No, ni socialisme és el tot què fa el partit socialista (com pretenia, cínicament, Alfonso Guerra) ni la Unitat Popular, tal com la vam entendre i proposar ara fa trenta anys, és l’espai que delimita la candidatura de candidatures que porta el seu nom.
Però, què és en realitat la Unitat Popular, més enllà d’una etiqueta amb més o menys punch? D’entrada, arreu on s’ha intentat, la Unitat Popular és o vol ser un projecte tàctic-estratègic. Tàctic perquè no recull els objectius finals d’alguns dels sectors que la integren i estratègic perquè, al mateix temps, planteja transformacions estructurals i aliances prolongades en el temps. La Unitat Popular és també, i per definició, plural i d’esquerres. Plural perquè la gràcia, i la força, d’unir és fer-ho amb sectors diferents entre sí, no només amb els que prèviament ja estaves d’acord, i d’esquerres perquè posa sobre la taula un programa al servei de les classes populars, potent però assumible i comprensible per una part important d’aquestes classes populars.
El programa concret de la Unitat Popular s’ha d’adaptar a cada realitat i a cada moment històric, però recolliria els tres valors tradicionals de l’esquerra: llibertat, justícia i solidaritat, que traduïts a la nostra realitat concreta es podrien sintetitzar en quatre punts a desenvolupar i concretar: república, autodeterminació, redistribució de la riquesa i solidaritat internacional (que inclou, per descomptat, la perspectiva mediambiental). Sembla evident que, ara i aquí, aquests plantejaments són compartits per un ampli espectre de la societat catalana, i que aquesta coincidència no es tradueix en un a força política capaç d’empenya-la i convertir-la en realitat. Dit d’una altra manera, ni la CUP, amb la seva obsessió per marcar distàncies, ni els Comuns, amb significades actituds contraries a l’exercici del dret a l’autodeterminació, ni ERC, amb massa dubtes sobre la seva ubicació ideològica, aconsegueixen representar en solitari aquest espai de la Unitat Popular. I, malgrat tot, és evident que hi ha moltes més coincidències que descords i que, per exemple, la majoria de cupaires, gent d’Esquerra i comuns haurien votat Adelante Andalucia diumenge passat. Transformar aquest espai polític comú, que tots sabem que existeix, en iniciativa política unitària no és fàcil però es poden fer passos en la bona direcció. Els casos de Sabadell i Badalona demostren que hi ha camp per córrer i que, quan s’intenta, es pot convertir la Unitat Popular en l’espai més potent del mapa polític. Ara venen unes altres eleccions municipals. Per desgràcia, però també per sort, a la majoria de municipis encara no s’han tancat llistes. Potser és hora de fer-les, de veritat, amb perspectiva d’Unitat Popular.
