No tinc cap intenció de discutir per enèsima vegada sobre el paper fonamental que va tenir el MDT, perquè estic cansat de polèmiques amb nous independentistes que justifiquen en les contradiccions d’aquell moment les seves actituds patriòticament distretes d’aleshores. En tinc prou recordant la il·lusió i el sacrifici d’aquells anys, ja tan llunyans. Què feia jo aquell març de 1984?
No és fàcil fer un exercici de memòria, perquè guardàvem pocs papers i menys fotos, i el deteriorament cognitiu comença a treure el nas a partir dels cinquanta. Però recordo que durant l’any anterior en Toni Villaescusa, l’Antònia, el Josep, la Pilar, el Cesc, el Julià… ens trobàvem immersos en la construcció del Moviment de Defensa de la Terra, entre Sant Boi i Martorell. En aquells primers mesos de 1984 érem sols quatre, però ens fèiem veure molt, o això deien els veïns. Precisament el verb “Fer” era una mena de lema del Grup de Defensa de la Terra de Martorell.
Tinc constància que aquell març havíem fet un petit homenatge particular al Xavier Romeu, mort uns mesos enrere, amb la lectura d’una de les seves obres. Una altra curiositat de l’època és que recordo que mentre preparàvem pancartes també sonaven cançons en espanyol, en concret nicaragüenques sandinistes: “Pàtria o Mort”.
Al sí dels Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans havíem estat treballant de valent tot 2013, i recordo que m’havia centrat especialment en els casos de Pere Bascompte, Jaume Llussà, Jordi Puig, Joan Ridaura, Carles Benítez i Xavier Montón, però la repressió havia estat molt més extensa, i a comarques eren pràcticament rutinàries les detencions d’independentistes per part de la guàrdia civil. A mi m’havien detingut a Bilbao per un pancarta i estava pendent de com aniria el procés judicial.
Havíem enllaçat el període nadalenc de solidaritat amb els presos amb el judici a diversos companys a València, amb actes en memòria de Puig Antich, i amb el període constituent del MDT que havia de ser entre els mesos de març i maig. Fins el 15 de gener s’havien anat recollint les esmenes que haurien de ser votades en l’assemblea de l’11 de març per a triar els principis fonamentals del moviment. Les ponències serien posteriorment debatudes a l’assemblea constituent de maig. La coordinadora celebrada a Cervera el mes anterior havia acordat la metodologia que regiria l’acte.
El dia 11 de març tingué lloc al Centre de Lectura de Reus la primera part de l’Assemblea Constituent del MDT. Ens havíem escarrassat en les esmenes, el debat havia estat profund, estens, il·lusionat i metòdic. La Declaració de Principis s’aprovà amb 7 punts i un annex. Recordo que en relació al quart punt vaig estar discutint força amb els companys que tenia al costat, d’un perfil més possibilista i que segurament provenien de l’autonomisme. No hi estaven gens d’acord perquè en aquell punt s’hi feia co-rresponsables de la nostra opressió als partits llavors denominats nacionalistes “perquè en la pràctica reforcen l’Estat opressor” (no sé com ho deia exactament perquè escric de memòria).
La meva discussió amb els companys de seient no va ser res comparada amb un grup d’unes quaranta persones que van abandonar l’assemblea després de constatar que la seva postura era minoritària a totes les votacions. En tot cas vam tornar de Reus diferents perquè érem diferents entre nosaltres, però ens sabíem tots part del front revolucionari d’alliberament nacional dels Països Catalans. S’havia acabat això de fer cadascú la guerra pel seu compte; sentíem que havíem posat la llavor d’una organització potent destinada a desvetllar l’independentisme popular.
A partir de l’endemà l’acció independentista a Martorell i comarca es multiplicà: accions de solidaritat amb els aturats de Sant Vicens dels Horts que romanien en vaga de fam, accions en solidaritat amb Carles Benítez i Xavier Montón, i mobilitzacions contra l’energia nuclear a Barcelona amb presència cada vegada major d’independentistes.
Aquest és el meu record d’aquell març de fa 30 anys. El mes següent l’acció independentista quedaria un xic silenciada per la campanya electoral al Parlament Catalunyès, però el judici contra el comitè executiu del PSAN, les tortures sofertes pels patriotes catalans de Sant Just Desvern, detinguts i alliberats, la instrucció del cas Berga o la condemna del cas RCAN, tingueren com a resposta una munió d’accions de resistència Catalana tant a Barcelona com a València. Cada dia que passava s’hi implicaven nous militants i arrossegàvem més gent al carrer. Anàvem fent llavor… i aquest passat 11 de setembre ja hem estat dos milions els mobilitzats al carrer fent una cadena humana històrica. Algún dels nous indepes que esmentava a l’inici dirà que ambdós fenòmens no són la mateixa cosa, i és cert, són distints moments, sí, però d’una evolució que tingué el tret de sortida justament aquell març de fa 30 anys.
*Aquest article ha aparegut publicat avui simultàniament al Diari Gran del Sobiranisme
