Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Josep Solé Barberà, una veu del PSUC i advocat davant del TOP

Aquest article correspon a un fragment del capítol "L’advocat del TOP", del llibre La veu del PSUC. Josep Solé Barberà, advocat, d'Andreu Mayayo publicat per L’Avenç el 2007, i reproduït en versió digital per Núvol.cat amb el títol "100 anys del naixement de Josep Solé Barberà, la veu del PSUC"

02/11/2014 Memòria històrica

A començaments del mes de juny de 1964, es produeix la detenció dels membres del Comitè Universitari del PSUC en una caiguda rocambolesca que, dissortadament, prendrà proporcions de bola de neu. De res no han servit els documents redactats per Manuel Sacristán: els estudiants, segons informa Solé Barberà, hablan por los codos, fins al punt que ellos mismos cuentan un chiste sangriento, en el que dicen que si siguen los interrogatorios, la policía llega fácilmente hasta Espartacus. A l’advocat se li va glaçar el somriure quan va anar a visitar al secretari polític del comitè, Javier Martín Malo, i el va rebre dient-li: Tú eres ‘Sebastián’. Després de quatre anys de vida clandestina, el seu nom de guerra en els llavis d’aquell nenet era d’una frivolitat esfereïdora. Sebastián passava a millor vida i es reencarnava en un dels seus herois juvenils preferits: el doctor Pangloss, l’etern optimista del Càndid de Voltaire.

La caiguda dels estudiants universitaris té com a origen la detenció de dos líders trotskistes a Andalusia, dels quals surt el nom de la ciutadana francesa Nicole Boyer, casada amb el dirigent trotskista català Jordi Dauder. La resistència de Boyer davant la policia permet la fugida de Dauder i d’altres militants. En el registre domiciliari, troben el resguard d’unes maletes dipositades a la consigna de l’estació i, al seu interior, una llibreta plena de noms i d’adreces, entre els quals figuren els de Ricard Bofill i Joaquim Horta. Per casualitat, i dissort, Martín Malo arriba al domicili-taller de l’arquitecte Bofill, un àtic del carrer Calvet, carregat amb un paquet d’exemplars de Crítica, la nova revista dels universitaris del PSUC, en el moment mateix que la policia procedeix a un registre. Martín Malo té un atac de pànic i, convençut que l’estaven esperant a ell, aconsegueix que la policia el detingui justificant la seva presència, a mitjanit, amb l’excusa (certa) que li duia un paquet al seu amic Xavier Bagué Bofill, que treballava de projectista al despatx del seu cosí. La paradoxa era que aquella nit Bagué no era, ni se l’esperava, al despatx, i tot i que fou advertit, de matinada, per Serena Vergano, la dona del seu cosí, va ser localitzat i detingut per la policia.

La declaració de Ricardo Bofill no presenta cap tipus de problema. No creu que el seu cosí sigui comunista –ell es defineix com a lliurepensador i socialdemòcrata– i diu que li va donar permís per celebrar reunions al seu despatx convençut que parlaven d’arquitectura o, si més no, de problemes universitaris, no polítics. Ben aviat és posat en llibertat sense càrrecs. Els problemes seriosos comencen amb la declaració de Martín Malo, que xerra pels descosits i descriu amb pèls i senyals els responsables de la direcció del Partit a Barcelona (Mario i Emilio), els noms i les adreces de contacte a París. Costa de creure, però en el moment de la seva detenció duu a sobre set còpies mecanografiades d’un informe polític del Comitè Universitari, redactat per ell mateix, i tretze mil pessetes (destinades al finançament de la revista) i una còpia mecanografiada amb les direccions de França, que només tres dies abans li havia passat Mario. Per més inri, no tan sols no havia destruït el llistat de les adreces, com era obligat, sinó que n’havia confeccionat una altra còpia a mà. Això sí, va fer constar en la seva declaració davant la policia que por su calidad de Responsable Político, no ha tenido contacto con militantes por considerarlo peligroso en una ‘caída’, ya que él tenía que permanecer lo más enmascarado posible, usando el nombre conspirativo de ‘Antonio’.

Arran d’aquesta declaració, els membres del Comitè Universitari van caient com a fitxes de dòmino. Encara, però, faltava el pitjor. En una segona declaració davant la policia, Martín Malo esmenta el nom d’Enric Moltó, integrant del comitè anterior, que cantarà òpera. El comissari Creix fa constar, en les diligències, la transcendència de la declaració de Moltó, qui: “prestó una declaración completísima y de extraordinario valor que sirvió para conocer las actividades y movimientos de los estudiantes comunistas del PSUC y de los distintos secretariados y comités, que han funcionado desde el año 1962. Su declaración ha permitido la detención de todos aquellos que han intervenido más directamente, en los hechos que han motivado la práctica de estas diligencias. Su declaración ha sido un deseo ferviente de romper toda ligazón y todo contacto en adelante, con los elementos comunistas con quienes actuó intensamente hasta la fecha. Por su revelación se ha conseguido desarticular completamente todo el aparato comunista dentro de la Universidad, Facultades y Escuelas Especiales Técnicas.”

Enric Moltó Munárriz no era un nenet, com li agrada dir a Solé Barberà, sinó una persona de vint-i-set anys, casat i pare d’un fill, que treballava de gerent a l’empresa familiar. Influenciat per la revolució cubana, va entrar en contacte amb el PSUC a la universitat, on estudiava Econòmiques. L’estiu de 1962 es va integrar al Comitè Universitari com a responsable de propaganda. Explica amb tota mena de detall les vicissituds internes de l’organització comunista universitària i la seva participació en l’adquisició, per trenta mil pessetes, i transport, amb el seu cotxe, d’una multicopista. L’estiu de 1963 fa cap a París i assisteix a un curs de formació de quadres, al qual no havia estat convidat. Tanmateix, aconsegueix entrar en contacte amb la direcció del partit. Així, té una llarga reunió amb Mario, que ja coneixia de Barcelona, encara que a París es fa dir Gaspar Aribau, per discutir sobre el conflicte xino-soviètic, en presència de otro individuo que hablaba en catalán y que utilizaba el nombre de Román.

Amb totes les dades a les seves mans, la policia deté els estudiants Andreu Mas Colell, Martí Capdevila i Guillem Sánchez Juliachs (Econòmiques), Jordi Haster, Roser Pérez i Joan Calafell (medicina), Carles Bidón (Matemàtiques i Físiques) i Alfons Rodríguez (Enginyeria Industrial); el professor adjunt de la càtedra de Teoria Econòmica, Antoni Montserrat, i el metge Salvador Barluenga. Paral·lelament, el 9 de juny, a les dues de la matinada, la policia deté el matrimoni format per Xavier Folch i Maria Dolors Folch, en el seu domicili de Madrid. Moltó descriu Xavier Folch com el cervell de l’organització estudiantil comunista, que mantenia els contactes amb l’organització d’intel·lectuals a través de Manuel Sacristán i havia estat el responsable del Comitè fins l’estiu passat quan va dimitir pel fracàs de la manifestació en protesta per l’execució de Grimau.

Quan Solé Barberà pot accedir a entrevistar-se amb els estudiants, els troba en un estat d’ànim francamente preocupante, sobretot el seu responsable, Javier Martín Malo, que no para de dar nombres, hasta en la cárcel, para salvarse. Una conducta èticament reprovable alhora que, des del punt de vista judicial, suïcida. Intentar carregar els neulers a d’altres persones significa acceptar unes relacions perilloses, sobretot, si es tracten de persones clandestines. Al capdavall, aconsegueix que no ratifiqui la seva declaració policial davant el jutge, com a conseqüència dels maltractaments rebuts en els interrogatoris i que expliqui una altra versió dels fets. L’estratègia de la defensa era ben simple i elemental: negar l’existència de qualsevol tipus d’organització (en cap cas partit polític) i de relacions amb persones de fora el món universitari. La finalitat era presentar-los davant del tribunal com uns joves universitaris amb inquietuds pròpies de la seva edat i condició acadèmica, que es trobaven per parlar de les seves coses en plan de peñas de estudiantes o tertulias de ateneístas.

La germana del detingut, però, critica aquesta línia de defensa, i insisteix a tirar de la manta fent-li saber, a l’advocat, que de no fer-ho així podia interpretar-se com a deixadesa de les seves funcions i responsabilitats. Solé Barberà decideix escriure una carta al pare de Martín Malo, un oculista de prestigi resident a Santander, explicant-li la situació i proposant la conducta a seguir. En primer lloc, intenta tranquil·litzar-lo ja que, tal i com està redactat l’auto de processament, sense dades concretes, les acusacions d’associació il·lícita i propaganda il·legal són absolutament etèries. Ras i curt: da la sensación de que el Juzgado no concede a este asunto demasiada gravedad. En segon lloc, li comunica que en el recurs presentat nega que el seu fill formi part de cap associació o partit polític, per la qual cosa havia pensat, molt seriosament, requerir notarialment a l’agència de premsa, que va difondre la notícia, i a La Vanguardia, que la va publicar, pregonant que el seu fill era el secretario general del Partido Socialista Unificado. Cal subratllar les raons esgrimides per l’advocat: no me he decidido a ello [a querellar-se] pendiente de su valiosa opinión y porqué no me gustaría hacer nada, por muy de justicia que sea, que pudiera causar perjuicio a su hijo.

Ben segur que el metge sap, potser a través de la seva filla, que és l’advocat dels comunistes i que no dubtaria a aprofitar l’avinentesa, com va fer amb Miguel Núñez, per fer soroll i sortir als diaris. Doncs bé, res de política i menys de publicitat a la premsa. El seu objectiu únic és aconseguir la llibertat provisional i una pena mínima. En tercer lloc, ha implicat en aquest cas uns excel·lents lletrats, entre els quals es troben l’exdegà del Col·legi d’Advocats, Francesc Condomines, i l’actual secretari de la Junta de Govern, Felipe Lagarriga, els quals han coincidit a alabar el seu recurs, perdone la inmodestia, i el plantejament de la defensa. Finalment, fa gala de la seva ironia tan característica: confiemos que Dios nos ayude a todos. Dios y Vd., ya que creo que precisamente este es el momento en que por su lado vuelque ante el Juzgado cualquier influencia de la que pueda gozar y que presumo que será mucha i transcriu la relació de membres que componen el Jutjat i el TOP. Tanmateix, la família Martín Malo decidirà prescindir dels seus serveis.

Enric Argulloll recorda l’espai minúscul on treballava l’advocat Solé Barberà en les oficines de la companyia d’assegurances La Reunión, en un segon pis més aviat encongit de la Via Laietana, entre la Gran Via i el carrer de la Diputació. El famós advocat no té ni tan sols una secretària i ell mateix ha de mecanografiar totes les cartes i documents. Malgrat tot, sempre té la porta oberta a tots els que li demanen un cop de mà, sense mirar les etiquetes polítiques, fins i tot la trotskista. Això, però, no sap com explicar-ho davant la direcció del PSUC: la cosa creo que os entusiasmará tan poco como a mí, i intenta justificar-se en el fet que no podia trencar la unitat entre els advocats defensors dels perseguits polítics, que havien pactat no fer cap mena de distincions per raons ideològiques. Tot seguit afegeix un altre argument de més pes: fue una petición personal y directa del Abad [de Montserrat] y de M. [Josep] Dalmau. I per acabar, deixa constància de l’esforç meritori que han desenvolupat els trotskistes per vèncer les resistències de la CNT, que volien imposar-los advocats lligats al MSC, afirmant que, diferències ideològiques a banda, su confianza en mi era absoluta. Amb tot, es cura en salut i sol·licita el vist-i-plau de la direcció: no podéis imaginaros cuanto me alegraría una expresa aprobación de mi conducta. Naturalmente debo deciros que en el aspecto económico antes indicado [la petició de fons per defensar els detinguts] no entran para nada los miembros de este grupo. Decidme algo.

El 18 de desembre de 1964 se celebra el judici dels estudiants del PSUC. A parer de Solé Barberà fue la cosa más vergonzosa del mundo y si os digo que no creo hay entre ellos ni una sola figura aprovechable, os aseguro que no exagero nada. L’advocat lamenta no haver pogut intervenir, degut que la fiscalia va retirar prèviament l’acusació contra el seu client (Xavier Bagué Bofill), i d’haver hagut de suportar un espectacle lamentable, en què els processats declaraven que es reunien per parlar de futbol i els advocats fugien d’estudi. La defensa de Gil Matamala tampoc no li fa el pes i només aconsegueix la seva aprovació, des del punt de vista de tècnica jurídica, la de l’exdegà Condomines. Malgrat la petició fiscal, el Tribunal els absol.

L’endemà, en companyia dels advocats Agustí de Semir i August Gil Matamala, es trasllada a Burgos amb l’objectiu de refer les relacions amb els companys de la presó. Aquest cop, més enllà de la seva capacitat habitual de seducció, porta una bona notícia sota el braç: el canvi de criteri sobre l’aplicació dels beneficis de la llibertat condicional, que permetrà la sortida d’un bon nombre de presos. La nova disposició legal ha estat fruit de la intervenció decidida del Col·legi d’Advocats de Barcelona, esperonat per una comissió en què participa Solé Barberà.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid