Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Entorn del col·laboracionisme

Article de Rafael Campalans publicat a la revista "Justícia Social" el 26/9/1925

09/01/2014 El fil roig

Hi ha qüestions que per als homes de mentalitat normal, lliures de prejudicis, semblen evidents per elles mateixes, les quals, i això no obstant, esguardades pels «homes de partit», sota el vel espès d’un sectarisme qualsevol, esdevenen tèrboles i confuses.

Una d’aquestes és l’actitud de la Unió Socialista enfront de les circumstàncies creades per l’estabilització absurda d’una situació d’interinitat. Des del punt d’albir netament obrer, la nostra trajectòria venia assenyalada amb la claredat del baterell del sol. No ja com a socialistes, sinó com a liberals i, simplement, com a demòcrates i, si tant ens feu dir, només com a homes civils, ens era vedada no ja qualsevol col·laboració amb poders excepcionals d’origen extrapopular, sinó el més ínfim contacte amb tot allò que en fos una representació o una conseqüència. Vivim, però, malauradament, en uns dies d’aiguabarreig i confusionisme tan monstruosos que ha pogut donar-se el cas que elements anomenats osicalistes –i fins amb història revolucionària– s’hagin negat, per exemple, a reconèixer el govern de font popular de les repúbliques soviètiques i, d’altra banda, hagin fet acatament a poders dictatorials d’origen pretorià, convertint-se en una mena de mesurada i pacífica «oposición de Su Majestad», a canvi del rosegó de pa del Consell d’Estat i del plat de llenties de les regidories governatives, ¿Com pot ésser que els qui això feien –desoint el consell amical que en hora oportuna els arribava de la nostra banda– no veiessin que amb llur insensata conducta enrunaven de cop i volta una noble tradició d’austeritat, destruïen les possibilitats renovadores d’una nova força prenyada de futur i convertien un partit essencialment revolucionari en el reformisme més mesquinament oportunista?

I cosa verament singular i curiosa: els mateixos que blasmaren amb violència i qualificaren amb els mots més durs la tasca generosa de Justícia Social, cridant a la concòrdia els membres dispersos de la gran família obrera, i els mateixos que s’escandalitzaven dels nostres contactes amb homes honrats de tots els camps de l’obrerisme –que mai no caurem en la ridícula petulància de pretendre monopolitzar l’austeritat i la bona fe, i a totes bandes hi ha homes d’idealitat generosa–, els mateixos que per a més bé ferir-nos arribaren a emprar contra nosaltres l’arma de la insídia, callen avui davant antidemocràtics contactes injustificables i són gosats de titllar la nostra obra d’«antisocialista».

Els pobres tenen ulls i no hi veuen! No veuen que fora de les cledes dogmàtiques –puix que el socialisme és una religió massa ampla per a deixar-se encofurnar entre les quatre parets de cap capelleta–, no veuen que sense la cega submissió a cap definidor inviolable, la nostra Unió, amb la seva espiritualitat oberta i amb el seu sentit tolerant, ha fet més per la difusió dels ideals socialistes en terres catalanes que vint anys de casinet provincià, amb taules de cafè, vetllades literàrio-musicals, i «lucido baile de sociedad» i tot, per no esmentar el cacicatge dels quatre que vitalíciament acaparaven els càrrecs de junta i les representacions al Tribunal Industrial.

Som els primers de reconèixer l’alta valor de l’obra que en certs indrets peninsulars ha realitzat el Partido Socialista Obrero Español, la tradició del qual admirem i amb el qual ens sentim agermanats. Declarem també, sincerament, que l’error funest que han sofert els seus líders, el creiem fill no de cap manca de bona fe, sinó d’una manca de consciència socialista, o, si voleu, de sentit de la realitat.

Ignorem el que hagi passat en altres bandes, però sense una profunda renovació de tàctiques i procediments, és evident que el socialisme oficial, endut per una funesta impaciència d’èxit, s’ha perdut tota possibilitat d’influir sobre les masses obreres i els elements intel·lectuals de Catalunya.

Cap afany de ferir ningú no pot moure la nostra ploma. La nostra insistència sobre el mateix punt no és altra cosa que una contínua apel·lació a les normes pures del socialisme, per tal d’atreure al bon camí els companys desorientats i poder oblidar en l’efusiva abraçada del retrobament el dolor que a hores d’ara hem tingut en presenciar que només dues forces gaudeixen avui a Catalunya de plena llibertat per a fer actes de propaganda: els Sindicats Lliures i el Partido Socialista Obrero Español.

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid