Davant de cada problema tenim dues formes de resoldre'l: una és assenyalar una persona responsable i amagar-se’n darrere fins que s'oblide i es torne a reproduir. I aleshores assenyalarem un altre culpable. Una altra és analitzar i supervisar la situació, veure on és l'arrel del problema, i realitzar els canvis necessaris per a millorar tot el sistema de forma integral.
Quan hi ha un accident de metro o de tren, sempre hi ha una investigació que acaba carregant tota la culpa a la/el maquinista (sobretot si ha mort). Recordem els casos del metro de València o l'Alvia de Compostel·la. Si la culpa és una "errada humana", s'elimina la responsabilitat de si les màquines estan en condicions o no, de la xarxa viària, del sistema de fre i de l'empresa o l'administració que ho gestiona/explota. I punt.
El mateix símil ens serveix per a explicar quina és la reacció quan es produeix un feminicidi i un assassí acaba matant una dona. Es realitza una revisió de tots els recursos als quals ha acudit la dona, totes les professionals que l'han atesa i... bingo! Alguna professional acaba compartint la culpabilitat a escala individual amb l'assassí, sense revisar la maquinària ni el sistema d'atenció i protecció. Si revisàrem el circuit, probablement caldria reconéixer que moltes coses no funcionen i això seria un veritable problema.
És clar que pot haver-hi errades i fins i tot negligències, com a tot arreu, però sobta que sempre se segueix la mateixa línia argumental. Igual com passa amb la violència de gènere, si la responsable és una persona individual, el problema deixa de ser estructural, de manca de recursos, de pressupost insuficient, de mal disseny de les polítiques preventives, d'incapacitat de gestió, de polítiques mal encarades que segueixen el model neoliberal i patriarcal, sense una mirada feminista.
Durant vint anys, s'ha dirigit i coordinat la intervenció en casos de violència contra la dona sense escoltar les professionals, que són les que tenen l'experiència de tots els casos i dones que atenen. No és la primera vegada que les professionals són (co)responsabilitzades d'assassinats horrorosos dels quals sols és responsable el fins ara incontrolable assassí. Estem acostumades a fer de maquinista.
I mentre maltractem les professionals, segueixen produint-se casos molt lamentables amb final dramàtic, malgrat tots els recursos que s’hi apliquen, perquè ens hem oblidat del dolent de la pel·lícula, per al qual no existeixen a penes recursos.
L'administració i els mitjans de comunicació han de jugar un paper pedagògic sobre les violències contra la dona, posant la responsabilitat on cal i no, com fan els maltractadors, en la víctima i/o en les professionals que fan tot el que poden amb els pocs instruments que tenen.
Existeixen treballs que assenyalen clarament quins són els forats negres del sistema, que també poden llegir els i les periodistes i totes les persones de les diferents administracions que participen del circuit.
La forma d'informar dels mitjans pot ser constructiva o perniciosa. Quan pensàvem que s'havien acabat titulars com "assassinat passional", "mor en braços del seu marit", "la mata per amor"..., en trobem d’altres del tipus "portava mes i mig en el cd24h sense rebre protecció".
Lamentable que no s'expliquen les condicions de la xarxa viària.
Encarna Canet @EncarnaCanet Plataforma pel Dret a Decidir, Decidim @DaDPV
