“La informació, una eina de la revolució” és el títol d’un article publicat i republicat en diverses ocasions durant els anys vuitanta del segle passat i que en els moments actuals potser convé recordar, en part pel caire clandestí de la seva impressió i posterior difusió, que enllaça plenament amb la moda vintage dictada per l’oximorònica justícia espanyola, en part per la vigència del missatge principal d’aquell text, que no era altre que la necessitat de disposar de la màxima informació i el més rigorosa possible a l’hora d’actuar políticament amb les eines que en cada moment siguin més eficaces.
Que avui m’hagi vingut a la memòria aquell breu escrit fotocopiat d’estranquis fa trenta anys no respon -o com a mínim no només- al caràcter nostalgicot de qui signa aquestes ratlles, que a voltes no pot evitar mirar enrere i recordar els anys en que l’independentisme era tractat com un exotisme per la major part de la gent d’aquest país, catalanistes inclosos, sinó per alguns missatges que aquests dies circulen per les xarxes, en alguns casos camuflats enmig de l’allau d’informació i d’opinió que genera la situació política d’aquest (tros de) país.
Un dels missatges anònims que corre per whatsapp: “CaixaBank demà dilluns bloquejarà els comptes de la Generalitat, fent el joc al govern del PP. No ho podem permetre ni fer com si res. Cal que donem una lliçó a CaixaBank. Per això, totes aquelles persones que sou clientes demà col·laboreu amb una retirada massiva d'efectiu. Ni que siguin 100€ per cap, col·lapsarem la Caixa. #BoicotalaCaixa. Passa-ho”. Segur que a més d’un en llegir-lo se li han obert més d’un interrogant, tant respecte a la veracitat de la informació com a quina ha de ser la resposta més eficaç. Davant la evidència que la Caixa és posiciona contra el procés d’independència de Catalunya –ves quin descobriment!- la solució passa per a treure’n els diners –cert- però... per a portar-los on? Cal més informació per a sortir del foc sense caure a les brases, tant a l’hora de canviar de banc, com de companyia telefònica -bueno, Movistar, pues molt bé, pues adiós- o de qualsevol altra empresa que vulgui els nostres calés i que al mateix temps es posicioni contra els nostres drets, contra qualsevol tipus de drets, i cal, sobretot, coordinació per a que la resposta popular sigui efectiva.
Si volem sobreviure com a país caldrà que democràcia catalana resisteixi amb totes les seves forces els atacs que l’Estat espanyol i els seus aliats ens adreçaran des de tots els fronts. Si volem guanyar la guerra –no s’exciti, senyoria, que no parlo de cap enfrontament armat- cal que tothom estigui a punt. A partir del dia en que es proclami la independència -ja sigui quan finalitzi el recompte de vots del referèndum i el Sí tingui un vot més que el No o abans si l’Estat impedeix el lliure desenvolupament de la votació- caldrà anar-hi, anar-hi i anar-hi, tossudament i coordinats, per a colpejar allà on puguem debilitar més els pilars del sistema dominant.
Després, quan ens en sortim, serà el moment de passar comptes, amb tota la informació de què disposem i amb un somriure d’orella a orella, no amb els que defensin democràticament la seva posició contrària a la independència, tan legítima com la nostra, sinó amb els que abusant de les seves posicions de poder (polític, judicial, policíac, econòmic) pretenen impedir-nos que exercim el legítim dret a l’autodeterminació mitjançant una eina tan revolucionària i subversiva com una papereta de vot.
