Dins la lluita catalana cadascú fa (o hauria de fer) el que pot, per tal d’optimitzar al màxim els propis recursos a l’hora d’aportar-hi el seu granet de sorra. En el meu cas, entre d’altres he aprofitat que em defenso una mica en llengua francesa (allò just i suficient que em permet entendre i fer-me entendre) per a bastir algunes eines dins les xarxes socials adreçades a incrementar la internacionalització del cas català i la solidaritat en vers nosaltres per part dels amics del mon francòfon. Per a dur a terme la gestió d’una d’aquestes eines (el Groupe Francophone des Amís des Pays Catalans), tinc el costum de repassar-me cada matí les principals fonts periodístiques en llengua francesa, i arran d’això, dia darrere dia, he anat seguint el sagnant conflicte independentista del Camerun, que tant la premsa hispànica com la catalana estan menystenint.
El primer que sobta als profans catalans és que una confrontació d’aquesta magnitud i crueltat estigui representada per dues llengües imposades. Quan ho he comentat amb altres persones, sempre sorgeix la comparació amb casa nostra en un distòpic i desgraciat cas hipotètic que ens acabéssim barallant, els Catalans colonitzats per Espanya contra els colonitzats per França. Però després, quan he pogut parlar amb persones originàries d’aquell país (malauradament només he conegut camerunesos francòfons) m’han explicat que la comparació amb Catalunya no serveix, perquè allí les llengües originàries són centenars i residuals. En realitat, i a l’espera de trobar algun expert que m’ho acabi d’aclarir, aquesta situació lingüística em recorda una explicació que va fer-me, fa molts anys, un militant independentista Kanak de com la llengua francesa havia aconseguit unir l’independentisme damunt de centenars de parles massa diverses.
En el cas del Camerún, recordo que el conflicte de la majoria francòfona contra el 20% anglòfon ha estat comentat de vegades tant per la premsa espanyola com per la catalana. Tanmateix, la diferència amb el seguiment que he vist en la premsa internacional és la distància que posen els nostres mitjans periodístics amb el dramatisme que s’hi viu a diari, amb massacres i destrucció d’escoles, per un costat, i les sospitoses martingales tant de tipus neocolonials com islamistes, damunt d’un país potencialment ric en recursos i -potser per això mateix- entestat des de 1972 a fagocitar per la força l’Ambazònia. És sorprenent, tanmateix, que la resistència anglòfona romangués pacífica durant encara 45 anys, però l’extrema violència militar, ordenada pel President de Camerun a partir de novembre 2017, fou el detonant de la reacció ambazònica, i des de llavors les opcions polítiques tradicionalment federalistes dels anglòfons es transmutaren en independentisme explícit.
L’u d’octubre és una data compartida: era la diada unionista dels annexionistes francòfons, però la repressió d’aquell 1 d’octubre de 2017 provocà una onada insurgent que acabà declarant la independència d’Ambazònia en la mateixa jornada. Ara bé, com a casa nostra, també al Camerún, la repressió de l’Estat s’ha combinat amb una guerra propagandística i ideològica que magnifica els crims del bàndol oposat a qui detempta els principals mitjans de comunicació, però atès que he anat seguit fonts periodístiques molt diverses, m’estic fent a la idea de que el clima de terror també cerca la neteja ètnica, provocant la fugida de centenars de milers de refugiats.
En conclusió: és possible que la nostra cosmovisió colonial hispànica sigui la causa de que la nostra premsa ens estigui amagant un cas, el de la repressió ambazònica, que correspon al l'àmbit colonial francòfon. Tanmateix, es tracta d’un conflicte d’una enorme magnitud i que hauria de preocupar-nos, no solament per identificació independentista, sinó també per la responsabilitat que tenim com a república catalana lliure i democràtica, d’intervenir solidàriament a qualsevol indret del mon on impera la injusticia.
