Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Un article sobre la consulta a Arenys de Munt de 2009 per rebatre l'enganyifa d'un nou Estatut
04/09/2018 Agustí Barrera
Agustí Barrera, exmilitant del FNC i vetarà independentista, autor de diversos treballs sobre el moviment independentista Agustí Barrera, exmilitant del FNC i vetarà independentista, autor de diversos treballs sobre el moviment independentista

Ara que l'Estat espanyol ens ha sorprès amb la iniciativa d'un nou Estatut votat en una mena de referèndum, pensem que és interessant de recuperar un document de vuit anys enrera elaborat en motiu de la Consulta per a la Independència d'Arenys de Munt. Llegint-lo tenim la sensació que l'Estat espanyol va una mica endarrerit sobre la marxa del rellotge de la història. Pensem que només hi ha una solució, No a l'Estatut, Autodeterminació!


El 13 de setembre de 2009 a Arenys de Munt

El passat 13 de setembre, exercint el dret democràtic a l’autodeterminació, es féu la següent consulta als habitants d’Arenys de Munt: Està d’acord que Catalunya esdevingui un Estat de dret, independent, democràtic i social, integrat a la Unió Europea?.  

Constatem que des de les institucions no s’ha explicat aquest concepte, no se n’ha fet pedagogia sobre el que vol dir el dret a l’autodeterminació, quin és el seu significat precís, i que més aviat s’ha tingut interès a deixar el concepte en una  nebulosa.

El Diccionari de la Llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (2007) defineix el terme autodeterminació de la següent manera:

1) Acció de decidir per un mateix. 2) Acció per la qual un poble decideix lliurement el seu futur polític. El dret dels pobles a l’autodeterminació.

Què és i que implica l’autodeterminació?

El dret a l’autodeterminació podria ésser explicat com el principi democràtic segons el qual una comunitat humana, un poble, una nació, dins un marc territorial concret, decideix lliurement el seu destí adoptant un determinat tipus d’organització política i, arribat el cas, esdevenint un Estat independent.

En un Estat legalment constituït, el dret a l’autodeterminació seria el reconeixement del dret a  decidir, lliure i democràticament, que té un poble o nació per tal de poder corregir situacions de dominació política, econòmica o militar, que el puguin afectar. 

Aquest  dret hauria de permetre a un poble o nació poder viure lliurement i en igualtat de condicions amb els altres pobles del món. L’exercici del dret a l’autodeterminació és, doncs, un dret fonamental, una base sòlida on construir  uns estatuts jurídics de drets humans, per la qual cosa esdevé un dret humà elemental.

L’autodeterminació al llarg de la història

El primer document que esmenta aquest dret és la Declaració d’Independència dels EUA del 1776.  Formulat de manera més precisa, a proposta de Vladimir I. Lenin el concepte d’autodeterminació apareix en el Congrés dels Bolxevics de 1913, on s’aprova una resolució favorable a l’exercici del dret d’autodeterminació, amb l’aclariment que per autodeterminació s’entén el dret de separació política i de constituir estats nacionals independents. De tota manera, el  comunisme soviètic considerà el dret a l’autodeterminació com un element fàctic, supeditat al valor estratègic superior de la revolució socialista.

Després de l’acabament de la I Guerra Mundial, semblà  que s’imposava en el món el concepte del dret dels pobles a l’autodeterminació, d’acord amb els catorze punts del president dels EUA W.Wilson (1918) i de la Conferència de Pau de París (1919-20).

A l’acabament de la II Guerra Mundial (1945), es produïren tot un seguit  de lluites antiimperialistes en el Tercer Món per tal d’eliminar el jou colonial, i que són conegudes com el  procés de descolonització. En aquest context, l’ONU declarà el 1960 que tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació, i donant així suport jurídic a les lluites d’alliberament dels pobles d’Àsia i Àfrica.

L’autodeterminació a Catalunya

A Catalunya, el concepte polític del dret a l’autodeterminació apareix, encara que formulat de forma poc precisa, a inicis del segle XIX,  amb els plantejaments del republicanisme federal.

El primer text polític que, recollint el dret a l’autodeterminació, advoca per la independència política, és la Constitució Provisional de la República Catalana (l’Havana 1928), que té 36 títols dividits en 302 articles. El text fou redactat i presentat com a ponència pel montblanquí Josep Conangla i Fontanilles a l’Assemblea Constituent del Separatisme Català, que se celebrà a l’Havana amb l’assistència de Francesc Macià els dies 30 de setembre i 1 i 2 d’octubre de 1928. Amb aquest text es va voler donar una visió dels drets, de les garanties, del caràcter i de l’organització estatal de la futura Catalunya independent. Alhora, fou un exercici per a bastir les bases jurídiques per a una independència real.

D’aquesta Constitució Provisional de la República Catalana en volem recordar, pel seu interès i la seva claredat conceptual, l’article primer del títol primer, que tracta del règim polític de Catalunya. Diu així : Art I.- El poble de Catalunya, en exercici del dret immanent que li correspon de donar-se per voluntat pròpia i sense ingerències estranyes la seva organització política, es constitueix en estat independent i sobirà, i adopta com a forma de govern, la república democràtic- representativa.

Tres anys més tard, el 14 d’abril de 1931 Francesc Macià proclama la República Catalana com a Estat integrant de la Federació Ibèrica. La manca de suport militar a la iniciativa de F. Macià i una actitud ambigua per part de bona part del polítics del  seu entorn, obliguen a la negociació, a fer marxa enrere de la proclama inicial i a acceptar la fórmula d’un Estatut que haurà d’ésser aprovat pel govern de Madrid.

En el preàmbul de l’Estatut de Núria de 1931, s’hi diu: La Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya en la redacció del projecte únic d’Estatut, ha partit del dret que té Catalunya com a poble, a l’autodeterminació. Aquest punt retornà retallat des de Madrid i, per tant, no s’incorporà al text de l’Estatut de 1932.

A l’acabament de la II Guerra Mundial,  el 14 d’abril de 1945 la Delegació  del Consell Nacional Català als EUA presenta a la Conferència sobre Organització Internacional, realitzada a Sant Francisco (Califòrnia), una Apel·lació a les Nacions Unides. En aquesta Apel·lació, Catalunya demana que siguin reconeguts els seus drets com a nació, per tal que Catalunya, exercint el seu dret a l’autodeterminació, pugui lliurement unir-se a la reorganització de la Península Ibèrica.

L’autodeterminació i l’Assemblea de Catalunya 

L’Assemblea de Catalunya, va esdevenir una plataforma unitària antifranquista que, entre els anys 1971 i 1977, agrupà pràcticament tots els partits polítics catalans -des de l’extrema esquerra fins al centre- les organitzacions sindicals i socials del país, i que organitzà importants mobilitzacions de masses. En el punt tercer de la seva declaració de principis s’hi demana: El restabliment provisional de les institucions i dels principis configurats  en l’Estatut de 1932, com a expressió concreta d’aquestes llibertats a Catalunya, i com a via per arribar al ple exercici del dret d’autodeterminació. És d’agrair la precisió terminològica d’aquest tercer punt que, després, amb el pas del temps i les grans rebaixes de la transició, es féu fonedís en textos posteriors per “políticament incorrecte”, ja que només serà recollit el primer paràgraf d’aquest tercer punt. És un exercici interessant de remarcar com en infinitat d’articles i treballs elogiosos sobre l’Assemblea de Catalunya, com a força unitària de tot el ventall polític català del període de la transició, s’hagi deixat de banda la seva reclamació explícita del dret d’autodeterminació.

Les Nacions Unides i el Parlament de Catalunya

El dret d’autodeterminació fou recollit en la Declaració Universal dels Drets Humans de l’ONU (1951), i el 19 de desembre de 1966, l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU proclamà el dret a l’autodeterminació que té qualsevol poble.

El nostre màxim òrgan legislatiu, el Parlament Català, en les seves resolucions del 12 de desembre de 1989 i del 27 de setembre de 1991, el 1998, el 2010 i el març del 2011, ha proclamat el dret a l’autodeterminació com a imprescriptible i irrenunciable, i s’ha reservat el dret a exercir-lo, quan ho consideri convenient. El mateix féu el Parlament d’Euskadi en la seva resolució de 15 de febrer de 1990.

Nosaltres, com a catalans nacionals, ens hem de vincular a la defensa de l’exercici del dret democràtic a l’autodeterminació, per tal que, amb total llibertat, puguem decidir com a poble sobre el nostre present i el nostre futur.

Agustí Barrera.   Moviment Arenyenc per a l’Autodeterminació (MAPA)

Arenys de Munt, ( Països Catalans) setembre 2009           

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2018 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid