La 67a. sessió del plenari de l’Assemblea General de l’ONU celebrada el passat desembre de 2012, va debatre l’informe de la Tercera Comissió, sobre l’Eliminació del racisme, la discriminació racial, la xenofòbia i les formes connexes d’intolerància (veure traducció de l’Equip Nizkor). Es van aprovar dues propostes de resolució: una en contra dels actes de glorificació del nazisme i l’altra amb propostes concretes d’activitat per l’eradicació del racisme. Sorprenentment, la majoria de països de la Unió Europea es van abstenir, com si el temes exposats els fossin aliens.
Les resolucions alerten davant l’oblit de les sentències del Tribunal de Nuremberg, la vulneració dels Convenis de Ginebra de 1949 ha facilitat la banalització del patiment de les víctimes i el revsionisme dels crims de lesa humanitat perpetrats durant la Segona Guerra Mundial pel nazisme.
La desmemòria és una de les principals causes directes del ressorgiment de la violència racista i xenòfoba contra membres de minories nacionals, ètniques, religioses o lingüístiques així com també de la proliferació de partits polítics, moviments i grups de caps rapats d’ideologia nazi.
La destrucció dels memorials o l’exhumació il·lícita de restes de lluitadors antifeixistes, posa en qüestió els valors democràtics de molts estats europeus que han fet taula rasa amb el passat, talment com si fa 70 anys els nazis no haguessin estat derrotats a la batalla d’Stalingrad.
Justament, per això, es posa de relleu la importància de l’educació i del coneixement de la història, per a desterrar les idees de jerarquia i superioritat racial que proliferen arreu d’Europa i que es manifesten sense traves a través del ciberespai i en els actes esportius.
Però sembla que molts estats europeus no estan per la feina, perquè a la pràctica han acabat institucionalitzant el racisme i la xenofòbia, obviant els compromisos de la Declaració de Durban o llur responsabilitat històrica en el tràfic d’esclaus.
El rebrot de les opcions polítiques xenòfobes i supremacistes no és, per tant, una casualitat o una anècdota de la història, sinó el resultat d’una ideologia (nazi-feixista) i del sistema (capitalista) que l’alimenta.
La crisi econòmica que patim ha amplificat l’impacte de les situacions de pobresa, marginació i exclusió social, però també ha afavorit l’extensió de sortides falses fonamentades en el control social extrem i el menyspreu de la diversitat (nacional, religiosa, cultural o lingüística).
En contra de l’opinió benèvola difosa per Ulrich Beck (I) (II), la Unió Europea està configurant-se com a un autèntic Lebensraum, al servei d’una Alemanya desacomplexada que, a través de la Troica, dirigeix una política neoliberal agressiva i de baix calat democràtic al servei de les transnacionals.
El mirall grec i italià, amb l’ascens dels neonazis d’Alba Daurada i la imposició de governs de tecnòcrates, reflecteixen de forma inequívoca allò que pot succeir ben aviat a casa nostra.
Davant de les temptatives d’involució social i democràtica, cal preservar la memòria del poble treballador català i ser conscients que som on som gràcies a les lluites i les revolucions del passat. Per bé que la història no és lineal, si trenquem el fil de continuïtat amb el nostre passat, difícilment podrem construir una nació catalana lliure i un món més just i humà.
