Gairebé tothom al País Valencià diu que el blaverisme s’ha acabat; no obstant això, les aversions que el caracteritzaven semblen estar més vives que mai. Almenys si considerem com una forma de blaverisme l’ideari polític contrari a la unitat nacional i lingüística (política!) dels Països Catalans. De més a més, el blaverisme va nàixer com a reacció espanyolista a aquesta proposta de fer convergir políticament tots els territoris catalanòfons de l’antiga Corona d’Aragó, és a dir, els Països Catalans.
Enric Morera, màxim responsable del BNV, pal de paller de la triomfant coalició Compromís, l’endemà mateix del 20N ja va anunciar que no parlarien amb Esquerra per a la creació d’un grup parlamentari. Si fóra pel BNV, potser la decisió més coherent, si més no a la vista de les relacions que ha mantingut amb Convergència i Unió, seria que Compromís s’integrara en el seu grup polític. Però Compromís la formen: les dues ànimes del BNV –els catalanistes pragmàtics i els blaveros reconvertits–, també IdPV de Mònica Oltra, que manté fluïdes relacions amb ICV, no obstant aquests s’integraran en el grup d’Izquierda Unida, formació que abandonaren Oltra i la majoria de militants d’IdPV. L’altre peu de la taula és per a la novella formació ecologista Equo, de l’ex-director de Greenpeace Espanya Juan López de Uralde. Una formació estatal que no ha obtingut cap escó. Però d’haver obtingut Equo els diputats necessaris, seria amb aquesta formació estatal, per no dir-ne espanyolista, amb qui el diputat de Compromís haguera format grup parlamentari.
No obstant això, el diputat de trinca de la coalició, Joan Baldoví, esmentava el diputat valencià Enric Marco Miranda, elegit diputat al congrés espanyol l’any 1936, i s’erigia com a continuador seu després d’un llarguíssim parèntesi. Obviava, l’ex-alcalde de Sueca, dues qüestions no gens trivials: que Enric Marco Miranda es va integrar en el mateix grup que Esquerra Republicana de Catalunya (Esquerra Catalana), i també que l’any 2004, tot i que elegit per la circumscripció de Barcelona, un altre valencià, Agustí Cerdà, ja havia evocat Enric Marco Miranda en prendre possessió del seu escó al congrés espanyol. Baldoví deixava així a l’aire unes vergonyes més pròpies de l’aversió blavera quan ignorava, deliberadament –mesquinament–, Agustí Cerdà i el que va significar (una altra cosa és l’escàs aprofitament d’aquella oportunitat) que un valencià representara els valencians des d’una opció política favorable als Països Catalans. ¿Potser Baldoví considera per això Cerdà vinculat a interessos polítics i nacionals no gens valencians, “forasters”?
Al final de tot plegat, faça amb qui faça grup el diputat Baldoví, ja sabem quina és la principal aversió de Compromís. Per a evitar que se’ls assenyale com a catalanistes, cosa que consideren l’acusació que més mal polític els fa, no formaran grup ni amb CiU ni amb ERC. En resum: aquells deien: «No mos fareu catalans», i aquests d’ara diuen: «No mos acusaran de catalanistes». Al capdavall, però, totes dues expressions palesen una idèntica aversió. El blaverisme que han representat Unión Valenciana i Coalición Valenciana ha desaparegut de la graella política, tanmateix les seues fòbies han acabat impregnant-ho tot, o empastifant-ho. Llàstima.
Enric Morera, màxim responsable del BNV, pal de paller de la triomfant coalició Compromís, l’endemà mateix del 20N ja va anunciar que no parlarien amb Esquerra per a la creació d’un grup parlamentari. Si fóra pel BNV, potser la decisió més coherent, si més no a la vista de les relacions que ha mantingut amb Convergència i Unió, seria que Compromís s’integrara en el seu grup polític. Però Compromís la formen: les dues ànimes del BNV –els catalanistes pragmàtics i els blaveros reconvertits–, també IdPV de Mònica Oltra, que manté fluïdes relacions amb ICV, no obstant aquests s’integraran en el grup d’Izquierda Unida, formació que abandonaren Oltra i la majoria de militants d’IdPV. L’altre peu de la taula és per a la novella formació ecologista Equo, de l’ex-director de Greenpeace Espanya Juan López de Uralde. Una formació estatal que no ha obtingut cap escó. Però d’haver obtingut Equo els diputats necessaris, seria amb aquesta formació estatal, per no dir-ne espanyolista, amb qui el diputat de Compromís haguera format grup parlamentari.
No obstant això, el diputat de trinca de la coalició, Joan Baldoví, esmentava el diputat valencià Enric Marco Miranda, elegit diputat al congrés espanyol l’any 1936, i s’erigia com a continuador seu després d’un llarguíssim parèntesi. Obviava, l’ex-alcalde de Sueca, dues qüestions no gens trivials: que Enric Marco Miranda es va integrar en el mateix grup que Esquerra Republicana de Catalunya (Esquerra Catalana), i també que l’any 2004, tot i que elegit per la circumscripció de Barcelona, un altre valencià, Agustí Cerdà, ja havia evocat Enric Marco Miranda en prendre possessió del seu escó al congrés espanyol. Baldoví deixava així a l’aire unes vergonyes més pròpies de l’aversió blavera quan ignorava, deliberadament –mesquinament–, Agustí Cerdà i el que va significar (una altra cosa és l’escàs aprofitament d’aquella oportunitat) que un valencià representara els valencians des d’una opció política favorable als Països Catalans. ¿Potser Baldoví considera per això Cerdà vinculat a interessos polítics i nacionals no gens valencians, “forasters”?
Al final de tot plegat, faça amb qui faça grup el diputat Baldoví, ja sabem quina és la principal aversió de Compromís. Per a evitar que se’ls assenyale com a catalanistes, cosa que consideren l’acusació que més mal polític els fa, no formaran grup ni amb CiU ni amb ERC. En resum: aquells deien: «No mos fareu catalans», i aquests d’ara diuen: «No mos acusaran de catalanistes». Al capdavall, però, totes dues expressions palesen una idèntica aversió. El blaverisme que han representat Unión Valenciana i Coalición Valenciana ha desaparegut de la graella política, tanmateix les seues fòbies han acabat impregnant-ho tot, o empastifant-ho. Llàstima.
