En una entrevista publicada per Llibertat.cat el passat 22 de maig amb motiu de les eleccions locals i autonòmiques al País Valencià el mitjà independentista destacava una de les meues respostes que literalment deia “no entenc qui creu que no es poden fer CUP al País Valencià”, dos dies després de realitzar l’entrevista, la nit del 24 es confirmava la notícia, la CUP aconseguia els seus dos primers regidors i regidores al País Valencià, concretament a Pedreguer (Marina Alta), on ja es tenia representació mitjançant una candidatura municipalista, però esta volta s’havia aconseguit amb les sigles de la CUP, fet que confirmava que no sols es pot treballar i presentar candidatures sota les sigles de la CUP al País Valencià com hem fet a Biar (l’Alcoià), Almàssera (Horta Nord) i el citat Pedreguer, si no que tenim possibilitats fins i tot d’entrar als nostres ajuntaments, on està una part del poder real de decisió.
Val a dir que els valencians i valencianes estem acostumades a escoltar repetidament que al País Valencià i les Illes no podem fer CUP, que “no és el moment” o que “això no toca”, argumentant que el sentiment nacional a les comarques valencianes és menor que al Principat on la CUP sí que està tenint bona implantació des de fa anys, com sabem, i sembla que aquesta “acurada anàlisi” no deixa lloc a discussió.
Cal tindre present dos fets importants, d’una part sempre s’insisteix amb la vessant independentista de la CUP no ja per un fet cultural o identitari -que també- si no per la necessitat de trencament amb el règim del 78 per tal de vertebrar un nou Estat socialment just on garantir l’escenari que puga ajudar a caminar per vertebrar el socialisme a casa nostra, si és així no podem dir que el problema d’una consciència nacional menor tinga per què ser un problema per fer partícip el País Valencià d’un projecte tan necessari com la CUP, especialment quan la resposta socialdemòcrata es rebel·le del tot insuficient per aturar les polítiques de saqueig de la Troika com està passant arreu d’Europa amb el sagnant cas de Grècia, perquè ho faran més prompte que tard.
En segon lloc, des del País Valencià veiem amb una barreja de satisfacció i llunyania les 372 regidories obtingudes per la CUP al Principat, amb nou majories absolutes i quatre relatives, així com unes enquestes que pronostiquen que la nostra formació multiplicarà per quatre els diputats i diputades actuals.
Si bé és cert que al Principat la implantació de la CUP no ha estat ni continua sent fàcil, i que també la CUP i en general el moviment independentista de ruptura ve de superar fites molt adverses. En la memòria col·lectiva queda la ràtzia repressiva del 92, els desalenadors resultats electorals de conteses passades, els onze de setembre que no sumaven més enllà d’algun miler de persones i en definitiva la feina de pedra picada de moltes persones a les que els devem estar hui on estem. Els resultats de la CUP no venen del no res, si no de dècades de treball i lluita de molts companys i companyes que van creure en el projecte de vertebració municipalista i després a nivell nacional.
Una feina que ara, tot i que amb un escenari molt més favorable i on els canvis al nostre favor poden donar-se de forma molt més ràpida i contundent, hem de construir al País Valencià. Val a dir que hem de superar aquests conceptes reduccionistes i simplistes sobre la CUP al País Valencià i tindre alçada de mires i perspectiva estratègica igual que l’han tinguda i la tenen qui ens ha precedit en aquest camí per l’alliberament nacional i social. Quan ans sumem forces a les CUP que ja treballem al País Valencià, ans construirem la societat que veritablement volem en un país més valencià i més nostre que mai.
