Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Pobresa, marginació social, sofriment i Unitat Popular
18/03/2014 Manel Fantassin

Per Manel Fantassin, blogger independentista, sindicalista i activista per la inclusió social de les persones sense llar

Diuen els nostres polítics que el Ple Monogràfic sobre la Pobresa celebrat al Parlament de Catalunya no ha estat un fracàs. Ha permès fer un diagnòstic i aprovar algunes dotacions econòmiques per a projectes concrets dins del Pacte contra la Pobresa i per la Inclusió Social. Sí, és clar, no és poca cosa diagnosticar el problema, és bo tenir un Pla, cal fer una acció coordinada amb les entitats que intervenen directament amb aquelles situacions on l’administració no arriba, i és cert que cal repensar i reforçar recursos i estratègies, com també és obvi que cal ampliar pressupostos i que cal blindar els subministraments bàsics d’aigua i energia a les famílies pressionant les empreses... fins i tot trobo bé que l’atenció a la dependència tingui en compte els béns patrimonials de les persones dependents. A més, està clar que el principal impediment econòmic que tenim  deriva de l’explotació econòmica Espanyola.

Tant els discursos parlamentaris com totes aquestes mesures i aquestes limitacions no han suposat cap sorpresa ni cap canvi, estaven cantades, i suposo que és per això que el visionat del Ple del Parlament hauria pogut causar frustració entre els principals interessats si l’haguessin seguit. Quants d’entre els més necessitats l’hauran vist i analitzat? No sé pas si ho sabrem mai. Però sí que podem suposar que ni el ciutadà mig ni els partits polítics ni les entitats que lluiten contra (que treballen amb) la pobresa extrema s’hauran sorprès gaire. Tanmateix, queda un altre actor a valorar, un actor encara inexistent però no utòpic: l’autoorganització en el sí de la Unitat Popular.

Els activistes de les llibertats cíviques, socials i de gènere, de l’alliberament de les nacions sotmeses, de la solidaritat i dels drets humans en general, som tan contradictoris com tothom, i cometem errors seriosos. Però en determinats moments històrics i en diversos indrets geogràfics de tot el món ens hem dotat d’eines prou efectives de democràcia participativa, gestionant des d’olles populars fins a formes de guerrilla urbana. El nom d’Unitat Popular, en sí mateix, no diu res, perquè històricament hi podem incloure formes organitzatives molt diverses, però l’experiència Catalana actual comparteix algunes característiques interessants de coordinació dels moviments socials (em refereixo a la interacció d’àmbits i de formes de lluita molt diverses). Tanmateix, la pobresa extrema no en forma part encara. Sembla estrany si la situació és realment tan dramàtica. Però hi ha vàries raons que impedeixen que situacions tant greus i tan mal ateses no acabin d’esclatar: el coixins.

Catalunya sofreix la pèrdua d’una generació sencera, pertanyent majoritàriament als fills de l’immens contingent d’immigrants espanyols arribats a Catalunya des de la postguerra fins els anys setantes. Segurament els anteriors, descendents del mig milió arribat  abans de la guerra, han gaudit, gràcies al llarg període d’arrelament, d’uns nivells de formació acadèmica que els fa globalment més competitius, al menys per a poder emigrar a Europa. Tanmateix, la generació perduda és una generació escassament formada per raó de les facilitats que tenien, quan encara eren molt joves, d’aconseguir treball molt ben pagat en la construcció. La majoria viuen en grans concentracions per tota l’àrea metropolitana de Barcelona, tenen en torn dels quaranta anys i segurament ja no trobaran feina  mai o quasi mai. No és sols pobresa, és drama, aquesta població sofreix molt i més que sofrirà.. No és sols un camp adobat per les tragèdies humanes sinó també  per  a que hi puguin niar tota mena de populismes, començant pels espanyols. Per TOTES aquestes raons ha de ser un camp de treball prioritari de la Unitat Popular.

La situació no deu ser gran greu com ho pintes –m’han dit aquests dies-  atès que no hi ha senyals d’alarma social en aquestes zones. Aquesta frase semblava recolzar el debat parlamentari, on  també sonaven tranquil·les les argumentacions de tots els polítics, des de les referències genèriques a la solidaritat, passant per les idees de nous impostos, seguint per les apel·lacions al realisme i acabant en les proclamacions de que no hi ha peles (perquè Espanya ens roba).  Em recordava aquella frase del film “1 2 3” de Billy Wilder: “la situació és greu però no desesperada”. La situació hauria de ser desesperada atès que 1 de cada 3 Catalans vivim sota el llindar de la pobresa, que 225.000 famílies tenen tots els seus membres a l’atur i més de 95.000 d’aquestes són LLARS SENSE CAP INGRÉS. A més, durant el 2012 es van ordenar 25.422 desnonaments (72 per dia), mentre segueixen havent-hi 80.000 pisos buits. Per què no es desesperada? Diguem-ho clar, a Catalunya tots ens hem empobrit perquè els que treballem o percebem alguna prestació mantenim aquells dels nostres familiars que no tenen res. Estem repartint i fent de Coixí. Després, la pobresa extrema arriba quan fan acte de presència situacions de desarrelament personal i de malaltia. Aquí intervenen les entitats fent de coixí substitutiu de les famílies amb el suport d’alguns recursos de  l’administració i de la gestió de la caritat (menjadors socials, distribució d’aliments, colònies infantils, RMI, etc.).

Tornem a la Unitat Popular: dic que en la seva forma d’autoorganització dins del camp de la pobresa, és un actor necessari però encara inexistent, i dic que la raó de la seva inexistència és aquest “coixí” que no elimina el sofriment i en canvi sí que desactiva l’activisme, i posa en perill la cohesió social i nacional en zones importants de Catalunya. Després, les entitats socials permeten intervenir allí on no arriba l’administració, però per a gestionar bé els projectes d’atenció social no sempre s’aconsegueixen evitar formes que podrien semblar clientelistes. En tot cas, les relacions d’interdependència amb les administracions dificulten la reivindicació política oberta i també les accions directes més imaginatives. Sovint, dins les mateixes entitats, per molt que parteixin del treball voluntari, hi ha un moment que l’objectiu és la pròpia organització. Això és degut a que cal dirigir-la bé, la qual cosa requereix un sou; i després cal contractar personal tècnic i això implica aplicar convenis i associar-se a una patronal. Al final les relacions internes acaben sent laborals, dialèctiques i dedicades a una intervenció social limitada, pactada amb l’administració que aporta diners. Aquestes entitats són molt lloables, m’atreviria a dir que són fonamentals, però el paper de l’activisme social no s’hi ha d’assemblar en res (ni de lluny); aquest no ha de ser mai el camí de la Unitat Popular.

Allò que ha demostrat, al meu parer, el Ple monogràfic sobre la pobresa celebrat al Parlament de Catalunya és que aquí ningú s’atreveix a abordar un canvi radical i imaginatiu, arran de carrer. El que cal és “un bon cop de falç”, un abordatge original, nou i militant (sense cap sou, ni càrrecs ni salaris) de la lluita contra pobresa a Catalunya, a partir de l’autoorganització de les persones més necessitades (des de les que cerquen treball, fins als col·lectius més marginats), conjuntament amb els activistes polítics, combinant el radicalisme que requereix la realitat, les accions de solidaritat a nivell de veïnat (fins i tot olles populars si calgués), amb mecanismes pragmàtics de tipus sindical (per exemple de recerca laboral o de foment del cooperativisme), amb protestes al carrer i negociant amb els poders públics. Tot plegat, orientat amb criteris patriòtics (és a dir, a través de la Unitat Popular), perquè de l’organització del poble, en la recuperació de tot allò que li cal per satisfer algunes necessitats dramàtiques i alhora en la reivindicació, en depèn la cohesió social de les classes populars i per tant el nostre futur nacional.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2019 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid