Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La primera commemoració de l'Onze de Setembre

Aquest article de Fèlix Cucurull sobre els orígens de la celebració de la Diada Nacional de Catalunya va ser publicat al diari AVUI el 2/9/1976

10/09/2014 Memòria històrica

De dissabte en vuit farà noranta anys [escrit el 1976]  que, per primera vegada, fou commemorat l'Onze de Setembre.

La Guerra de Successió, a conseqüència de la qual els Països Catalans van perdre la seva llibertat nacional, havia quedat gravada en la memòria del poble amb els dolorosos solcs de la frustració; i si una generació rere l'altra l'evocava, era amb l'esperança de trobar-hi prou forces per a assolir de desempallegar-se del jou que perdurava.

Al Principat, que és on la conciència nacional catalana s'ha mantingut més viva, la Guerra de Successió era recordada públicament a cada pas; i si, per una banda, la figura de Felip V s'havia convertit en el símbol màxim de l'opressió, per l'altra, els catalans, a la recerca d'estímul en la lluita per la recuperació dels seus drets nacionals, procuraven d'emmirallar-se en la resistència heroica dels defensors de la Barcelona assetjada, des de l'estiu del 1713 fins a l’11 de setembre del 1714, pels exèrcits franco-espanyols de Felip V. I la data de la caiguda de Barcelona fou vista com el compendi de tots els esforços, de tots els sacrificis, de tota l'obstinació d'uns avantpassats que havien donat la vida amb els ulls posats en la posteritat que, deien, "clamarà justament queixosa si la deixem infamement esclava"; pensant en el futur de la "Nació catalana", de la "pàtria", que no volien veure soterrada "en la negra obscuritat d'una perpètua i deplorable esclavitud".

La figura de Rafael de Casanova, que havia caigut ferit mentre comandava les restes de les milícies catalanes que intentaven deturar l'assalt a la ciutat, serà el personatge que el poble de Catalunya mitificarà, convertint-lo en símbol de les seves reivindicacions; i l'11 de Setembre del 1886, mentre Rossend Novas, per encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona, començava a esculpir l'estàtua del darrer conseller en cap, hom decideix de celebrar per primera vegada, un acte d'homenatge als combatents catalans del 1714.

La celebració consistirà en una missa a Santa Maria del Mar, que és anunciada el dia 10 a "La Renaixensa", tant a l'edició del matí com a la del vespre, amb una gran esquela que n'ocupa les dues pàgines centrals. L'endemà, una gran bandera de les quatre barres, a la qual, en senyal de dol» han estat incorporades unes glasses negres, penja de la volta central del temple, el qual s'ha omplert de gom a gom. En el banc en què seuen els que presideixen les exèquies ocupa un lloc preferent, segons "El Diluvio", "un cavaller ancià d'aspecte venerable i presència simpàtica (...) que té l'honor de dur el cognom de Casanova" i és descendent del darrer conseller cap. Però els funerals no podran ser celebrats en la forma prevista; el bisbe de Barcelona —ho era Jaume Català— prohibeix al canonge Collell, que ha vingut expressament de Vic, que pronunciï el sermó que havia estat anunciat.

Catòlics i no catòlics (amb excepcions, és clar, com la de "La Vanguardia") condemnen la prohibició. "La Democracia", que aquest mateix dia, amb el títol de "Records històrics, 11 de setembre", publicava a primera pàgina un article força ben documentat en el qual era feta l'apologia dels defensors de Barcelona durant el setge del 1714, el dia 12 s'enfronta amb el bisbe que "tan benèvol es mostra amb certs capellans que des de la trona disparen un dard rera l'altre contra les llibertats modernes" i que ara s'ha oposat a un "acte purament religiós i consagrat als qui valerosament sucumbiren defensant els interessos de la nostra pàtria."

"El "Diluvio", en l'edició de la tarda del dia 11, tot recalcant que "l'heroisme dels barcelonins del 1714 és una de les pàgines més brillants de la història de Catalunya", comenta que com que el bisbe cobra del govern deu creure que és al govern a qui es deu; i afegeix: "No, no pot ser; un bisbe nascut a Catalunya, un fill d'Arenys de Mar que cenyeix el seu front amb la mitra dels Oleguers i dels Pancracis, no pot prohibir que s'honri la memòria dels fills més preclars de Catalunya que van vessar la seva sang en defensa d'aquelles llibertats sacrosantes nascudes en el fogar de mil herois que passejaren triomfants les quatre barres per tots els mars i per totes les terres conegudes". Qui obra així, recalca, no pot ser "català per més que es digui Català de cognom per equivocació o per antífrasi".

Josep Narcís Roca i Ferreras, en l'edició del matí d'aquest mateix diari, havia publicat un article de to contundent, "En record de l’11 de setembre", que ocupava dues pàgines requadrades amb una orla negra. També en "El Diluvio", entre els dies 14 i 24, en quatre articles més, continuà referint-se a la caiguda de Barcelona i a les conseqüències que tingué per al poble català. Un altre article seu d'igual caire va aparèixer a "L'Arch de Sant Martí", en el qual periòdic l'orla negra emmarcava una proclama, dedicada al mateix tema, que acabava amb un "Visca Catalunya amb tots sos drets i llibertats!".

Entre les altres publicacions que es van fer seva la diada, cal esmentar "La Veu de Montserrat", que publicà un article de Jaume Collell —el canonge al qual havia estat prohibit de parlar a l'església de Santa Maria— titulat "Aniversari".

Més endavant, enllestida ja l'estàtua d'en Rafael de Casanova i col·locada a l'entrada del Saló de Sant Joan, el poble començà a aplegar-se al seu entorn. El 7 d'abril del 1889, una manifestació organitzada pels estudiants de la Universitat de Barcelona a la qual van concórrer milers de persones que, al crit de “Visca Catalunya!”, enarboraven banderes catalanes, acudí a retre homenatge al darrer conseller en cap. L'estàtua que en perpetuava la memòria fou coberta amb corones de llorer. Aquesta vegada la data escollida no era la de la caiguda de Barcelona: però, enllaçant-se aquest acte amb el que havia tingut lloc l'any 1886, quedaven posades les bases d'una commemoració que, amb els anys, gràcies a l'heroisme dels qui van combatre contra els exèrcits absolutistes de Felip V, convertiria l'11 de Setembre en la gran Diada nacional d'una Catalunya permanentment en lluita per la recuperació de la seva llibertat.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid