Indro Montanelli (1909-2001) és, probablement, el periodista italià més conegut a casa nostra. De ben segur, un dels més esmentats per certa intel·lectualitat italianòfila que en reivindica el llegat. El Príncep, com li diuen, va deixar una infinitat de frases enginyoses que, com els seus principis, s’adapten a situacions ben dispars, i per això és un dels periodistes més citats en articles d’opinió. Se li pot fer dir una mica allò que es vulgui. Aquests dies el seu nom és d’actualitat a Itàlia no pas per la prolífica obra, sinó pels crims que va cometre quan era un militar colonitzador feixista, i dels quals mai no es va penedir.
El 8 de març passat, el col·lectiu feminista contra la violència de gènere Non Una di Meno va cobrir de pintura rosa l’estàtua de Montanelli a Milà. Ho van fer per recordar que el tòtem del periodisme italià, quan era un militar feixista a Etiòpia, va comprar una nena eritrea de 12 anys per utilitzar-la d’esclava sexual. L’any anterior les feministes havien esborrat de la placa la definició de “periodista” substituint-la per “violador de nenes”. Però aquest cop, la inofensiva pintura –d’aquelles que se’n van amb una mica d’aigua– ha aconseguit crear un rebombori mediàtic considerable.
Va ser Montanelli mateix qui, en diferents ocasions –els anys setanta, vuitanta i l’any 2000, poc abans de morir– va relatar, presumint-ne, la història de com havia comprat l’esclava sexual de 12 anys, que es deia Destà. A vegades s’hi referia com a “matrimoni”, d’altres com a leasing (lloguer a llarg termini). En realitat no va fer altra cosa que un madamato, una pràctica molt estesa entre els colonitzadors feixistes. Cada militar tenia dret, per contracte, a explotar sexualment les dones de les colònies –sovint nenes molt petites, i també hi ha documentades violacions a nens–. “Per raons sanitàries, me la vaig buscar verge”, va dir Montanelli l’any 2000.
Amb 25 anys, havia anat a Etiòpia com a voluntari, a fer el militar, orgullós de poder defensar amb les armes els seus ideals feixistes (dels quals va acabar distanciant-se). A la Civilità Fascista havia escrit un article on afirmava la “superioritat” dels italians blancs per damunt dels negres. “Amb els negri [terme italià despectiu equivalent a l’anglès nigger] no s’hi fraternitza, almenys fins que no els haguem civilitzat”, deia. Fraternitzar-hi, no; comprar-los i presumir-ne tota la vida, sí.
Des que les de Non Una di Meno van embrutar l’estàtua, han aparegut riuades d’articles –d’homes italians blancs de mitjana edat– en defensa de Montanelli. També de periodistes de renom, com ara Marco Travaglio o Luca Telese. Alguns diuen que és igual si era un pederasta, un racista i un misogin, perquè s’ha de separar l’obra de la persona. Que, a diferència del que deia Kapuscinski, per ser bon periodista no cal ser bona persona. La majoria dels seus defensors, però, opinen que no es pot jutjar amb la mirada d’ara allò que va fer el 1936. Que durant el colonialisme feixista comprar una nena africana era “la normalitat”. És un argument trampós que fan servir també els qui volen deixar impunes els crims del franquisme. A més, a l’època en què Montanelli va comprar Destà, a Itàlia tenir relacions sexuals amb una nena d’aquella edat era considerat una violació. I ell mateix, preguntat sobre si ho hauria fet amb una nena europea va dir que rotundament no, perquè seria una violació. “Però és que aquelles d’allà, als 12 anys ja son dones”, va respondre als anys 70. I és que allò que fa del tot indefensable Montanelli és que ell mai no se’n va penedir. Al contrari, quan era un home respectable a qui tothom escoltava –ell a si mateix, el primer–, explicava enriolat aquest episodi com una anècdota interessant i sucosa.
L’any 2000, en un article a Il Corriere della Sera amarat de racisme, Montanelli va dedicar una pàgina sencera a relatar amb pèls i senyals la seva “relació” amb Destà. La definia com “un animalet dòcil”. “Em va costar molt superar la pudor que feia, pel fet que es posava greix de cabra als cabells, però encara em va costar més poder-hi establir relacions sexuals, ja que li havien practicat l’ablació des del naixement”, deia, contrariat, però no pas per ella, sinó per ell. Explicava que l’ablació la feia molt esquerpa i “del tot insensible”. Tant, que “va caldre la intervenció brutal de la mare per demolir la barrera”, es queixava l’insigne periodista un any abans de morir. L’article era una resposta a la carta que li havia escrit una lectora de 18 anys encuriosida per la història. Montanelli el va acabar així: “Espero no haver-te escandalitzat. Si ho he fet, és culpa teva”. A l’ancià Montanelli, cofoi, li devia semblar que provocava.
Que aquesta faceta de Montanelli hagi passat tan desapercebuda o relegada a simple anècdota infeliç d’un cronista brillant diu molt de qui escriu la Història. El gest del col·lectiu Non Una di Meno (que ha rebut més critiques que suports) ha posat de manifest que Itàlia no ha retut comptes amb el seu passat colonial. Parlar de madamato encara cou, i es prefereixen els eufemismes. Durant la llarga trajectòria de Montanelli pocs van afrontar aquesta qüestió, i encara menys cara a cara. Una de les poques que ho van fer és Elvira Banotti (1933-2014), periodista, feminista i, ves per on, eritrea per part de mare. Va ser el 1972, al programa televisiu L’ora della verità. Banotti, esplèndida, va deixar en evidència Montanelli. Sempre tan altiu, fou una de les rares vegades que se’l va poder veure acorralat. No se m’acut una millor manera d’acabar l’article que donant veu a aquesta periodista italiana, negra i feminista. Va anar així:
Elvira Banotti: Vostè ha dit tranquil·lament que va tenir una “esposa” de 12 anys. A 25 anys no li va importar violar una nena de 12 anys dient: “A l’Àfrica es fan aquestes coses”. Per això voldria preguntar-li, ateses aquestes dues afirmacions: com entén vostè les relacions amb les dones?
Indro Montanelli: No, senyora, miri, cap violència, perquè les nenes a Abissínia es casen als 12 anys.
EB: Això ho diu vostè.
IM: Ah, uhm…
EB: En el terreny de la consciència de l’home, una relació amb una nena de 12 anys és una relació amb una nena de 12 anys. Si ho fes a Europa consideraria que estaria violant una nena, oi?
IM: Sí, a Europa sí, però allà no.
EB: Exacte. Quina diferència creu que hi ha, des d’un punt de vista biològic, o psicològic?
IM: No, miri, allà es casen a 12 anys. No és qüestió de… A 12 anys es casen.
EB: No és matrimoni allò a què vostè es refereix. Miri, jo hi he viscut, a l’Àfrica. La seva era, veritablement, una relació violenta d’un colonialista que anava allà i prenia possessió d’una nena de 12 anys sense tenir en consideració de cap manera…
IM: [La interromp] No.
EB: Miri, li ho ben asseguro. Sense tenir en consideració aquest tipus de relació des d’un punt de vista humà. Éreu els guanyadors. Éreu els militars, que han fet les mateixes coses arreu on han estat els guanyadors; arreu on els homes s’han presentat com a militars. La història està plena d’aquestes situacions.
IM: Eh… senyora… volem… no ho sé, si vostè vol fer-me un judici a posteriori…
EB: No, de cap manera, només he volgut preguntar-li com entén les relacions amb les dones, que no és pas com a éssers humans en un terreny de paritat.
IM: Depèn de què s’hi posi a dins. Depèn també de què posin les dones dins nostre. És tot un joc de miralls…
EB: Per això, vostè considera sempre la dona en aquesta funció passiva d’aduladora o de companya que apareix i desapareix. No l’ha mai considerada en una funció directa, activa i diversa. Aquest és una mica el drama dels homes de la seva generació.
Per les Destà de la Història, a Montanelli m’agrada recordar-lo així.
