Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Fulls de ruta i altres descosits
13/03/2013 Juli Cuéllar
Julia Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró Julia Cuéllar Gisbert, historiador i militant de la CUP de Mataró

Com es pot pretendre assolir una majoria social independentista sense esmentar el marc de drets socials i laborals que ha de regir en el nou estat català? Per això, resulta desconcertant el suport acrític que tants independentistes neòfits donen al President Artur Mas i a CiU. Aquesta perplexitat no és gratuïta, perquè al capdavall, per molt que pengin la llufa a Brussel·les o a Madrid, el President Mas és qui executa les retallades. Tampoc podem obviar que aquesta CiU que es maquilla amb el discurs sobiranista és la mateixa que el 2012 va votar la Reforma Laboral que ha disparat la xifra d’aturats al nostre país!

Si s’aparquen conceptes bàsics com la sobirania econòmica, alimentària i energètica, la independència serà una paraula buida de contingut, un mer acord entre les elits de Barcelona i Madrid; una simple reforma de l’ordre establert, on el poder restarà a mans d’aquells qui durant més de 30 anys s’han encarregat de matar les mosques colloneres a canonades.

El 16 de març l’ANC celebra una assemblea general que actualitzarà el seu full de ruta, la seva direcció i funcionament organitzatiu.

En el seu anàlisi del procés independentista català l’ANC interpreta que ja hem transitat per les fases de diàleg i denúncia i que a partir d’ara cal preparar-se per a una fase de desobediència prèvia a la construcció del nou estat.

No obstant això, el full de ruta proposat insisteix en donar tot el màxim protagonisme a la política parlamentària i en la suposada importància del pacte de governabilitat subscrit per CiU-ERC.

Més enllà de l’ineludible denúncia de l’espoli fiscal i de l’escanyament econòmic que practica el govern espanyol envers la Generalitat de Catalunya, no hi ha cap al·lusió a la necessitat de posar fi a la corrupció política i al frau fiscal, que no depenen tant de factors externs i que, en canvi, sí que poden condicionar l’avenç independentista.

Per últim, dos aspectes preocupants. En primer lloc, la vaguetat amb què s’aborda la qüestió dels Països Catalans, que queda emmarcada com a un “ideal” que es planteja assolir en “fases posteriors”. En segon lloc, com qui no vol la cosa, l’ANC anuncia la possibilitat de promoure una “coalició unitària independentista”, és a dir, convertir-se en una marca electoral.

Igual que la PDD en el seu dia, l’ANC és un caramel massa dolç i això no presagia res de bo (m’agradaria equivocar-me). Des del passat 11 de setembre, tots els partits d’ordre, tant els pretesament sobiranistes com els que són espanyolistes, han treballat incansablement per aigualir i reconduir el potencial de mobilització exhibit pel moviment independentista. En aquest sentit, cal assenyalar la postura dilatòria adoptada per ICV-EUiA, les trifulgues entre CDC i UDC o els tripijocs del PSC, que in extremis i escudant-se en la resolució presentada el 26 de febrer per CiU i l’Esquerra Plural en el Congrés dels Diputats espanyol s’ha sumat al carro del “dret de decidir” i que a sobre pretén desvirtuar-lo imposant-nos l’obediència al marc legal espanyol.

Els dubtes i les incerteses s’esvairien de cop si haguéssim estat capaços d’organitzar un contrapès o un pol independentista i d’esquerres, capaç de disputar l’hegemonia als sectors conservadors i desmobilitzadors que controlen l’ANC.

Mentre aquesta sensibilitat no s’articuli, les argumentacions simplistes i els discursos neoliberals seguiran predominant en el si del sobiranisme.

Per tot plegat, la CUP és l’esperança d’aquelles persones que volem uns Països Catalans lliures i socialistes. Malauradament, hem funcionat a mig gas i, per tant, esperem que l’Assemblea Nacional Extraordinària de la CUP del 17 de març resolgui el funcionament de l’organització nacional, aparqui les lluites entre capelletes al voltant de l’acció parlamentària i afermi l’essència assembleària i municipalista que ens caracteritza i ens diferencia de la resta d’opcions polítiques.

En definitiva, una bona organització nacional, arrelada al territori, és la clau de volta per garantir l’expansió del projecte de la unitat popular i perquè els diferents agents d’aquest espai polític abordem, sense demora i sense embuts, el debat de la construcció nacional i el procés cap a la independència.

Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2022 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid