Ha passat un segle des que els futuristes i les avantguardes brindaven poemes i escrits als avions, un important mite del triomf del sistema capitalista i del domini de les lleis de la física per part dels humans. Joan Salvat Papasseit escrivia versos plens de bellesa admirat per “l'aeroplà que em fa aixecar el cap el mateix que em cridés una veu d'un terrat.” La paradoxa és que durant les dècades següents molt sovint els que aixecaven en direcció al cel era per prevenir-se dels bombardeigs aeris sobre la població, l’ús més freqüent d’aquest giny del segle XX. Milers de vides liquidades amb el terror planejant.
Ara s’ha posat de manifest l’esgotament i les contradiccions del trànsit irracional dels vols aeris comercials o militars. Una catàstrofe induïda per la ment humana ha posat en escac un negoci que oculta el disbarat de les conseqüències ambientals, els perills i l’esgotament energètic. Un negoci i no un servei, basat en el malbaratament dels recursos, mentre l’altra part del món ni tan sols té dret a accedir a la sanitat, l’educació, l’alimentació o una cosa tant senzilla com l’aigua.
Milions de viatjants, turistes, comerciants o persones migradores recorren quilòmetres en avió per vèncer el temps i la geografia. I els mou una lògica frenètica o una necessitat creada i promoguda pel rellotge i el comerç, per una retribució en forma de vacances, per l’avidesa o per sobreviure.
És prou conegut, però molt poc explicat pels mitjans de comunicació o pels responsables polítics, que el trànsit aeri actual és el factor que produeix més impacte ambiental, responsable primer del canvi climàtic. I responsable dels efectes sobre la salut dels humans i del medi. Només això ja seria prou motiu per qüestionar les dimensions forassenyades dels negocis dels avions, la velocitat, els aeroports i el querosè.
Després de la tragèdia de l’avió de Germanwings algunes veus van respondre amb rapidesa i van establir una relació lògica entre el que se suposava que era un accident aeri més i el mecanisme de la producció del sistema capitalista: el màxim benefici amb la mínima inversió, eludint, és clar, els efectes que aquesta activitat accelerada provoca en el medi, els drets laborals, la salut, la seguretat, les vides humanes. Fa molts anys que s’ha alertat sobre l’amenaça creixent del desenvolupament econòmic aeronàutic. Però aquests dies, per un fet atzarós i no relacionat directament amb la cobdícia de les empreses, aquesta sospita ha quedat fixada en les consciències de milions de persones.
Eduardo Garzón, germà del diputat per IU, es va atrevir a avançar (a aventurar, massa aviat segurament) després de la col·lisió de l’avió de Germanwings als Alps aquesta lògica del màxim benefici a qualsevol preu. I va sentenciar a les xarxes socials: “Maleïda sigui aquesta societat capitalista que anteposa el benefici empresarial a la seguretat dels passatgers.” El xàfec d’atacs que ha rebut fins ara l’han obligat a emmudir i a rectificar. Però no anava errat.
Podem defensar la “llibertat” i els avantatges que proporcionen els viatges en avió, i tot allò que ens aporta. O embadalir-nos en els aspectes estètics o sibarites d’aquest assumpte. Però el rellotge no només compta el temps que guanyem en els grans trajectes que travessen geografies i mars. També calcula el temps enrere, l’esgotament d’una economia depredadora que causa més estralls que beneficis.
Ja ho va sentenciar el documentalista Michael Francis Moore, que “El capitalisme et ven fins i tot la soga amb què et penjaràs.”
