Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
La pervivència del pacte de la Transició
10/04/2013 Carles Bonaventura

En l’últim ple de l’Ajuntament de Girona es va debatre la moció que Reagrupament i la CUP vam presentar perquè el consistori deixés de reconèixer el títol de príncep de Girona a Felip de Borbó i perquè es reconvertís la fundació que porta aquest nom i es transformés en una eina que realment tingués com a veritable objectiu la formació dels joves tant en l’àmbit educatiu com en el laboral; no pas com passa ara, que aquesta fundació serveix als interessos de la monarquia espanyola i dels grans lobbies econòmics i de poder.

Després d’escoltar la intervenció dels grups presents en aquell ple, i de constatar com convergents, socialistes i populars van fer pinya en la seva aferrissada defensa de la presència dels tentacles de la dinastia borbònica a Girona –tal com vaig explicar en aquella sessió plenària en el meu torn de rèplica–, el primer que vaig tenir va ser la sensació que el pacte de la Transició era encara ben viu, amb l’excepció, almenys en el plenari gironí però no pas a tot arreu, d’Iniciativa.

En aquell pacte subscrit entre els franquistes i les forces reformistes, i mai acceptat per l’independentisme, se’ns va imposar una monarquia hereva directa del franquisme i una constitució continuadora dels Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, tutelada en bona part per l’exèrcit d’aquell règim totalitari, que negava drets fonamentals al poble català, com per exemple el dret a l’autodeterminació o la reunificació dels Països Catalans.

Comprovar aquesta evidència, justament en uns moments com els actuals, marcats pel procés cap a l’estat propi, no és una bona notícia. És, en certa manera, constatar que encara ens queda molta feina per fer. És evidenciar que, una vegada més, el poble ha tornat a passar al davant dels polítics –i que ho haurà de continuar fent–, molts dels quals ens demostren amb les seves actuacions del dia a dia que prefereixen allargar l’agonia d’un sistema i d’un model caducs que ens porten al desastre tant nacionalment com socialment, abans que fer un pas endavant decidit i valent cap a una nova realitat més justa i més democràtica que ens permeti situar el futur estat català al món en igualtat de condicions amb la resta de països sobirans.

Al final, la moció va ser derrotada per 20 vots en contra i només 5 a favor, però aquest resultat no és una derrota de la CUP i de Reagrupament, és una derrota de tots aquells que pensen que la independència, la justícia social, la proclamació de l’estat català... només depenen dels representants polítics. Pensar això és un greu error. Creure que la gent, amb la mobilització massiva del passat Onze de Setembre del 2012, ja va fer tot el que havia de fer i que ara la resta és cosa dels polítics és una equivocació gravíssima. Per què? Doncs perquè els fets demostren contínuament que, si els nostres càrrecs electes, aquells que en teoria ens representen, deixen de tenir, de notar, al darrere la pressió del carrer, la pressió de la mobilització popular, no faran el pas que han de fer quan arribi el moment decisiu.

Després de molt temps de veure com actuen els nostres representants he arribat a la conclusió que són covards de mena i que sempre prioritzen els seus interessos, i que, de seguida que en tenen ocasió, es blinden en la defensa de l’actual statu quo, tal com vam tenir ocasió de comprovar a Girona durant el ple del mes d’abril al qual he fet referència, quan el portaveu convergent va dir que “el debat no era oportú” o quan el del PSC va fer una abrandada defensa de “la tasca que porta a terme la Fundació Príncep de Girona” i que no es podien “barrejar les coses”, o quan la del Partit Popular es va dedicar directament a insultar-nos.

Aquesta és, lamentablement, la classe política que tenim, i només la ciutadania, a través de la pressió i la mobilització al carrer podrà fer que les coses canviïn. Queda molta feina per fer i no podem esperar que ens baixi feta des de dalt.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid