La crisi del capital del 2007/8 va posar fi a una època de certa estabilitat política als països dominants, una estabilitat basada en l'acceptació tàcita o explícita, per part de la socialdemocràcia i l'esquerra en general (llevat de poques excepcions), del marc general del neoliberalisme imposat per les dretes a escala mundial. El capital, però, abocat a una disbauxa especulativa per a incrementar els seus guanys, havia emprat aquesta estabilitat que l'afavoria per a generar una bomba financera que més d'hora que tard havia d'esclatar. I ho va fer, incrementant el grau de transmissió de rendes del treball al capital. Els mecanismes són sobradament coneguts: rescat bancari amb diners públics, retallades salarials, precarietat permanent, increment de la productivitat intensiva i extensiva, privatitzacions, encariment de les condicions de vida, rebaixa de l'esperança de vida per a àmplies capes socials. És a dir, agreujant les condicions de vida i treball de la majoria i afavorint l'increment dels guanys de la minoria privilegiada.
Les respostes socials tampoc es van fer esperar tot i que vist amb perspectiva, segurament amb un grau molt per sota de la intensitat que hauria sigut imprescindible per a generar un canvi de direcció en la resolució de la crisi. Llevat de casos molt aïllats, els sectors socials, situats almenys teòricament a l'esquerra de la socialdemocràcia, no havien sigut capaços de generar i organitzar una massa crítica capaç d'oferir una alternativa creïble al conjunt de les seues respectives societats, reduint-se tot de nou a les alternances entre els blocs conservador i progressista dins del marc del neoliberalisme. Així i tot va haver-hi casos especialment importants al sud d'Europa com els del 15M a l'estat espanyol, o les impressionants vagues generals que va protagonitzar el poble grec i que va canalitzar electoralment Syriza aconseguint el govern en 2015.
Els instruments del capital per a domesticar aquestes dissidències s'han mostrat fortament eficaços, gràcies sobretot a la col·laboració d'alguns sectors que dins aquests moviments van entendre que una forma de solucionar els problemes socials consistia a solucionar els seus problemes particulars generats molts d'ells per les enormes errades comeses, pel desequilibri entre els coneixements teòrics de caràcter acadèmic i la manca d'un bagatge col·lectiu que connectara les noves formes polítiques amb les respectives històries de les lluites col·lectives. El resultat estem veient-lo aquests dies: Syriza, després d'incomplir el seu programa electoral i de fer la feina encomanada pel capital internacional (BM, FMI, UE...), ha sigut relegada al paper d'oposició a Grècia. Per la seua banda la direcció de Podemos fia bona part del seu futur a aconseguir un acord de govern amb el PSOE que l'ajude a ajornar un nou esclat de la crisi interna que arrossega d'ençà que va decidir desfer-se del moviment social del qual havia nascut.
És en aquest terreny d'embranzida embogida i permanent del capital en totes les seues formes on tornen a emergir com a alternatives de gestió governamentals les dretes més o menys democràtiques i la socialdemocràcia en les seues diverses expressions. Són els partits d'ordre sistèmics i de confiança del capital i mantenen un important poder electoral. Les primeres, bastint el seu discurs a partir de la “defensa” de la llibertat, entesa sempre com a llibertat del capital i de l'escala de valors que han sigut capaços de convertir en valors col·lectius a partir de la ideologia com a falsa consciència dominant: tots i totes som classe mitjana; rebaixar els impostos a la classe mitjana (en aquest cas a les rendes més altes i a les empreses); llibertat d'ensenyament (per a garantir l'ensenyament privat, religiós i/o segregacionista); el capital és qui crea riquesa, supeditant les polítiques públiques a aquesta màxima; llibertat d'empresa, externalitzant els costos ambientals i social; reducció del paper dels sindicats a meres gestories laborals; la democràcia reduïda a una simple representació electoral i un llarg etc.
Per la seua banda, les diverses socialdemocràcies aprofiten algunes de les derrotes de les aventures més esquerranistes per a "vacunar-se" contra qualsevol vel·leïtat col·lectiva per a enfortir el seu discurs d'acceptació del marc preestablert, i es presenten, amb una enorme habilitat, com a mur de contenció de la dreta en el terreny de les llibertats individuals, com ara el feminisme i els drets LGTBI+, el dret a l'escola pública o a la sanitat universal... a condició que aquests drets no qüestionen el marc jurídic i econòmic de fons, terreny en el qual preval la seua acceptació del marc neoliberal des dels anys 80 del segle passat. I certament no és una qüestió menor la defensa d'aquestes llibertats. El problema, però, rau en el límit de l'abast a meres qüestions individuals i formals, i en el fet de renunciar a qualsevol aposta per transformar estructuralment el sistema social que engendra les limitacions i discriminacions.
D'altra banda les persones i sectors que veritablement estan interessats en els canvis estructurals de més profunditat, farien bé d'allunyar-se de la proclama fàcil, sovint buida i ahistòrica i llegir correctament aquests reposicionaments globals i les seues adequacions tàctiques concretes, per almenys intentar dotar-se de masses crítiques prou potents com per a condicionar aquestes polítiques i alhora dotar-se del múscul necessari per a aspirar a canvis més importants. Una de les errades clàssiques d'aquests sectors ha sigut generalitzar la critica per les insuficiències, de tal forma que acabaven sent instrumentalitzats per la dreta contra les socialdemocràcies. Aquesta errada sol tenir la seua contrapartida en persones i sectors que davant les pors a la dreta, defensen, sense massa matisos, les polítiques -plenes de renúncies- de les socialdemocràcies, no ja com a mal menor sinó com a única política possible.
Tanmateix hi ha vida més enllà de les trampes posades pels defensors de les dicotomies entre el que és dolent i el menys dolent o els de la proclama buida i per tant estèril. Es pot i s'han d'articular espais de crítica, autoorganització i mobilització, que sent radicalment democràtics i, per tant, sense deixar-se instrumentalitzar per la dreta, puguen ser crítics amb les insuficiències i renúncies socialdemòcrates alhora que es va ajudant el conjunt de la societat a semblar-se a eixos objectius que col·lectivament van generant-se com a alternatives de gran abast. Es tracta de recordar una i una altra vegada que l'objectiu no és altre que treballar des de tots els àmbits per a posar el conjunt de les institucions de la societat al servei de les persones que en formen part.
