I què es pot dir de la hipocondria dels bancs que, tanmateix, ens sorprenen any rere any amb balanços favorables de milers de milions d’euros? O aquelles entitats financeres estressades –test d’estrès– i tan necessitades d’ansiolítics? Quan, no fa pas gaire, acudíem a un banc per perpetrar un crèdit hipotecari, ens encolomaven, inadvertidament, swaps, clips i collars que, al capdavall, han esdevingut veritables estafes. Hi ha OPA hostils, SICAV pour la minorité, mercats de futurs que especulen amb la collita de blat de l’any vinent, comptabilitat creativa que ha enfonsat nacions senceres, Frobs i Sips, bons patriòtics i estentoris palanquejaments. L’enginyeria financera, la disciplina que mou l’economia global, ens ofereix un selecte ambigú d’especulacions milionàries: contractes, futurs financers, derivats, stock options, spread options, strip options, margin swaps, asset swaps…
L’economia productiva ens remet a la imatge familiar del comptable que venia a la botiga tots els divendres, a quarts de set, a fer el balanç, amb els manegots de color verd i el flexo enlluernant l’avui anacrònic llibre del deu i l’haver. Faves comptades. La barroera màgia financera ha convertit l’economia –etimològicament, l’administració de la llar– en una paraciència esotèrica, amb els seus sacerdots, gurus, bruixots, iniciats i cúpules secretes, inassequible al 90% dels ciutadans. La seva litúrgia hermètica i els seus designis inescrutables esdevenen incomprensibles per a la resta dels mortals que es deixen portar pels escollits. Fitch, Moody’s i Standard & Poor’s, les orquestres melòdiques de moda, qualifiquen qui sap què i qui sap com condemnant a la misèria milions de persones i Lukàs and The Mario’s, una altra banda que causa furor, estan de gira permanent per Europa imposant la música neoliberal que tant agrada a les oligarquies reeixides. El món camina cap a una plutocràcia en estat pur i la plebs, resignada, s’ho mira per la televisió.
L’economia productiva ens remet a la imatge familiar del comptable que venia a la botiga tots els divendres, a quarts de set, a fer el balanç, amb els manegots de color verd i el flexo enlluernant l’avui anacrònic llibre del deu i l’haver. Faves comptades. La barroera màgia financera ha convertit l’economia –etimològicament, l’administració de la llar– en una paraciència esotèrica, amb els seus sacerdots, gurus, bruixots, iniciats i cúpules secretes, inassequible al 90% dels ciutadans. La seva litúrgia hermètica i els seus designis inescrutables esdevenen incomprensibles per a la resta dels mortals que es deixen portar pels escollits. Fitch, Moody’s i Standard & Poor’s, les orquestres melòdiques de moda, qualifiquen qui sap què i qui sap com condemnant a la misèria milions de persones i Lukàs and The Mario’s, una altra banda que causa furor, estan de gira permanent per Europa imposant la música neoliberal que tant agrada a les oligarquies reeixides. El món camina cap a una plutocràcia en estat pur i la plebs, resignada, s’ho mira per la televisió.
