x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Què hauria passat si...?
14/11/2017 Josep A. Vilalta
Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

Què hauria passat si...? Quantes vegades, recordant un episodi crucial en les nostres vides, ja sigui a nivell personal o col·lectiu, ens hem preguntat on seríem actualment si la tria hagués estat una altra? La ucronia, el fet de tractar d’imaginar un desenvolupament diferent de la història canviant el desenllaç d’un episodi concret, ha estat un recurs sovint utilitzat en obres de ficció. La literatura, el teatre o el cinema poden recrear-se a gust amb altres hipotètics desenllaços del compromís de Casp, la batalla de Murèth, la descendència de Ferran II, la guerra dels segadors o qualsevol altre episodi desgraciat de la nostra història. El 2014 Albert Villaró va guanyar el premi Josep Pla amb “Els ambaixadors”, una novel·la d’espionatge ambientada en una República catalana independent, el 1949, sorgida dels fets del 6 d’octubre de 1934, en que el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català de la República Federal Espanyola, episodi que en la història real va acabar en un autèntic desastre, amb el govern català, on hi havia Martí Esteve, l’únic conseller toranès que ha tingut la Generalitat contemporània, tancat vora un any i mig a les presons espanyoles de Cartagena i el Puerto de Santa María. Les possibilitats literàries d’aquest gènere són infinites i, òbviament, com més enrere reculem en el temps a l’hora de canviar un fet concret més imaginació necessitarem per a construir una història alternativa.

El procés independentista que viu des de fa uns anys aquest (tros de) país tampoc no ha estat exempt de fabulacions. El fotut del cas és que molta gent ha deixat volar la imaginació no pas amb intencions novel·lesques sinó per a traçar fulls de ruta sobre hipotètics escenaris gens plausibles: que hi hauria països que ens reconeixerien la declaració d’independència abans que féssim efectiu el control del territori, que “Europa” era el paradís de la democràcia i que, per tant, intercediria davant d’Espanya per a que aquesta respectés el resultat de les urnes... Hi ha gent que fins i tot va arribar a l’extrem de pensar que l’Estat espanyol no recorreria a la violència. El resultat de tanta incontinència inventiva topa ara amb la crua realitat exhibida impúdicament per alguns dirigents polítics que afirmen que el govern no estava preparat per a desplegar la República davant l’evidència de que el govern espanyol estava disposat a utilitzar la violència. Collons, quin descobriment! Que potser Espanya no ho ha demostrat reiterades vegades al llarg de la història que per a ella no hi ha línies vermelles que valguin?

Què hauria passat si el govern català hagués decidit implementar la independència? A diferència d’altres casos, per a desenvolupar aquesta ucronia no hem d’afegir-hi dosis de fantasia sinó que ens cal treure-n’hi, partint de la base que l’Estat espanyol utilitza absolutament tots els mitjans per a mantenir el seu domini, que a la mitificada Europa li importen una merda la democràcia i els drets humans, que ningú reconeix una independència abans que aquesta es faci efectiva i que en política internacional no hi ha països amics sinó només interessos que de vegades poden ser coincidents. Si el govern català hagués decidit, com era la seva obligació, desplegar amb els decrets corresponents la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República, de la mateixa manera que el govern espanyol va implementar l’article 155 de la constitució que havia aprovat el seu senat, hauria estat capaç d’exercir un control efectiu sobre el seu territori? És altament probable que no... com possiblement tampoc no hauria pogut fer-ho de manera immediata el govern espanyol. L’Estat ocupant va ser, recordem-ho, incapaç d’aturar físicament el referèndum malgrat el fort desplegament policial que comptava amb la col·laboració, no tan entusiasta com haurien volgut, dels mossos. Amb la mobilització popular en un punt àlgid, amb el corresponent decret per a posar els mossos (i altres cossos com els bombers i les policies locals) al costat dels sectors organitzats del poble, com els CDR, i amb unes ordres clares i precises d’objectius a controlar (aeroports, ports, fronteres, instal·lacions energètiques...) potser no hauríem tingut prou força per a governar-nos però sí per a esdevenir ingovernables i posar Espanya en serioses dificultats, sobretot econòmiques. I, recordem-ho també, els efectes negatius sobre els indicadors econòmics han estat una de les principals preocupacions espanyoles i europees, com es va posar de manifest amb les oscil·lacions borsàries davant les notícies dels dubtes presidencials entre convocar eleccions autonòmiques o tirar endavant amb la DUI, i són, per tant, una de les poques oportunitat d’aconseguir mediació internacional. En el pitjor dels casos, una estratègia de resistència ens hauria dut a un escenari com l’actual però prescindint del major dels factors desmobilitzadors de les darreres setmanes: el desconcert.

Algú pot preguntar-se de què serveix imaginar escenaris alternatius als fets succeïts el passat 27 d’octubre (o, encara millor, el 10 del mateix mes). La resposta és òbvia i es pot concretar en una altra pregunta: què farem quan, el 21 de desembre, l’independentisme revalidi la majoria parlamentària? Un cop constatat que sense independència no hi pot haver democràcia i que la repressió espanyola no només no s’atura pel fet que abaixem els braços sinó que, al contrari, amenaça cada cop sectors més amplis de la població, cal repensar els fulls de ruta, mantenint inequívoc el destí, sense badar i sense autoimposar-nos línies vermelles. Sense lliris a la mà.

Valora
Rànquings
  1. Jesús Rodríguez: ‘Unitats especialitzades de la Guàrdia Civil tenien la missió d’assaltar el palau i el parlament’
  2. Pintades contra la presència de Soraya Sáenz de Santamaría a S’Agaró
  3. Comença a Vic l'acció "Un poble empresonat" de tancar-se voluntàriament per torns en una presó
  4. María Dolores de Cospedal fa el ridícul caient en una broma de l'agència de notícies russa Sputnik
  5. Per què la República Catalana no és (encara) un Estat?
  6. Què hauria passat si...?
  7. L’ANC presenta el concert en favor de l’alliberament dels presos polítics, que destinarà els beneficis a la Caixa de Solidaritat
  8. La CUP, partit de centre
  9. Estrena simultània del vídeo "Orgull d'Escola Pública" a 33 Escoles Públiques d'Infantil i Primària de Badalona
  10. La CUP-CC de la demarcació de Tarragona presenta la seva llista electoral
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid