Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Catalanisme reaccionari i proletaris catalanitzats

Article de Jordi Arquer publicat al periòdic Treball núm. 17 del 21/4/1930

12/12/2013 El fil roig
Catalanisme reaccionari i proletaris catalanitzats Catalanisme reaccionari i proletaris catalanitzats

Era cosa prevista en la lenta agonia de la dictadura que així que la censura no fos tan restringida, i que la paraula tingués una mica més de llibertat, tot allò que la primera dictadura havia perseguit amb un furor ininterromput rebrotaria amb més força que abans, sobretot en sobreres manifestacions externes i propícies a crear un abrandament sentimental en les gents, el qual engendraria un confusionisme nefast.

Ara, després de cinc mesos que funciona una segona dictadura amb un caràcter més tolerant que l'anterior, però amb la mateixa finalitat que la primera – conservar, sense modificar, la Constitució de 1876 i la monarquia – observem fa setmanes el confusionisme desorientador que hem assenyalat.

El desplaçament general de l'opinió pública cap a l'esquerra agreuja, pel que fa referència als obrers, la situació actual.

Limitem-nos a estudiar dintre de Catalunya – que pel fet d'ésser la nacionalitat d'Ibèria en què ha pres caires més virulents el problema de la llibertat col·lectiva – aquest estat de confusionisme, ja que és la contrada peninsular on van més desorientades les masses obreres.

El problema català, negligit fins avui per les entitats de classe, féu que aquest, acaparat per les nostres dretes pairals, prengués una significació eminentment reaccionària als ulls dels treballadors. Hom confonia lamentablement el catalanisme polític, representat per la “Lliga”, l'“Acció Catalana”, etc., amb la catalanitat. Catalanisme i reaccionarisme eren sinònims per a la immensa majoria dels nostres obrers que, influenciats per un absurd internacionalisme que parlava en castellà, mirava despectivament el catalanisme, el qual solament veien a través de les conxorxes i turpituds electoreres.

Gràcies a la dictadura, el catalanisme – la catalanitat en acció – ha bifurcat els seus camins. Per raó de les persecucions sofertes – abans del 1923, el catalanisme, l'explotaven les dretes davant del govern central per obtenir privilegis econòmics que solament beneficiaven els nostres explotadors – els obrers s'han sentit ferits en la seva catalanitat, que tenien adormida per reacció al catalanisme reaccionari. En aquests anys d'opressió acarnissada, una part del nostre obrerisme s'ha integrat al moviment català.

D'altra banda, aquelles minories obreres que ja actuaven dintre del catalanisme i creien encara en una acció conjunta de burgesia i proletariat per a resoldre – com un problema previ a l'acció de classe – la qüestió catalana, han sofert un desengany saludable en veure que la gran burgesia catalana no es llançava a una acció decidida contra l'Estat espanyol.

I aquests dos corrents: els obrers catalanistes que s'han sentit proletaris i la dels proletaris que s'han catalanitzat, han format, durant la dictadura, el fogar encès d'un ideal únic d'igualtat i de llibertat – en sentit econòmic i polític – que resol el problema de justícia social; el de la llibertat individual i col·lectiva.

***

Caiguda la dictadura, caldrà orientar convenientment aquests dos corrents que han convergit, perquè segueixin una línia de conducta recta que pugui servir d'orientació – eficaç en l'actuació – a les masses obreres de Catalunya.

Cal delimitar exactament els camps. Cal combatre en nom de la ciutadania universal dels treballadors explotats, solidaris per damunt de les fronteres, el nacionalisme català reaccionari, el qual, sota la capa del neutralisme, intenta aplegar, servint-se del nom de Catalunya, dretes i esquerres, anteposant la qüestió catalana a la qüestió social.

No. El problema no es planteja com voldrien els nostres confusionistes de la dreta i que actuen frenèticament en notar que se'ls en va de les mans el moviment català que fins ara havien controlat. La qüestió catalana, al nostre entendre, ha de formar part, com a problema de llibertat col·lectiva, del problema d'igualtat i de llibertat del proletariat d'Ibèria.

Si fins avui les dretes tenien la direcció del moviment de reivindicació de Catalunya, la dictadura ha posat al descobert el fet que la burgesia catalana, a través del fet català, pledegés davant de Madrid miserables interessos de la classe capitalista en detriment dels seus conciutadans.

D'ara endavant, hi haurà del catalanisme dues interpretacions. La dels burgesos que volen la llibertat de Catalunya per suprimir les traves del govern d'Espanya damunt l'economia catalana i la llibertat de continuar explotant ells sols els nostres obrers, i la dels proletaris que volen la llibertat de Catalunya com un objectiu més del seu programa de reivindicacions socials, per portar el proletariat català a una ampla federació amb el proletariat de les altres nacionalitats peninsulars dintre de la futura “Unió de Repúbliques Socialistes d'Ibèria”.

 

 

Jordi Arquer i Saltor (Bellcaire d’Urgell, la Noguera, 1906 - Perpinyà, 1981)

De ben jove va passar a Barcelona. Començà la seva carrera política al moviment Estat Català que impulsava Francesc Macià. En el si del Centre Autonomista de Dependents del Comerçi de la Indústria (CADCI) encapçalà la secció de Treball i l'òrgan corresponent "Lluita", i des d'aquestes posicions combaté els sectors reformistes del separatisme català. Ja posicionat en el comunisme, participà en la fundació del Cercle d'Estudis Marxistes (1927), i en la constitució del Partit Comunista Català (PCC, 1928). Va ser detingut diversos cops, fins que la caiguda de la Dictadura va permetre una certa normalitat als grups marxistes. El 1930 participà en la fundació del Bloc Obrer i Camperol (BOC), dins el qual defensà l’opció sindical (com a dirigent del Sindicat Mercantil) i la política d’Aliança Obrera, per damunt de diferències ideològiques. De la qüestió sindical destaca l’anàlisi que va fer dels dependents del comerç a El Proletariat Mercantil. Pel que fa a la qüestió nacional, a Los comunistas ante el problema de las nacionalidades ibéricas (1931) defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya i el seu exercici dins una Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria. La temàtica nacional també l’abordà a De Pi i Margall al Comunisme (1931). També va seguir de prop el moviment rabassaire, com a col·laborador de «La Terra» (òrgan de la Unió de Rabassaires); i en aquest sentit publicà L’evolució del problema agrari a Rússia, des de la servitud feudal al Comunisme (1934). El 1935 participà en el procés que menà a la formació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM). Durant la guerra, lluità al front d'Aragó amb les milícies organitzades pel partit. El 1937 va publicar Las interpretaciones del marxismo, en un moment en què s’agreujava l’enfrontament del comunisme del POUM front l’oficialista PCE-PSUC. Patí la repressió anti-poumista i, després de la victòria feixista, passà a Mèxic, on publicà Oda a Sant Jordi i El futur de Catalunya i els deures polítics de l'emigració catalana (1943). Alhora deixava el POUM per integrar-se en el Moviment Socialista de Catalunya (MSC). Més tard passà al Rosselló, des d’on col·laborà amb les revistes catalanes de l'exili americà. Anà diversos cops a Barcelona a partir de la dècada dels 1950, però fins el 1977 no hi va residir de forma més estable, quan va crear un arxiu sobre la guerra del 1936 i l’exili català. Alhora va treballar com a contacte entre el catalanisme d’esquerres del Rosselló i el de Barcelona.

Al cap de pocs dies, un amic obrer del barri, que va ser el que me’l va enviar, em diu: «Cada vegada que ve aquí, va dient: ‘aneu poc a Montserrat i heu d’escriure més en català’»; aquest era un dirigent del comunisme heterodox dels anys trenta, i l’any cinquanta-set o cinquanta-vuit deia això. (Josep Termes en una entrevista radiofònica a la ‘Mercantil Radiofònica’ del 5 de desembre del 1984).

Lectura recomanada: Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta (Lluita-IPC, 111-113, abril-setembre del 1984).

 

 

*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2020 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid