El dramaturg noruec Henrik Ibsen moria el 23 de maig de 1906, tal dia com avui de fa 110 anys. Llegeixo un article sobre aquesta efemèride al digital de cultura Catorze14 que Ibsen reivindicà la veritat i la llibertat individual, "amb la voluntat de destapar els prejudicis i les desigualtats." I que amb la seva obra va encarar-se a una societat hipòcrita, que retratà en els seus drames familiars i individuals, amb dures crítiques –ara que semblen tan agosarades- a la institució del matrimoni contemporani. D'això en fa més de 110 anys.
Ibsen encara és actualitat. Perquè els mecanismes grupals en les tensions socials i les friccions entre congèneres es reprodueixen recurrentment al llarg de la història. El drama Un enemic del poble n'és un bon exemple.
El títol d’aquesta obra dramàtica d’Henrik Ibsen, escrita el 1882, manté moltes similituds amb algunes situacions que es reprodueixen a la nostra societat, i que també es fan presents en actituds polítiques del nostre entorn més proper.
I és que la història del doctor Thomas Stockmann, que descobreix que l’aigua del balneari del seu poble conté un bacteri contaminant, verinosa, manté uns paral·lelismes amb la nostra situació actual dignes de retenir. El poble noruec de turisme de balneari de l’obra Un enemic del poble em recorda sovint el consens del silenci i dels murmuris, l'acció o la inacció moguda per vincles de xantatge emocional –amiguisme- i per unes dinàmiques de rivalitats gregàries construïdes no precisament des de l'anàlisi racional i dels interessos en comú, sinó des d'un subjectivisme egoista i funest.
A l’obra teatral el Doctor Stockmann i la seva família acaben sent silenciats, i després marginats, amenaçats per una població que interpreta com un perill la denúncia de les aigües contaminades, que són una amenaça contra la salut de tots però també una informació que convé amagar, malgrat l’enverinament, perquè als vilatans els hi va el seu benestar. Convé preservar el negoci del balneari, malgrat que els vagi la salut; com convé preservar alguns interessos i posats que alimenten aquelles relacions gregàries que ja coneixem, que poc tenen a veure amb la fortalesa col·lectiva.
La frase final del doctor Stockmann, que mostra el seu secret com a conclusió, és lapidària: - Vet aquí. Escolteu: L’home més poderós del món és aquell que resta més sol. I és que tot sovint, i molt a prop nostre, aquells que diuen les coses pel seu nom i adverteixen dels perills i barbaritats ovacionades acríticament, massa sovint acostumen a esdevenir “enemics del poble”. I el pitjor, el balneari continuarà contaminat.
