems estratosfèrics. Sí, cretinisme, perquè només un cretí, un sòmines o un intoxicador professional pot convertir un discurs, amb paraules més encertades o no (aquí no hi entraré), amb una clara voluntat integradora i antiracista en una proclama etnicista del malèvol independentisme català. Doncs sí, integrador, perquè només així es pot qualificar la voluntat de tractar tothom, encara que tingui una aparença de no ser d’aquí, com a català i adreçar-s’hi amb la llengua pròpia d’aquí, la catalana, sense fer cap distinció identitària. I en tot cas, si després veiem que es tracta d’un turista, un passavolant o algú que fa poc que és aquí i encara no ens entén, parlar-li amb una altra llengua que pugui comprendre. Aquesta idea era la que volia expressar Anna Erra l’altre dia; això es el que demanen els promotors de la fantàstica campanya No em canviïs la llengua, @CanviisEm, que tant d’èxit està tenint a les xarxes.
No em sorprèn que la caverna mediàtica espanyola i les forces polítiques de la ultradreta franquista i espanyolista manipulin les paraules de l’alcaldessa de Vic per intentar per enèsima vegada desprestigiar l’independentisme català; tampoc em sorprèn que ho facin certs cercles progres esquerranosos espanyols, perquè al cap i a la fi estan tallats pel mateix patró en tot el que fa referència a Catalunya; ja em sorprèn més que ho facin determinats intel·lectuals espanyols que sovint s’han posat al costat del poble català, com per exemple la mediàtica Bea Talegón, però no puc entendre que alguns sectors de l’independentisme s’hagin fet ressò d’aquesta campanya de linxament contra la diputada. Lleig; treure quatre vots més en les eleccions que tenim a la cantonada no és raó suficient per jugar amb la nostra llengua, amb la nostra cultura i amb la unitat de l’independentisme, i encara menys en un moment tan determinant de la nostra història, quan estan en joc tantes coses. Reflexionem-hi.
