Per a què ha de servir la Unitat Popular?

El proper mes de desembre la CUP farà 30 anys. Concretament, es compliran tres dècades de la fundació el 1986 de l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista (AMEI), una coordinadora de regidors i candidatures a redós del model que havien anat desenvolupant dos projectes que des de les primeres eleccions municipals de 1979 governaven les respectives viles: Unitat Municipal 9 de Sant Pere de Ribes (Garraf) i la Candidatura Unitària i Popular d’Arbúcies (Selva).

Què volia dir Unitat Popular?

En aquell 1986 Unitat Popular era un nom que remetia a tres experiències concretes. La primera, la ja esmentada d’Arbúcies, que portava aquest nom perquè la candidatura va agrupar tot l’espectre de les forces antifranquistes del municipi, donant continuïtat a l’agrupació local de l’Assemblea de Catalunya. Era, doncs, un nom encertat per a un projecte que agrupava diferents expressions, que en un primer moment van incloure fins i tot militants de CDC i del PSC. L’Assemblea de Catalunya havia sigut una plataforma que contenia força elements del que avui entenem com a Unitat Popular: agrupava diferents forces polítiques i sindicals; aixoplugava organitzacions i lluites obreres i pageses, així com l’associacionisme veïnal i el món de la cultura i la intel·lectualitat; i tenia un arrelament territorial fort.

Una altra referència era el Xile d’Allende, que entre 1970 i 1973 havia tingut un govern anomenat així. Finalment, i no per això menys important, el referent basc, ja que Herri Batasuna no volia dir altra cosa que Unitat Popular. Era el nom que havia triat l’esquerra abertzale el 1978 per a fer néixer una eina que aglutinava partits i organitzacions polítiques, col·lectius locals i personalitats, alhora que naixia vinculada a tot un moviment que comptava amb organitzacions sindicals, feministes, ecologistes, culturals i antirepressives. Herri Batasuna era doncs un partit-moviment, una forma que permetia aquesta articulació de la Unitat Popular.

Podem dir que, a grans trets, Unitat Popular remetia a la necessitat de fer confluir diferents organitzacions i diferents lluites. Això era especialment rellevant en un moment en el qual les transformacions del capitalisme estaven provocant transformacions en la classe treballadora i, conseqüentment, acabarien provocant transformacions en l’expressió política d’aquesta classe (i de totes les classes).

Com explica David Harvey, els anys 70 vam viure el trànsit del fordisme al capitalisme d’acumulació flexible. Això vol dir que als països europeus es va començar a passar d’un sistema que concentrava la classe obrera industrial en fàbriques i ciutats fabrils (fet que afavoria el múscul sindical i alhora la socialització en espais de classe), a un període de deslocalitzacions, expansió de les subcontractacions i dels autònoms i terciarització de l’economiaⁱ. Aquest nou panorama de fragmentació de la classe obrera contrastava amb la força de les seves principals eines de lluita durant el segle XX, que l’havien portat a aconseguir avançades cotes de drets i protecció social en el conegut com a estat del benestar: els grans partits i sindicats (socialistes, comunistes o anarcosindicalistes). Alhora, el capitalisme intensificava la recerca de beneficis fora de la producció industrial i s’aguditzaven així els processos de privatització i desmantellament de l’estat del benestar, provocant l’emergència de noves lluites. Finalment, aquells anys també van ser els de l’eclosió dels nous moviments socials, principalment el feminisme, l’ecologisme i l’antimilitarisme.

Convé fer un incís aquí sobre la realitat de l’Estat espanyol, els ritmes del qual eren notablement diferents dels principals països capitalistes europeus per causa del franquisme, que reprimia els partits i sindicats d’esquerres. Així, és impossible parlar d’estat del benestar fins ben entrada la dècada dels 80. Tanmateix, a l’estat espanyol la força del sindicalisme obrer va ser igualment decisiva, en aquest cas per a accelerar la crisi de la dictadura des de finals dels 60. La seva altíssima mobilització va portar a que la Llei de Relacions Laborals de 1976 fos una fita tan avançada que d'ençà de llavors no s'ha superat, sinó al contrari. Tanmateix, i tot seguit, els canvis que va experimentar la classe obrera als països europeus també es viurien a l’Estat espanyol: el procés de desindustrialització es va viure a partir dels 80 i es va anomenar reconversió; en l’àmbit laboral es van frenar les conquestes amb els Pactes de la Moncloa (1977) i a partir dels 80 van començar les reformes laborals, on a cada bugada s’ha perdut un llençol; i les privatitzacions es van accelerar amb el primer govern del PP el 1996.

És en aquest context que una proposta que (re)agrupés lluites es feia del tot necessària, als Països Catalans i a la resta de territoris europeus que vivien el procés desindustrialitzador.

La Unitat Popular als Països Catalans

El que fins aquí hem descrit molt succintament és el marc general pel qual l’esquerra clàssica, la que havia estat pilar de l’estat del benestar, va deixar de ser el principal vehicle de les lluites populars. Durant els anys 80, l’independentisme va ser una expressió incipient d’aquests canvis. Un moviment nascut en la lluita contra el franquisme (tots els seus quadres s’havien forjat en aquell context) però que ja en el postfranquisme enllaçava amb la protesta, eminentment juvenil, contra el que havia estat el resultat de la Transició: una monarquia que havia deixat intactes molts elements de la dictadura, com per exemple els cossos repressius. I una societat castigada per l’atur, les agressions al territori i l’especulació urbanística, en una estructura de dominació de la nació catalana que havia patit un intent de genocidi cultural durant el franquisme.

Aquesta protesta es va articular entorn d’un moviment principalment agitatiu que va créixer a redós de la propaganda armada de l’organització Terra Lliure (TL), així com la solidaritat que s’articulava amb els militants detinguts, torturats i empresonats a través dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans (CSPC). És així com el 1984 va néixer el Moviment de Defensa de la Terra (MDT) que va tractar d’agrupar tot aquest espectre independentista.

És en aquest context que es veu la necessitat de fer un pas endavant en la maduració del moviment, superant la fase agitativa. I des de l’MDT i persones afins s’impulsa la coordinació de regidors i batlles afins amb l’objectiu d’expandir la presència de l’esquerra independentista en els ajuntaments, arribant així a l’efemèride de 1986 amb la que obríem l’article. El municipalisme permetia fonamentalment un major arrelament i maduració del projecte polític, pel fet d’haver d’entrar en contacte amb nous actors socials fora de l’estricte cercle del moviment independentista: problemàtiques veïnals, laborals, ambientals que mereixien l’atenció i la resposta d’un projecte que es volia alternativa a l’estat espanyol monàrquic i els seus aliats, els partits autonomistes. Aquesta era la idea subjacent en documents de l’MDT com ara Per una Política Independentista de Combat (1987).

Tanmateix, aquesta primera iniciativa de desplegament de la línia d’Unitat Popular va quedar truncada per les dificultats del moviment independentista. L’MDT es va escindir el 1987 precisament per les discrepàncies al voltant d’aquesta línia d’Unitat Popular, unides al debat sobre el paper dels partits dins el moviment. El Partit Socialista d’Alliberament Nacional (PSAN) va decidir impulsar una línia diferent, el Front Patriòtic, en la qual es reservava un paper dirigent. Això es va produir amb un marc de fons en el qual la repressió impedia que el moviment pogués tenir processos de debat en condicions, i s’arribaria a una situació de col·lapse amb l’Operació Garzón de 1992, que deixaria l’indepedentisme exhaust. El que va anar emergint paral·lelament, alimentant-se d’aquesta crisi, va ser una nova ERC que es definiria com a independentista però que no incorporava aquesta idea de la Unitat Popular.

Amb el temps va sorgir una nova fornada de militància de l’esquerra independentista, en part deslligada de les experiències organitzatives dels 80. Aquesta generació va bastir les seves organitzacions (amb un pes important de projectes fonamentalment locals com serien els casals) si bé en el cas del municipalisme van haver-hi experiències que malgrat les adversitats van mantenir el fil roig de les Candidatures d’Unitat Popular: Manresa, Sabadell, Salt, Sant Pere de Ribes o Valls.

La Unitat Popular i el moviment per la independència

Des dels anys 90 que l’àmbit independentista ja no es pot identificar exclusivament amb el moviment de l’esquerra independentista. Això es va anar intensificant a mesura que entrava en crisi l’autonomisme, especialment a partir del procés de reforma de l’Estatut d’autonomia de Catalunya, un procés que també es va seguir al País Valencià i les Illes però que es va cloure més ràpidament i sense obrir nous escenaris polítics. La demostració dels límits de l’Estat espanyol en aquella conjuntura, que va tenir com a punt culminant la sentència del Tribunal Constitucional del juny del 2010, va permetre anar eixamplant la base independentista. Si fins llavors s’havia sumat, durant un temps es va multiplicar. No oblidem que el marc de fons d’aquesta crisi de l’autonomisme era el moment inicial de la crisi capitalista en la qual encara estem immersos, i que provocava un seguit de qüestionaments polítics en les diferents classes socials que veien afectades (si bé en diferent grau) les seves perspectivesⁱⁱ.

La independència, durant els anys 80, havia tingut uns partidaris majoritàriament joves, de classe treballadora precària i ideològicament situats en l’esquerra radical. Als 90 es va mantenir el pes juvenil però es va diversificar l’espectre sociològic i ideològic. Però ja en els darrers anys veiem com omplen el moviment independentista diferents expressions de les classes populars, així com bona part de la petita i la mitjana burgesies.

Aquest canvi va començar, com hem dit, amb el debat sobre la reforma de l’Estatut. L’MDT publicava l’octubre del 2004 l’opuscle Ara és el moment de la Ruptura Democràtica per la Independència per tractar de donar resposta a aquell fenomen nou que començaria expressant-se en organitzacions com la Plataforma pel Dret a Decidir (PDD), que incidiria en l’evolució d’Òmnium Cultural cap a l’independentisme i que culminaria amb la formació de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) el 2012.

El que ha estat discutint la CUP des del 2012 ençà és, principalment, la relació amb aquest moviment independentista, juntament amb les contradiccions de la participació a les institucions. Dos debats que han esdevingut un a mesura que la CUP al Parlament de Catalunya s’ha situat en aliança amb altres partits partidaris del dret a decidir i independentistes (2012-2015) i sobretot, quan ha esdevingut la necessària aliada de Junts pel Sí a partir de 2015.

Paradoxalment, o no, aquest eixamplament del moviment independentista, que fa que per primera vegada es pugui parlar d’un moviment popular amb capacitat real de canviar les relacions de poder almenys a Catalunya, és el que ha provocat més contradiccions a l’esquerra independentista. Per què?

Una Unitat Popular més forta que mai. Per a fer què?

Fins aquí l’article ha parlat d’història, i en aquest últim apartat trepitjarem el terreny de la hipòtesi política. La Unitat Popular té uns sòlids fonaments en les lluites socials, en el municipalisme i en les pràctiques alternatives. Com ja es plantejava el 1987 en el document que hem esmentat elaborat per l’MDT:

“El projecte independentista és, doncs, un projecte alternatiu, oposat al model de societat (econòmic, social, polític, cultural) capitalista actual.

Tractant-se d’un procés de lluita llarg, el projecte polític independentista no es definirà actualment tant per un programa de govern alternatiu futur sinó per unes realitats actuals alternatives, per unes formes de lluites i de vida alternatives que sigui capaç d’anar desplegant.

Així, la línia estratègica fonamental que ha de seguir l’independentisme és una estratègia de resistència, una resistència que és alhora social, econòmica i política contra el sistema i contra l’Estat, i que és també cultural (contra la cultura burgesa i per una cultura nacional i popular)”ⁱⁱⁱ.

Avui aquestes pràctiques i aquests espais de resistència estarien més estesos que en aquella època. Una densa xarxa de casals i ateneus, un volum de militància més ampli i inserit en pràctiques alternatives (cooperativisme, mitjans de comunicació alternatius, associacionisme cultural) i amb majors connexions amb les lluites socials i sindicals, i un municipalisme amb més força que mai, que a més en molts casos ha aconseguit eixamplar-se a través de les aliances fins al punt de governar en coalició ciutats com Badalona, Sabadell, Cerdanyola o Ripollet, a més dels governs d’Unitat Popular de Berga, Capellades, Celrà, Soriguera, els Guiamets o Navàs, per posar alguns exemples. Un múscul de la Unitat Popular que ha anat creixent, doncs, gràcies a la feina militant.

I és aquí on apareix el debat sobre si la participació d’aquest projecte en un moviment més ampli suposa posar en risc aquest capital social i polític. Un risc que en el cas més extrem seria el de “dissolució” o si més no d’interferència de les prioritats polítiques. Aquest múscul pot seguir creixent gradualment, pot continuar acumulant forces si el seu referent a nivell parlamentari sosté una aliança amb altres forces? O pel contrari, el procés independentista és el moment propici per a l’augment de la seva incidència?

Des de Poble Lliure sempre hem defensat la necessitat de combinar la construcció de la Unitat Popular amb la participació en un moviment de Ruptura Democràtica, fins i tot enfortint-se mútuament. Per això han errat les crítiques que identificaven la nostra línia com a Front Patriòtic. Però estem parlant d’una simple compatibilitat, o bé d’un enfortiment mutu? I llavors, què passa quan sorgeix la contradicció entre els dos espais d’aliances?

És impossible oferir una resposta tancada. La resposta, com sempre, es troba en la pràctica política, que obre nous espais i crea noves fórmules que ara ni tan sols albirem.

Però sí que plantegem quatre hipòtesis:

1. La Unitat Popular és un moviment i la CUP, una opció partidista encara que prengui la forma de partit-moviment. Jule Goikoetxea planteja una característica dels partits-moviment que bé es podria aplicar al nostre cas: “aglutina persones que normalment en comptes d'expressar les seves demandes com faria un partit polític, el que fan és posar aquestes demandes sobre de la taula per vies disruptives i extrainstitucionals"^iv. D’aquesta manera en la nostra formació té molt de pes la militància combinada amb l’activisme en defensa dels drets socials (sanitat, educació), en el sindicalisme alternatiu, en el feminisme, l’ecologisme o el moviment LGBTI. Però la CUP no és tan sols l’expressió institucional d’aquests moviments, sinó que ha de tenir un projecte propi fruit de la seva anàlisi de la realitat i de les seves propostes tàctiques i estratègiques (per això l’hem anomenat partidista, sense sentit pejoratiu). I aquest projecte incorpora històricament, i encara més en el moment actual, la necessitat d’accelerar la ruptura independentista, encara que el conjunt de les expressions dels moviments de l’entorn de la Unitat Popular no coincideixin al 100% en aquest enfocament.

2. El creixement de la Unitat Popular no ha estat un fenomen independent del creixement del moviment independentista. Els resultats de la CUP a nivell municipal i del Parlament de Catalunya, que reverteixen en l’enfortiment del moviment, s’expliquen per la feina militant però també pel moment històric en el qual la independència se situa com a eina de canvi per a una majoria de la societat al Principat. En alguns moments pot semblar que fan nosa els més de tres centenars de milers de vots de la CUP el 2015, ja que responen, òbviament, a un recolzament conjuntural de persones amb poca o nul·la participació del moviment de la Unitat Popular. Però estem obligats a consolidar aquesta base. Cal una Unitat Popular àmplia si volem incidir en el procés de revolució política que significarà la ruptura independentista.

3. La Unitat Popular, per si sola, no té la força d’engegar aquesta revolució política. Fent una anàlisi del pensament sobre la revolució en la tradició comunista, Daniel Bensaïd afirmava que “(...) una situació revolucionària és irreductible a l’enfrontament corporatiu entre dues classes. El seu repte és la resolució d’una crisi generalitzada de les relacions recíproques entre tots els components de la societat des d’una perspectiva relativa al futur de la nació en conjunt”^v. Així va ser el 1789 i el 1917, les revolucions per antonomàsia, però també en el seguit de processos revolucionaris que es van donar durant els segles XIX i XX. Avui els horitzons que obre la ruptura independentista, en un moment de crisi del capitalisme, són el millor marc que té la Unitat Popular per plantejar la seva crítica d’arrel al sistema econòmic en el qual s’insereix l’Estat espanyol.

4. Per a fer aquesta ruptura cal assumir doncs les aliances amb el moviment independentista i les seves expressions institucionals. Vol dir això caure en el fangar interclassista^vi? El resultat d’aquesta revolució independentista dependrà de la correlació de forces que es doni en el procés constituent i, per tant, de la tenacitat política que tinguem per crear aliances i traçar estratègies que eixamplin la Unitat Popular. Desembocarà l’actual lluita en una República Catalana que acceptarà els dictats de la troika i que, per tant, no serà diferent des de la perspectiva de les classes populars? Les forces que haurà desencadenat aquest procés de ruptura acceptaran aquest resultat? O bé obrirem un moment constituent en el qual la societat prengui en les seves mans la fiscalitat, els drets socials i el model econòmic? No ho podem respondre fent un article a dia d’avui. Perquè com va deixar escrit Gramsci: “En realitat es pot preveure científicament només la lluita, però no els moments concrets d'aquesta, que no poden sinó ser resultat de forces contrastants en continu moviment, no reductibles mai a quantitats fixes, perquè en elles la quantitat es converteix contínuament. Realment es preveu en la mesura en què s'actua, en què s'aplica un esforç voluntari i amb això es contribueix concretament a crear el resultat previst”^vii.

Tractant de donar resposta al títol de l’article, la Unitat Popular ha de servir-nos per a lluitar i avançar en defensa de les classes populars, sense desatendre que el temps polític no és lineal sinó que viu moments, com el present, en els quals la crisi d’un sistema polític i econòmic ens permet fer avenços qualitatius si ens movem encertadament.