Encara no havien tocat les cinc de la matinada, des del balcó de casa es podien albirar els rectangles de llum de les finestres dels veïns que havien matinat, els altres dies això no passava, però estem parlant del primer diumenge d’octubre.
Al sortir al carrer, la fresqueta de la tardor, sort del jersei, sota els llums del carrer una mena d’ombres espectrals que amb pas viu s’adreçaven al centre del poble, a la Casa de la Vila, allí s’havien concentrat uns 200 veïns. Converses sobre la situació política, fer noves amistats, reveure aquell amic de qui havíem perdut el rastre, més converses per fer temps.
A les 9 h constitució de les meses electorals, emoció i aplaudiments quan treuen les urnes del seu amagatall, ja tenim la nostra arma de combat, l’urna com a expressió de la voluntat popular. Problemes amb la xarxa informàtica, nerviosisme, un tècnic resol l’entrebanc, es vota de forma lenta però ordenada i seguida.
Alarma, la Guardia Civil és a Sant Vicenç de Montalt, sembla que després aniran cap a Arenys de Mar, i després pujaran per la carretera, enmig dels nervis ens preparem per a la batalla de defensar les urnes i la nostra dignitat com a poble. Falsa alarma, amb un bon criteri de tàctica militar, se situa un tractor davant la porta de l’Ajuntament per dificultar l’entrada dels segrestadors d’urnes, ens adonem que també entorpeix l’entrada dels votants que amb paciència patriòtica volen exercir el seu dret a l’autodeterminació, entès com diu la definició del Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC: Acció d’una col·lectivitat humana, dins un marc territorial de decidir lliurement el seu destí polític,especialment de constituir -se en entitat estatal autònoma o independent.
Cap a les 11h del matí, davant l’Ajuntament, unes 300 persones cantaven els Segadors, que ha esdevingut el nostre himne de combat, recordem aquell fragment, endarrere aquesta gent tan ufana i tan superba. Mentre es canta el nostre himne nacional, un arbre de braços alçats alguns amb els quatre dits junts, d’altres amb el puny clos.
Els eslògans més sentits foren els recuperats dels anys 1970-1980, el “ Fora les forces d’ocupació” “No volem ser una regió d’Espanya” “Sempre més els carrers seran nostres”, i “l’Estaca” homenatge als lluitadors del període franquista i autonomista, com a exemple d’orgull local, el crit Arenys de Munt, Arenys de Munt, on segons expliquen les cròniques va començar tot aquell 13 de setembre de 2009, aquell impuls vital, aquesta revolta alliberadora que ens mena cap a la República catalana, a la recuperació de la nostra personalitat nacional.
Els observadors internacionals que havien vingut d’Escòcia, del Quebec, d’Euskal Herria, han donat per bo el procés de les votacions i el recompte de vots, malgrat la distorsió que han provocat agressions policials. El que no ha passat en 40 anys d’Autonomia ha passat aquests darrers 4 mesos, s’ha accelerat el temps històric, s’han clarificat posicions polítiques, s’han identificat els amics i els enemics, i ha quedat clar per a nosaltres que el Parlament català i el Govern de la Generalitat són els nostres subjectes de decisió política.
Som un poble mobilitzat, fidel a les seves institucions, la seva història i la seva identitat nacional, malgrat tots els entrebancs, al final, la força del poble s’acabarà imposant. Cal anar treballant en el debat sobre el Procés Constituent, per tal de configurar la nova República catalana que, com deia el President Francesc Macià, la volem, Una Catalunya lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.
