La situació política ha variat molt en 28 anys. El anys 1982-1983 l'Estat espanyol i els seus apologetes reforçaven el projecte de l'Espanya eterna amb la La Llei Orgànica d'Harmonització del Procés Autonòmic, coneguda com a LOAPA (sigles de la llei, en espanyol) fou una llei orgànica aprovada per les Corts espanyoles el 30 de juny de 1982 a partir d'un pacte subscrit entre el PSOE i la UCD. La idea va sorgir després del Cop d'estat del 23 de febrer a partir d'un informe de l'advocat Eduardo García de Enterría. Entre d'altres coses, preveia que la transferència de competències es realitzaria progressivament segons la capacitat de cada comunitat autònoma fins a arribar a equiparar a les unes i les altres.
CiU i Partit Nacionalista Basc van respondre a aquesta Llei amb la presentació d'un recurs d'inconstitucionalitat per considerar que els Estatuts, textos amb caràcter constitucional, no podien estar limitats per una llei estatal. El 13 d'agost de 1983 el Tribunal Constitucional d'Espanya declarà anticonstitucional 14 dels 38 articles de la Llei. Amb la part que es va salvar es va aprovar la Llei Orgànica de Finançament de les Comunitats Autònomes (LOFCA).
Després que el cop d'estat de 1981 va intimidar les reivindicacions socials i de les nacions de l'Estat, Adolfo Suárez
va pactar amb el socialista Felipe González, encara a
l'oposició, de posar el fre de mà a l'incipient procés autonòmic amb l'argument d'atenuar el malestar dels militars. El PSC, que encara
disposava de grup parlamentari propi, inicialment es va oposar a la LOAPA, de la mà de Raimon Obiols i de Joan Reventós.
Però el portaveu del partit a Madrid, Ernest Lluch, es va
decantar per l'estratègia del PSOE i es va negar a presentar les esmenes
que els socialistes catalans havien elaborat per esmenar a la llei. Un fet que va obrir una crisi al PSC, que va provocar la destitució de Lluch com a
portaveu i que va portar a un congrés dels socialistes a Castelldefels el 1982 força tens. Una situació que alguns responsables del PSC van considerar com un risc real de ruptura per al
partit.
Durant aquests mesos la imposició d'aquesta llei va provocar un clima de crispació política a Catalunya, ja que es va considerar com a un atac a l'autogovern i un gir a la dreta del govern espanyol, i provocà enfrontaments verbals entre els dirigents de CiU i els del PSC, que havien votat a favor de la llei. Això donà lloc a diverses manifestacions de denúncia, com la del 14 de març de 1982 i la convocada per la Crida a la Solidaritat el 13 de març de 1983, en què fins dirigents socialistes catalans hi participaren a títol personal.
La llei va ser declarada inconstitucional segons una sentència, dictada l'agost de 1983.
L'independentisme, marginat durant la transició i que desplegava un moviment clarificador, va participar activament als actes massius contra la LOAPA. Una participació a la manifestació del març de 1982 amb el lema "Independència"que es va pagar amb les conseqüències de la repressió i el silenci de l'autonomisme, que no podia assimilar les contradiccions d'aquella situació. L'Esquerra Independentista va incidir políticament en aquestes mobilitzacions, malgrat el desgast de la repressió.
La pancarta "Independència", la Ley de Defensa de la Democracia i el "Jo també hi era"
La policia va detenir el març de 1982 sis militants d'IPC, entre ells alguns coneguts dirigents, sota l'acusació de ser els portadors de la pancarta independentista a la manifestació contra la LOAPA, fet que qualifiquen de delicte de rebel·lió (detinguts sota la legislació especialde la Ley de Defensa de la Democracia, que permetia la incomunicació durant diversos dies). Els detinguts ingressaren a les presons de la Model i la Trinitat, de Barcelona.
En aquesta manifestació del març, el bloc
independentista anava presidit per una pancarta única amb el lema
Independència. Quatre dies més tard, la policia va detenir sis militants
d'IPC, sota l'acusació de ser els portadors de la pancarta
independentista a la manifestació anti-LOAPA, fet que el jutge va
qualificar de delicte de rebel·lió. Els detinguts, Carles Castellanos i
Ramon Pelegrí van ingressar a les presó de la Model i, Blanca i Eva
Serra, Teresa Lecha i Maite Carrasco (tots ells militants d'IPC) a presó
la Trinitat de Barcelona. A l'entorn d'aquestes detencions es va
desenvolupar una campanya sota l'eslògan "Jo també hi era".
L'independentisme va plantejar aquesta manifestació denunciant que la LOAPA era una agressió derivada d'una Constitució anticatalana i d'una autonomia sucursalista, i insistien en l'alternativa nacional popular, o alternativa de ruptura per l'autogovern.
Per a l'independentisme, es tractava de deixar-se de lamentacions que no
conduïen enlloc i aplegar-se en organitzacions pròpies que no
dividissin la totalitat de la nació. Calia reforçar una línia de lluita
de ruptura amb l'Estat, ja que l'objectiu independentista no era
apuntalar, modernitzar o regenerar l'estat. Això volia dir "una línia de
lluita per l'anul·lació de les lleis d'excepció repressives, per la
retirada de les forces d'ocupació, per l'anul·lació de totes les lleis
que s'oposin a l'exercici de la sobirania nacional, per la dissolució de
les divisions provincials i regionals, per la retirada dels plans de
reestructuració econòmica i del Pla Energètic, per la paralització dels
òrgans de l'administració central, per la llibertat de tots els
lluitadors i exiliats que un tal procés de lluita pot comportar". Els
independentistes no podien admetre que Esquerra Republicana de Catalunya
(ERC), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) i Nacionalistes d'Esquerra (NE) manifestessin l'argument
d'anticonstitucionalitat en relació amb la LOAPA perquè en el seu dia
havien rebutjat la Constitució. Per aquesta raó consideraven que els
antiloapistes i els loapistes acabarien trobant-se i compartint lloances
comunes a l'autonomia amb la qual cosa estaven subratllant que la
lluita antiloapa en realitat tenia un elevat component de pura campanya
propagandística electoral.
La posició de coherència de l'independentisme a la manifestació del 14 de març, proclamant un no contundent a l'autonomia i un si per la Independència havia significat d'entrada més repressió contra l'independentisme català.
Fragments extrets de la Història de l'independentisme (1979-1994)
