Accepto Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Per més informació, consulta el nostre avís legal.
A favor d'Heribert Barrera

Per Blanca Serra Puig

Arran de la mort del polític i científic Heribert Barrera, figura clau tant d’Esquerra Republicana de Catalunya  com de la transició postfranquista i del  Parlament de Catalunya en la seva primera legislatura de 1980 a 1984, han sorgit algunes veus molt critiques amb la seva  persona, la seva trajectòria i el seu pensament; em dol que algunes d’aquestes critiques vinguin de l’esquerra independentista perquè em semblen particularment injustes i mal enfocades. Aquest debat sobre Heribert Barrera té més transcendència de la que sembla i toca molt punts de la nostra història passada i present.

07/09/2011 00:17 Opinió

És un debat que jo no me'l puc prendre a la lleugera perquè sóc prou gran com per fer més de quaranta anys que la meva família i jo havíem tractat el doctor Barrera com a científic i com a polític i, encara que mai no he militat a l'ERC de Barrera, sempre he tingut un profund respecte per la seva trajectòria, abans, durant i després de la guerra civil i fins ara. Jo em vaig orientar cap al moviment d'alliberament nacional i de classe amb el PSAN, el PSAN-P i l'IPC i la meva trajectòria anava i ha anat per altres viaranys, la veritat tant lluny d'ERC com del PSUC i el comunisme estalinista i totalitari.

 M’ha fet la sensació amarga que els retrets que se li fan a Barrera, amb els quals estic totalment en desacord, traspuen el típic  ressentiment calumniós que certs marxistes-estalinistes de pa sucat amb oli han anat escampant sobre la  persona d'Heribert Barrera.

Tinc arguments personals i polítics per raonar i defensar la seva trajectòria i el seu patriotisme insubornable.   Vaig conèixer més en Barrera dins de l'Assemblea de Catalunya dels anys setanta i després durant les primeres eleccions espanyoles postfranquistes, en què, mentre el PCE i el PSUC ja estaven legalitzats, ERC va haver de concòrrer-hi en la il.legalitat política, cosa que va ser consentida tranquil•lament per aquests "demòcrates" que eren els socialistes i els comunistes, que sens dubte se'n van aprofitar.. I és que només donar un cop d'ull a la història dels anys de preguerra civil veuríem que al Principat hi dominava la CNT i l'anarcosindicalisme en el camp obrer i ERC en el camp de la política de les classes populars; aquest panorama va ser totalment  i terroríficament esbandit per la guerra civil i el franquisme amb uns efectes molt perniciosos per  a les classes populars catalanes; ni el psuc ni els socialistes (que al Principat mai no havien pintat gran cosa)  ni les naixents Comissions Obreres estaven disposades a que la situació anterior a la guerra civil tornés a imposar-se, cosa de la qual tant la CNT com en Barrera (el pare del qual havia estat un destacat  dirigent de la CNT) n'eren ben conscients. Al sí de l'Assemblea de Catalunya era ben patent la tensió  i confrontació que existia entre ERC i PSUC.  En la lluita antifranquista el PSUC havia passat a tenir un protagonisme desproporcionat, protagonisme i desproporció que ha anat cultivant en el context de la memòria històrica; d'això n’hem de ser conscients: de lluitadors antifranquistes n'hi havia  de moltes menes i les històries del Front Nacional de Catalunya, d’ERC, de la CNT, de trotskistes ho demostrarien a bastament.

 Quan l'any 80 hi va haver les primeres eleccions catalanes, contrariament al que alguns  s'han empassat innocentment sobre la història de la formació del primer govern Pujol, la reacció de CDC-CIU va ser d'emparellar-se amb el PSC-PSOE, però el sr. Raventós estava tan convençut  que ell era el predestinat a manar, l'home d'esquerres que ens calia (malgrat que socialment era de classe potser més benestant que el propi Pujol) que no va admetre d'anar de parella complementària. La formació d'un govern entre Raventós, Barrera i el PSUC, donada la història viscuda i dràmaticament sagnant entre republicans i comunistes en el més immediat passat, no era de cap manera possible; aleshores CDC-CIU  es va girar cap a ERC (que encara no estava legalitzada) i ERC va acceptar de formar part del primer govern de la Generalitat. Francament no hi tinc res a dir. El doctor Barrera sabia de primera mà com les gastaven els comunistes estalinistes i com van calumniar, perseguir, assassinar anarquistes i poumistes. És comprensible que amb tals companys de viatge no volgués anar ni a la cantonada.

Per altra banda aquest nou primer govern va establir coses  que, n'estic convençuda, amb un govern socialista no haurien anat de la mateixa manera: entre d'altres coses la formació de TV3 (la posició dels socialistes era fer servir el segon canal de TVE bilingüitzant-lo), la immersió lingüística en català i la consolidació d'una sola xarxa escolar catalana (els socialistes tenien una posició ambigua respecte  de l'obligatorietat o voluntarietat del català  i sobre la possibilitat d’una doble xarxa escolar), idees com la de "som sis milions" en la qual s'hi comptava tothom, autòctons i immigrants segons la teoria (de la qual els socialistes se'n reien) que "són catalans tots aquells que viuen i treballen a Catalunya".

Després es van encadenar no sé quantes majories absolutes de CIU la responsabilitat de les quals no va ser d'ERC sinó dels electors i de la irremissible mala política dels socialistes i comunistes que no van tenir altre programa que un antipujolisme compulsiu en lloc d'elaborar un  programa clarament anticonservador i d'un catalanisme d'esquerres insubornable: sempre estaven argumentant i jugant amb l’amenaça de trencar la societat i donar ales a un nou lerrouxisme.

Dir, com algú  ha escrit, que per culpa d'aquest primer govern de CIU-ERC la dreta es va consolidar i instal•lar per una pila d'anys és el mantra que han anat repetint el PSOE-PSC i el PSUC per amagar la seva ineptitud i manca de coratge a l'hora d'aturar en Pujol i companyia. Tenien les agrupacions obreres a favor, dominaven el sindicalisme postfranquista, els ajuntaments importants  eren seus, el carrer era seu...i amb què es va notar això? Va venir immediatament el cop d'estat i es van cagar a les calces. Va venir  Felipe Gonzalez i ens van entrar a l'OTAN; ja abans havien firmat els Pactes de la Moncloa, que van ser infinitament més antiobrers que qualsevol de les mesures actuals.

Ara bé, si ens creguéssim aquesta regla de tres de que l'ERC de Barrera va obrir les portes a la dreta per unes dècades, hauríem de comparar-ho amb els nostres germans del País Valencià: allà no hi havia cap Barrera ni cap “traïdor d'ERC”i l'esquerra PSOE-PSPV i PCE van guanyar i senyorejar amb majories absolutes una pila d'anys. I com està ara el País Valencià?

 Crec que abans de subscriure segons quines anàlisis hauríem de repassar una mica la història.

Com a mínim l'independentisme d'esquerres d'aquella època ha fet la seva autocrítica i no ha seguit mai els cants de sirena convergents. Va treballar per al No a la Constitució (i, per cert, en això va coincidir amb en Barrera), va fer una crida a la vaga general política quan el cop d'estat, i se'ns va considerar uns bojos rematats i va considerar que unes formes de lluita semblants a les dels companys bascos ens podien ajudar. Doncs bé, les dues estades als calabossos de la Puerta del Sol en aplicació de les lleis antiterroristes, cosa que no desitjo a ningú, només van rebre l'ajut i les gestions del president Barrera, i quan arran de la manifestació antiloapa als qui portàvem una pancarta que deia "independència" ens van empresonar un parell de mesos, va ser en Barrera l'únic que va fer gestions i ens en va treure. Per això, que ja sé que no convencerà  a la majoria d’aquests crítics,  i moltes altres coses jo no puc tractar en Barrera com si fos un Juan Antonio Samaranch qualsevol, ni puc estar d'acord amb les desqualificacions i els insults amb els que se'l carrega, perquè són sumament injustos i no responen a la realitat.

Les acusacions de feixisme, xenofòbia, racisme, homofòbia que se li imputen em semblen absolutament ridícules, sortides del mateix tipus de cavernes estalinistes que van calumniar en el seu moment gent com l'Andreu Nin o molts líders anarcosindicalistes ("on és en Nin? a Burgos o a Berlin". escrivien per les parets, mentre l'estaven torturant i finalment assassinant en una txeca). Vaig escoltar i llegir atentament les declaracions d'en Barrera, que si es llegeixen sense prejudicis i sense fer-les fora de context, no donen  peu a cap escàndol i sí a una molt sana i necessària polèmica política; però com que eren declaracions d'un home lliure, considerades políticament incorrectes pels guardians de l'ortodòxia se li va organitzar el típic i tòpic linxament que tant agrada als dits guardians. En Barrera va venir al meu institut de batxillerat a parlar amb els batxillers sobre immigració i nació i va fer un parlament impecable, d'una antixenofòbia total i absoluta, situant el tema en el context d'una nació ocupada sense instruments polítics per fer front a una qüestió tan complexa i  sense poder tirar endavant autèntiques polítiques d'acolliment i justícia social. ¿Algú s'està preguntant, ara mateix, per què la societat catalana està inflant el tal Anglada i les seves propostes - aquestes sí racistes i xenòfobes i, sobretot, ximples-? ¿No serà que per por al debat obert l'esquerra està donant l'esquena, a base de proposar solucions molt simplistes (que, per tant, no són solucions) a un tema molt complex que no suporta les solucions fàcils i, per tant, està regalant una importantísima qüestió política  a energúmens feixistes que s'estan emportant el personal?


Segueix-nos
Subscriu-te al butlletí
(cc) 2006 - 2021 · Comitium Suite · Dissenyat per Fuksia · Equip de Llibertat.cat - Avís legal - correu@llibertat.cat · XHTML vàlid