x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
8 de març, sumem totes les lluites en una estratègia!
09/03/2017 Encarna Canet

A aquestes alçades de les lluites feministes en general i de les dones treballadores com a vector fonamental de les mateixes,  es fa necessari elevar la vista i mirar tot allò aconseguit per a copsar alhora, tot el que resta i per a dotar-nos de les eines conceptuals i programàtiques que necessitem. Crec que no és sobrer recordar (per contrarestar la invisibilitat sistèmica)  el paper imprescindible de les dones en totes les revolucions que han suposat avanços per al conjunt de la societat: les revolucions americana, francesa, holandesa o soviètica, no s’entenen sense el paper de les dones;  el paper jugat en totes les lluites pròpiament feministes –sufragisme i drets civils, dret al divorci i a l’avortament, etc-;  i en totes aquelles on el feminisme era un factor determinant com les lluites laborals, veïnals, per l’ensenyament i la salut publica, etc.. 

De totes aquestes lluites locals i globals a la vegada, crec que és important destacar els èxits conquerits tot i que inconclusos, per la revolució mundial de 1968. Una revolució que va ser molt més que el maig francès –va durar més de tres anys i afectà a països tan diferents com EUA, França, Txecoslovàquia o Mèxic-  que va suposar un salt qualitatiu en la lluita pels drets i les llibertats de les dones en amples regions mundials,   i un canvi ideològic-cultural que ens ha deixat uns paradigmes que encara condicionen positivament el nostre present. 

Tanmateix hem de ser conscients que tota lluita te els seus daltabaixos, amb moments on milions de dones sortim al carrer, i altres de baixada on hem de fer esforços per no recular en allò aconseguit i mantenir l’espurna de la lluita fins la següent onada exitosa. És en aquests moments de cert replegament on es posa en qüestió les experiències i els sabers col·lectius i on entren els dubtes sobre allò que fem i com fer-ho. Per això crec que és bo aprofitar la commemoració del 8 de març -diada mundial de les dones treballadores- per a tornar a palesar els eixos centrals del feminisme compromès amb les dones treballadores i amb la lluita de classes.  

Vivim i patim una societat patriarcal que és el resultat històric d’uns processos socials que van acabar amb la meitat de la població –les dones- sotmeses per raons de gènere. Paral·lelament a la dominació de gènere van anar apareixent altres dominacions com les de classe i les dominacions d’uns pobles per altres, que també ens afectaven en tant que formàvem part del poble socialment dominat i dels pobles políticament sotmesos a imperis exteriors.  Aquesta dominació patriarcal ha segut mantinguda a traves de la història sent subsumida pels diferents sistemes de dominació que han anat succeint-se. Així el patriarcat ha anat adaptant-se com a part del sistema de dominació a les societats basades en l’esclavatge, les tributaries, les feudals, fins arribar al capitalisme en les seues diferents fases -mercantilista i d’acumulació primitiva, capitalisme industrial, imperialisme i l’actual etapa de neoliberalisme-. En totes aquestes successions de sistemes de dominació el patriarcat ha segut i és imprescindible per als sectors socials beneficiats i que es troben en la cúpula de la piràmide social. 

Convé recordar que tot sistema de dominació necessita del poder i del consens per a poder mantenir-se. Si el poder com és sabut es basa en la utilització dels aparells coercitius –judicial, policial, militar-,  el consens necessita de la complicitat de sectors socials als quals se’ls atorga una part dels guanys de la dominació. En el cas del patriarcat els beneficiats parcials són els homes que malgrat patir històricament l’esclavatge, la servitud o l’explotació laboral, sempre s’han mantingut –gràcies al consens amb la cúpula del sistema- un esglaó per damunt de les dones acceptant el doble paper de víctima social i botxí de gènere. 

Només comprenent en tota la seva dimensió social i contradictòria l’actual fusió estratègica del capitalisme neoliberal amb el patriarcat, podrem dotar-nos d’eines i programes que poden posar-lo en qüestió més enllà de la simple voluntarietat o de les lluites sense estratègia definida. 

Aterrant a l’actualitat hem pogut comprovar com les reivindicacions i lluites per la igualtat de drets laborals de les darreres dècades s’han anat en orris amb l’embranzida del capitalisme amb l’excusa  de la crisi del 2008. Salaris un 26% mes baixos que els homes, feminització i sectorialització de la pobresa, altíssimes tasses d’atur, precarietat estructural, manteniment dels sostres de vidre, minorització en llocs directius i un llarg etc. negatiu.

En la dècada dels 90 amb les lluites socials esmorteïdes i amb l’emergència i visualització de la violència de gènere i els feminicidis, el moviment feminista es va bolcar per aconseguir una llei integral contra la violència. Algunes persones i entitats, tot i participar de la reivindicació, ja vam alertar que tal llei era necessària però que seria insuficient. Dissortadament la llei orgànica 1/2004 que va ser rebuda amb innumerables mostres d’alegria pel moviment feminista en general, va mostrar ràpidament les seues limitacions i insuficiències. Tot i haver avançat en instruments de prevenció i lluita contra la violència i en certs aspectes de suports a les víctimes, la violència i els feminicidis són una nafra sagnant que travessa tota la societat. 

Hui, bona part del feminisme és un clam reivindicant un pacte d’estat contra la violència. Cal un acord de les més amples dimensions que siga assumit per tota la comunitat política, que incorpore elements preventius, educatius, comunicatius, legislatius i de suport a les supervivents. Però atenent a les raons expressades a la primera part d’aquest article, no serà suficient perquè eixe acord difícilment incorporarà una superació del sistema de dominació en el qual vivim/patim, és a dir la superació del que representa la suma del patriarcat i del capitalisme neoliberal, sumant a més al País Valencià, la manca de possibilitats legislatives  i econòmiques, per l’infrafinançament i l’espoli estructural que limita molt el marge competencial de les institucions autonòmiques. 

La reflexió que propose no és deixar les reivindicacions parcials i concretes de l’agenda feminista i de les dones treballadores, ni tampoc dedicar-nos a esperar sine die  la idíl·lica i futura revolució total i global,  entre d’altres coses perquè mentre ens va la vida en el tema.  Caldria però,  que inserirem totes les lluites en un projecte vital i estratègic que sàpiga combatre i reconèixer que el nostre enemic actualment és un monstre de dos caps –patriarcat i capitalisme neoliberal- i múltiples braços que mantenen, reprodueixen, divulguen, assassinen i s’aprofiten en grau divers d’aquest sistema. El “buenisme” que oblida o amaga els interessos estratègics del sistema, i les propostes d’apoderament de la dona sense tindre en compte la confrontació d’interessos, és en el millor dels casos, insuficient.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid