Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Les armes consumeristes dels Catalans
25/06/2019 Manel Fantassin

En qüestions armamentístiques, allò que diferencia els Estats consolidats dels aspirants a esdevenir un Estat és que els primers no renuncien a l’ús de cap arma. En canvi, els aspirants es veuen obligats a proclamar constantment la seva “renúncia a la llibertat si la conquesta de l’alliberament requerís algun tipus, per petit que fos, de violència”. Aquesta moderna auto-limitació dels oprimits és deguda, precisament, a la facilitat que té l’Estat d’aplicar la violència amb impunitat quan aconsegueix disposar de la més petita excusa.

Per a fer front al poder, les armes que resten es denominen “eines de participació o de reivindicació”: l’opinió respectuosa, les eleccions i la vaga, que ja no posen en perill el sistema. La nova societat de serveis i globalitzada ja queda molt lluny d’aquell model de producció en el qual els propietaris de les fàbriques sofrien tan greus pèrdues per cada dia sense producció que al final, si accedien a pagar unes molles mes de sou, els acabava sortint força més barat que les pèrdues d’una vaga.

Ara, tot això és molt diferent: si els dependents del comerç, o els treballadors externalitzats i maltractats dels serveis d’atenció a la ciutadania, fan vaga, els usuaris del servei, senzillament, veuran ajornada la data d’atenció, un dia, o dos o una setmana. Potser ni tan sols se n’adonaran de l’ajustament horari. I si la gent ocupa massivament el carrer durant dies, per exemple en una vaga general per la independència? Doncs, recordareu que des de 2013 (quan ho va proposar en Junqueras) fins 2017 que la vam convocar, la resposta de Madrid foren comentaris de l’estil: “...que s’hi estiguin tant de temps com vulguin, tard o d’hora tindran fam i son, i hauran de tornar a casa...”.

Així doncs, tan habituades estan les elits democratofòbiques a la seva impunitat, tan normal és que l’Estat no renunciï a cap arma (mentre els oprimits han de reiterar la seva renúncia a la llibertat en cas de que conquerir-la requerís d’eines violentes), tan fàcil és robar als Catalans sense que no passi absolutament res de res... que aquests magnats estaven convençuts que només els podia sortir gratis afegir-se a l’atac anticatalà de les expatriacions de la seu social després de l’ 1-O. Si és prou sabut que les botigues propietat dels que financen l’espanyolisme a Catalunya estan sempre plenes de catalanistes. I fins i tot hi ha l’antecedent de les “Majors” del cinema, que continuen fent l’agost a casa nostra després de negar-se a doblar els films en català.

Un altre factor que els empresaris espanyolistes haurien tingut en compte a l’hora de creure que no es veurien afectats els ingents guanys que les seves empreses obtenen a Catalunya és que el seu atac només seria simbòlic (perquè l’impacte del trasllat de les seves seus socials seria minso en l’economia regional). A més, a diferència d’altres èpoques molt violentes, l’actual procés independentista coincideix amb la imatge calmada –fins i tot tova- i l’esperit pragmàtic que aquests mateixos empresaris espanyolistes difonen sobre el caràcter català.

Els darrers arguments per a afegir sensació d’impunitat als trasllats de seus socials foren merament propagandístics (comentaris periodístics sobre la tradicional dependència comercial catalana del mercat espanyol, que ja és Història, i referències als boicots contra productes catalans, com si haguessin afectat l’economia del Principat). En realitat, l’únic recurs d’aquests empresaris seria “creuar els dits”. Allò que estava en joc ja no era la quimera de paralitzar o no l’economia espanyola, sinó el perill de perdre un mercat com el català, fins llavors acrític, en favor d’altres empreses (i politics, i partits, i sindicats, i patronals, i productes...) que no fossin vistes com a còmplices de tota aquella repressió que va fer créixer l’independentisme.

Dèiem que aquests empresaris només podien creuar els dits i esperar que els consumidors Catalans (tan pràctics, acrítics, cívics, tous i conformistes amb el robatori, quan aquest és amable i tolerable) fossin comprensius amb la repressió i els insults. Segurament, devien pensar que si la DUI havia estat una broma, sense efectes en la llei, i si tampoc les expatriacions de les seus socials havien tingut efectes pràctics, el previsible creixement de l’economia catalana facilitaria tornar a lligar curt els líders catalans més pragmàtics. Ara bé, ¿què passaria si de sobte s’activessin 2 Milions de catalans (actius, disciplinats i sense que hi hagi rivals organitzats en el camp contrari), armats de consum fins a les dents, i comencessin a liderar els hàbits consumeristes dels altres cinc milions?

De moment, la iniciativa de “CONSUM ESTRATÈGIC” que ha activat l’ANC (que no deixa de ser una eina més de participació, dins dels objectius cívics de consum responsable, com tantes d’altres adreçades a estendre una nova cultura consumerista, conscient i compromesa), ja ha fet garratibar els dits d’aquells que els tenien creuats. No m’estranyaria gaire que, des les clavegueres de l’Estat també estiguin rumiant com fer front a una batalla tan complicada, que potser no es pot vèncer empresonat milions de persones, sinó obligant-les a comprar anticatalanisme.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid