Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
De manar i de no creure (I)
28/05/2016 Josep A. Vilalta
Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà Josep A. Vilalta, de la CUP de Torà

Per Josep A. Vilalta, militant de la CUP a Torà

I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què? Un dels arguments més emprats com a excusa per a ajornar sine die la ruptura amb l’estat ocupant espanyol –no només amb una DUI sinó fins i tot amb desobediències puntuals davant dels atacs continus a la sobirania parlamentària per part del govern espanyol i el seu braç judicial- és la nul·la capacitat de fer prevaldre de facto la legitimitat catalana, fruit de la voluntat democràtica, davant de la legalitat espanyola, instaurada per la força de les armes. Posem un exemple: si demà les institucions catalanes acorden que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de país han de deixar de pagar els seus impostos a la hisenda espanyola, els lladres que entraren per Almansa, per a passar a fer-ho a l’agència tributària catalana, tindrien força suficient per a fer complir aquest acord? Per tant abans de desobeir la legalitat imposada ens cal, segons la versió hegemònica del sobiranisme institucional, crear unes estructures d’estat que la pròpia obediència a l’ordre constitucional espanyol evita que es creïn o que estiguin al servei de la legitimitat constituent. Aquest segon cas es visualitza nítidament amb els mossos portant requeriments de l’audiència nacional a ajuntaments catalans que han comés l’execrable delicte d’aprovar mocions en defensa dels drets democràtics i nacionals del nostre poble. Podem considerar una estructura d’(el nostre) estat una policia autonòmica que, ni que sigui per imperatiu legal, actua com a eina d’un estat enemic enfront de qui en defensa la creació d’un de propi? És potser un dels exemples més visibles, però no pas l’únic, de que les estructures autonòmiques són estructures d’Estat... espanyol; d’un Estat espanyol de les autonomies que en el seu moment va ser creat a fer més suportable (i, per tant, per a mantenir i reforçar) la situació de dependència.

Si l’Estat espanyol no permet, lògicament, la creació d’estructures d’Estat (català) i el sobiranisme majoritari a les institucions d’aquest tros de país considera que sense aquestes estructures no podem trencar amb l’Estat espanyol, la porta de sortida quedarà sempre fora de l’itinerari circular d’un full de ruta que sembla escrit per la puta, la marmota i la Ramoneta. Com ho hem de fer, doncs, per a centrifugar-nos cap a la sortida d’emergència? Hi ha vàries opcions que, a grans trets, conflueixen en dos: el canvi de l’hegemonia política al si de l’independentisme institucional i la creació de contrapoders independentistes al marge de les institucions. Ambdues són compatibles i, si hem de fer cas del vist els últims dies, força allunyades de la direcció en que avancen, per dir-ho d’alguna manera, els principals agents polítics de l’independentisme.

Un estat és, per definició i al marge de l’estructura institucional de que es doti i l’orientació política que prengui, una eina d’exercici del poder. Per tant les estructures que es creïn en aquest país podrem considerar-les, o no, d’estat (català) en la mesura que serveixin, o no, per a combatre el poder d’estats estrangers i altres organismes aliens sobre el nostre país (o sobre una part d’ell); en la mesura que actuïn o puguin actuar com a contrapoders. En aquest sentit la possibilitat de crear estructures d’estat al marge de les institucions autonòmiques no només és possible sinó imprescindible.

En una altra època –o potser ho hauria d’escriure en majúscules?-, quan l’independentisme era cosa de quatre gats mal comptats, qualsevol intent de crear contrapoders populars catalans comportava la necessitat de disposar d’estructures clandestines. Ara, en la mesura que l’independentisme ha crescut de manera exponencial en aquest tros de país, cal conquerir i consolidar-ne l’hegemonia al carrer i a totes les institucions, sense haver de recórrer a alguns dels mètodes de lluita de temps passats però sense caure en l’error de limitar el nostre camp d’actuació a allò que dicti una legalitat espanyola (o francesa, al nord de la ratlla arbitrària acordada a l’illa basca de Konpantzia) pensada per a perpetuar l’actual situació de domini.

Determinar el moment més oportú en què les institucions catalanes han de desobeir el poder espanyol pot ser, naturalment, objecte de debat. Considerar, però, purament tàctiques les objeccions d’alguns sectors del sobiranisme governant a desobeir de manera immediata les imposicions espanyoles –i, per tant, a obeir el mandat democràtic de la declaració parlamentària del 9N- és molt ingenu i esperar dòcilment, mentre no arriba l’anunci de ruptura institucional, és una pèrdua de temps i d’energia. No havíem quedat en que era la classe política la que havia evolucionat cap a l’independentisme a remolc de la mobilització popular, i no a l’inrevés? Doncs, per quina estranya raó hem de deixar que sigui la classe política remolcada la que determini el moment i la forma de la ruptura, en comptes de provocar-la des de la mobilització popular que fins ara ha actuat com a motor?

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid