Darrerament, l'esquerra del nostre país va una mica desguitarrada. El fet és evident: basta llegir els diaris per a adonar-se'n. La qüestió, no caldria parlar-ne, és greu. Molt greu. Si amb una certa benevolència fins i tot es pot admetre que a determinats moments és "necessària" una dreta -civilitzada, tanmateix-, el que és del tot segur és que una esquerra és imprescindible. Perquè en última instància, la dreta -quaranta anys canten- ni fa país ni fa punyetes. Fa la seva i gràcies. A l'hora de la veritat es veu. Quan arriba aquest moment, cal agrair a la dreta els mèrits de pau, desar-la i cohesionar l'esquerra. Això és elemental i ho sap quasi tothom.
Com també sap quasi tothom que la responsabilitat dels partits d'esquerra és precisament la d'aconseguir la desitjable cohesió de les forces populars compromeses en la lluita per la unitat i la independència nacionals, dos punts conflictius que no acostumen a interessar gaire a la dreta nacional o multinacional.
Les coses comencen a funcionar malament quan els partits d'esquerra abandonen -o ja no es plantegen- els dos punts fonamentals esmentats, els quals proveeixen una arma idònia per a la lluita revolucionària, alhora que situen l'alliberament nacional en el camí de l'autèntic internacionalisme, i es limiten a fer una política de la qual l'únic beneficiari és el mateix partit. En aquests casos, òbviament els partits d'esquerra no són representatius de l'esquerra nacional, sinó dels seus propis interessos.
Lenin, al llarg d'una obra àmplia d'una quarantena de volums, va deixar teòricament plantejades moltes qüestions, que ens poden interessar, perquè fan referència a les qüestions que ara ens afecten. I no tan sols Lenin. Abans i després d'ell, les teories sobre la revolució i l'alliberament nacional han estat abundants. Això podria explicar, en part, una part considerable, les divergències ideològiques entre els nostres partits de l'esquerra més o menys marxista, més o menys revolucionària, més o menys leninista; això, més les aportacions de cada partit, de cada Lenin de cada partit. I podria explicar, també, les divergències ideològiques existents al si de cada partició dels desguitarrament de l'esquerra nacional. Perquè aquesta haurà de quedar forçosament malmesa si els partits que se'n creuen representants, o que aspiren a representar-la, vacil·len en els plantejaments teòrics, presenten ales amb programes divergents, fan política partidària en lloc de fer política nacional.
Lenin, en previsió de tot això, pensava en un partit únic, representant de les classes treballadores. Alguns partits ortodoxos han seguit aquesta línia; altres l'han reformada -l'han revisionada- o bé han seguit el camí dels diversos revisionismes; i sembla que també hi ha hagut partits afortunats que han tingut 200 Lènins, cadascun dels quals, potser, amb aspiracions equiparables a la de l'autor de la quarantena de volums.
La responsabilitat, ja ho he dit de bon començament, és dels partits d'esquerra. I és una responsabilitat gravíssima. No vull pas, ara, beneir la línia de cap partit, cosa que probablement no estic en condicions de fer. L'únic que volia fer era posar de manifest aquesta responsabilitat immensa, de la qual espero que algun dia el poble català pugui demanar comptes a qui correspongui: als partits que han fet la seva política i prou i als 200 Lènins de via estreta que han pensat més en ells mateixos que en el seu país.
*La digitalització d'aquest article es deu al treball de compilació de la versió catalana de Marxist.org
