x Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
Memòria independentista
Trenta anys de les detencions per la pancarta "Independència"

Aquest 18 de març es compleixen 30 anys de les detencions i empresonament de militants independentistes que havien portat la pancarta amb el lema “Independència” durant una protesta anti-LOHPA (més coneguda com LOAPA). La repressió s'acarnissava contra un moviment actiu mentre el catalanisme moderat amagava el cap sota l'ala.

09/03/2012 Política

El 18 de març de 1982 la policia (seguint ordres del governador civil Jorge Fernández Díaz) va detenir cinc militants d'IPC (la sisena militant d'IPC, Teresa Lecha, es va entregar a la policia el dia 19 amb la promesa que les detencions no acabarien en empresonaments) sota l'acusació de ser els portadors de la pancarta independentista a la manifestació contra la LOAPA del dia 14 de març, fet que van qualificar de “delicte de rebel·lió” (detinguts sota la legislació especial de la Ley de Defensa de la Democracia, que permetia la incomunicació durant diversos dies). Els detinguts ingressaren a les presons de la Model i la Trinitat de Barcelona i en sortiren 5 setmanes més tard.

En aquesta manifestació, el bloc independentista anava presidit per una pancarta única amb el lema Independència. Quatre dies més tard, la policia va detenir sis militants d'IPC, sota l'acusació de ser els portadors de la pancarta independentista a la manifestació anti-LOAPA, fet que el jutge va qualificar de delicte de rebel·lió. Els detinguts, Carles Castellanos i Ramon Pelegrí van ingressar a les presó de la Model i, Blanca i Eva Serra, Teresa Lecha i Mait Carrasco (tots ells militants d'IPC) a presó la Trinitat de Barcelona. A l'entorn d'aquestes detencions es va desenvolupar una campanya sota l'eslògan "Jo també hi era".

Tal i com descriu la crònica de la revista basca Punto y Hora, en aquesta manifestació es va posar de manifest el nou moviment independentista, encapçalat pels CSPC, IPC i PSAN, que irrompia amb la pancarta "Independència", mentre el bloc de Nacionalistes d'Esquerra (Nd'E) i el PSUC, MCC i LRC estava acompanyat per una tímida pancarta amb el text “Autodeterminació”. Una mobilització que segons aquest mitjà basc va ser castigada amb un clima previ de criminalització (titulars de “Jornada antiespañola en Barcelona” i el fet que els mitjans destaquessin la crema d'una bandera espanyola per sobre del contingut polític de la prostesta).

Convé recordar que l'actual ministre d'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, era l'aleshores governador civil de Barcelona que va ordenar les detencions d'aquests independentistes que sostenien la pancarta amb el lema “Independència” 4 dies després de la manifestació per fer coincidir la detenció amb el fet que el jutge de guàrdia del dia 18 era l'ultradretà Luís Fernando Gómez Vizcarra (que n'ordenà l'empresonament).

Com també assenyalava aquest article de Punto y Hora, la repressió contra els portadors de la pancarta obeïa a “Un tufillo o presión fáctica” que pretenia atemorir la manifestació amb una legislació especial. Els detinguts van ser acusats de “rebelión o apología a la misma, atentado a la integridad de la nación española”, uns arguments esgrimits pel jutge Saez Parga del jutjat núm.8 de Barcelona, de reconeguda fòbia anticatalana. La causa judicial va passar posteriorment a ser competència de l'Audiència Nacional espanyola.

Per acusar els independentistes de la pancarta es van valdre d'aquests arguments en base  a la legislació especial de “Defensa de la democràcia”, sorgida del cop d'estat del 23 de febrer de l'any anterior, i que preveia entre 6 i 12 d'anys de presó per als acusats.

Com a resposta a la repressió l'independentisme català, en aquell moment dinamitzat i reivindicat només per organitzacions com IPC, PSAN, Terra Lliure i els CSPC, va desplegar la campanya “Jo també hi era.” Entre les personalitats polítiques que s'hi van solidaritzar cal destacar el qui era en aquell moment el president del Parlament de la CAC, Heribert Barrera, que va declarar públicament que “no es podia detenir les persones per declarar-se independentistes.” La resta de les responsables dels partits parlamentaris catalans com CiU, PSC o el PSUC no van mostrar cap gest de denúncia d'aquest atac directe a la llibertat d'expressió política.

L'independentisme va plantejar aquesta manifestació denunciant que la LOAPA era una agressió derivada d'una Constitució anticatalana i d'una autonomia sucursalista, i insistien en l'alternativa nacional popular, o alternativa de ruptura per l'autogovern.

Per a l'independentisme, es tractava de deixar-se de lamentacions que no conduïen enlloc i aplegar-se en organitzacions pròpies que no dividissin la totalitat de la nació. Calia reforçar una línia de lluita de ruptura amb l'Estat, ja que l'objectiu independentista no era apuntalar, modernitzar o regenerar l'estat. Això volia dir "una línia de lluita per l'anul·lació de les lleis d'excepció repressives, per la retirada de les forces d'ocupació, per l'anul·lació de totes les lleis que s'oposin a l'exercici de la sobirania nacional, per la dissolució de les divisions provincials i regionals, per la retirada dels plans de reestructuració econòmica i del Pla Energètic, per la paralització dels òrgans de l'administració central, per la llibertat de tots els lluitadors i exiliats que un tal procés de lluita pot comportar". Els independentistes no podien admetre que Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i Nacionalistes d'Esquerra (NE) manifestessin l'argument d'anticonstitucionalitat en relació amb la LOAPA perquè en el seu dia havien rebutjat la Constitució. Per aquesta raó consideraven que els antiloapistes i els loapistes acabarien trobant-se i compartint lloances comunes a l'autonomia amb la qual cosa estaven subratllant que la lluita antiloapa en realitat tenia un elevat component de pura campanya propagandística electoral.

La posició de coherència de l'independentisme a la manifestació del 14 de març, proclamant un no contundent a l'autonomia i un si per la Independència havia significat d'entrada més repressió contra l'independentisme català.

La LOAPA

El anys 1982-1983 l'Estat espanyol i els seus apologetes reforçaven el projecte de l'Espanya eterna amb la LOAPA , després que un cop d'estat militar posés fi mitjançant el terror a les reivindicacions nacionals de bascos, gallecs, canaris o catalans durant els anys de la "Transició". L'independentisme, un petit moviment emergent, denunciava els paranys dels estatuts i la Constitución i optava per l'alliberament nacional com a una sortida, mentre els partits de l'òrbita parlamentària estrenyien els vincles amb uns o altres projectes d'Estat espanyol. Ernest Lluch fou el gran entusiasta català de la LOAPA, que va decantar el PSC cap a les postures més espanyolistes del PSOE. En aquest context es detenien persones sota legislacions especials per haver dut la pancarta amb el lema "Independència" a la manifestaició anti-LOAPA.

La Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, coneguda com a LOAPA (sigles de la llei, en espanyol) fou una llei orgànica aprovada per les Corts espanyoles el 30 de juny de 1982  a partir d'un pacte subscrit entre el PSOE i la UCD. La idea va sorgir després del Cop d'estat del 23 de febrer a partir d'un informe de l'advocat Eduardo García de Enterría. Entre d'altres coses, preveia que la transferència de competències es realitzaria progressivament segons la capacitat de cada comunitat autònoma fins a arribar a equiparar a les unes i les altres.

CiU i Partit Nacionalista Basc van respondre a aquesta Llei amb la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per considerar que els Estatuts, textos amb caràcter constitucional, no podien estar limitats per una llei estatal. El 13 d'agost de 1983 el Tribunal Constitucional d'Espanya declarà anticonstitucional 14 dels 38 articles de la Llei. Amb la part que es va salvar es va aprovar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).

Durant aquests mesos la imposició d'aquesta llei va provocar un clima de crispació política a Catalunya, ja que es va considerar com a un atac a l'autogovern i un gir a la dreta del govern espanyol, i provocà enfrontaments verbals entre els dirigents de CiU i els del PSC, que havien votat a favor de la llei. Això donà lloc a diverses manifestacions de denúncia, com la del 14 de març de 1982 i la convocada per la Crida a la Solidaritat el 13 de març de 1983, en què fins dirigents socialistes catalans hi participaren a títol personal.

La llei va ser declarada inconstitucional segons una sentència, dictada l'agost de 1983.

L'independentisme, marginat durant la transició i que desplegava un moviment clarificador, va participar activament als actes massius contra la LOAPA. Una participació a la manifestació del març de 1982 amb el lema "Independència"que es va pagar amb les conseqüències de la repressió i el silenci de l'autonomisme, que no podia assimilar les contradiccions d'aquella situació. L'Esquerra Independentista va incidir políticament en aquestes mobilitzacions, malgrat el desgast de la repressió.
Valora
Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
Introdueix les teves dades si vols rebre el butlletí
Vull donar-me de baixa
(cc) 2006 - 2017 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid