No hi ha dubte que és perquè la seva experiència és una denúncia de l'horror destructiu del neoliberalisme - i de la política europea de tractar d'aquests països no com es va prometre, ajudant-los a desenvolupar com l'europa occidental, sinó com àrees destinades a ser colonitzades com a mercats d'exportació i mercats bancaris, desposseïdes dels seus excedents econòmics, la seva mà d'obra qualificada i, de fet, de la mà d'obra en edat laboral, dels seus béns immobles i edificis, i de tot allò que havia heretat de l'era soviètica.
Letònia ha experimentat una de les pitjors crisis econòmiques del món. No és només econòmica, sinó també demogràfica. Ela seva caiguda del 25,5% del PIB en els darrers dos anys (gairebé el 20 per cent només l'any passat) ja és la pitjor caiguda en dos anys de tota la història. Els pronòstics propis del FMI, de color de rosa, anticipaven una caiguda de més del 4%, el que situavael col lapse econòmic de Letònia per davant de la Gran Depressió dels Estats Units. La mala notícia no acaba aquí, però. L'FMI projecta que el 2009 veurà un dèficit de compte de capital i financer total de 4,2 milions d'euros, amb una fugida addicional de 1,5 milions d'euros, o un 9 per cent del PIB, del país el 2010.
D'altra banda, el Govern letó està acumulant ràpidament deute. Des de de tot just un 7,9% del PIB el 2007, el deute de Letònia es preveu que sigui 74% del PIB per a aquest any, estabilitzant-se suposadament en el 89% en 2014, en el millor dels escenaris segons el FMI. Això deixa molt lluny el deute dels límits de deute de Maastricht per a l'adopció de l'euro. I tot i així l'assoliment de l'entrada a la zona de l'euro ha estat el pretext cap de Banc Central de Letònia per les doloroses mesures d'austeritat necessàries per mantenir el control monetari. Mantenir aquest control s'ha fet cremant muntanyes de reserves de divises que d'altra manera podrien haver estat invertides en la seva economia domèstica.
No obstant això, ningú a Occident es pregunta per què Letònia ha patit aquest fat, tan típic dels països bàltics i altres economies postsoviètica, però només una mica més extrem. Gairebé vint anys després que aquests països aconseguissin la llibertat de l'antiga URSS el 1991, el sistema soviètic difícilment pot ser culpat de ser l'única causa dels seus problemes. Ni tan sols la corrupció per si sola pot ser culpada - un llegat de la dissolució de l'època soviètica tardana, ben segur, però ampliada, intensificada i fins i tot fomentada en la forma cleptocrática que ha proporcionat tal ric botí per als banquers i inversors occidentals. Van ser els neoliberals occidentals els que van financiaritzar aquestes economies amb les "reformes per afavorir els negocis" tant aplaudides pel Banc Mundial, Washington i Brussel·les.
Nivells molt més baixos de corrupció, òbviament són desitjables (però en qui més es pot confiar Occident?), però reduir-la dràsticament potser seria només millorar la situació fins al nivell del camí d'Estònia a la servitud dels euro-deutes. Aquests països veïns bàltics igualment han patit un atur alarmant, la reducció del creixement, disminució dels nivells de salut i l'emigració, en marcat contrast amb Escandinàvia i Finlàndia.
Joseph Stiglitz, James Tobin i altre economistes destacats en l'opinió pública d'Occident han començat a explicar que hi ha alguna cosa radicalment errònia en l'ordre financiaritzat importat pels comercials ideològics occidentals arran del col lapse soviètic. L'economia neoliberal certament no era el camí que va prendre l'Europa occidental després de la Segona Guerra Mundial. Va ser un experiment nou, l'assaig general del qual es va imposar inicialment a punta de pistola pels Chicago Boys a Xile. A Letònia, els consellers van ser de Georgetown, però la ideologia era la mateixa: desmantellar el govern i donar-li a determinats polítics aprofitats ben situats.
Per a l'aplicació post-soviètica d'aquest experiment cruel, la idea era donar als bancs occidentals, els inversors financers, i suposadament al "lliure mercat", els economistes (els anomenats economistes, perquè va cedir la propietat pública de franc, lliure d'impostos, i van donar un nou significat al terme "barra lliure"), lliberat d'acció en la major part del bloc soviètic per dissenyar tota l'economia. I va resultar que, tots els dissenys eren el mateix. Els noms de les persones són diferents, però la majoria estaven vinculats i finançats per Washington, el Banc Mundial i la Unió Europea. I ja que les institucions financeres d'Occident en van ser les patrocinadores, no és d'estranyar que es presentessin amb un disseny d'acord amb els seus propis interessos econòmics.
Era un pla que cap govern democràtic a Occident podria haver aprovat. Les empreses públiques van ser distribuïdes a persones de confiança per vendre-les ràpidament als inversors occidentals i els oligarques locals que transferirien els seus diners de manera segura ben lluny en paradisos occidentals. Per qüestions de capitalització, es van crear sistemes tributaris locals per tal de deixar els dos principals clients tradicionals dels bancs occidentals -els béns immobles i els monopolis d'infraestructures físiques- gairebé lliures d'impostos. Això va deixar les seves rendes i preus de monopoli "lliures" per ser pagats als bancs occidentals com a interessos en lloc d'utilitzar-se com la base tributària interna per ajudar a la reconstrucció d'aquestes economies.
Gairebé no hi havia bancs comercials a la Unió Soviètica. En lloc d'ajudar a aquests països a crear els seus propis bancs, Europa Occidental va encoratjar als seus propis bancs a crear crèdit i posar el llast a aquestes economies una penalització per d'interessos - en euros i altres monedes fortes per a la protecció dels bancs. Aquesta violació d'un axioma fonamental del finançament: no denominar els teus deutes en moneda forta quan els seus ingressos estan denominats en una més feble.
Però com en el cas d'Islàndai, Europa va prometre ajudar aquestes economies a entrar a l'Euro amb polítiques d'ajut adequades . Les “reformes” consistiren en ensenyar-los com treure impostos a les empreses i béns immobles (els principals clients dels bancs) i posar-los als treballadors, no només com a impost fix sobre la rend, sinó també un impost fix sobre "serveis socials", per tal de pagar la Seguretat Social i l'atenció de la salut com un cànon d'utilització per part dels treballadors en lloc de finançar-la amb càrrec al pressupost general majoritàriament amb els trams impositius més alts.
A diferència d'Occident, no hi havia cap impost sobre la propietat significatiu. Això obligà els governs a gravar el treball i la indústria. Però a diferència d'Occident, no hi havi acap impost progressiu sobre els ingressos o la riquesa. Letonia tenia l'equivalent a un impost fix del 59% sobre el treball en molts casos (Els caps del comitè Congréssional Americà i els seus lobbistes només poden somiar un impost tant punitiu com aquest sobre el treball, i la conseqüent barra lliure per als seus principals contribuents de campanya)! Amb un impost com aquest, els països europeus no havien de témer res d'unes economies que sorgien lliures d'impostos sense càrregues a la propietat per gravar fiscalment els treballadors, baixos preus immobiliaris, i baix cost del deute- Aquestes economies estaven enverinades des de bon principi. Això és el que les va fer tant “mercat lliure” i “favorables al negoci” des del punt de vista de l'ortodòxia econòmia occidental d'avui dia.
Mancades de poder per gravar impositivament els béns immobiliaris i altres propietats – o fins i tot d'imposar impostos progressius als trams d'ingressos més elevats-, els governs van ser forçats a gravar fiscalment el treball i la indústria. Aquesta filosofia fiscal de goteig incrementà dràsticament el preu del treball i el capital, fent al indñustria i l'agricultura en les economies neoliberalitzades massa cares i gens competitives amb la “Vella Europa”. En efecte les economies post-soviètiques es van convertir en zones d'exportació per la indústria i els serveis bancaris de la Vella Europa.
L'Europa occidental es va desenvolupar protegint la seva indñustria i treball, i posant impostos a les rendes de la terra i altres ingressos que no tenien contrapartida en un necessari cost de producció. Les economies post-soviètiques van ser “alliberades” d'aquests ingressos per donar-los als bancs europeus occidentals. Aquestes economies -sense deutes el 1991- van ser enfonsades amb el deute, denominat en monedes fortes, no amb la seva moneda. Els crèdits dels bancs occidentals no es van usar per a millorar i augmentar la seva inversiño de capital, la inversió pública i els nivells de vida. El gran volum d'aquests préstecs es van extendre sobretot contra els actius ja existents, heretats del període soviètic. Es va produir nova construcció immobiliària , però la la major part d'aquesta ara s'ha enfonsat en valors negatius. I era els bancs occidentals estan reclamant a Letònia i els països Báltics que paguin exprimint encara més un excedent econòmic amb “reformes” encara més neoliberals que amenacen en expulsar encara més dels seus treballadors a mesura que les seves economies naufraguen i la pobresa s'escampa.
Aquest patró d'una cleptocràcia governant a dalt i una força de treball endeutada -sense (o gairebé sense) sindicació, amb escasses proteccions dels llocs de treball- va ser aplaudit com a model “favorable als negocis (business friendly)” a emular per la resta del món. Les economies post-soviètiques van ser així “sotadesenvolupades” convertides en molt costoses i generalment incapaces de competir en igualtat de condicions amb els seus veïns occidentals.
El resultat ha estat un experiment econòmic en aparença insensat i foll, una distòpia les víctimes de la qual ara són declarades culpables. La ideologia neoliberal del goteig -que aparentment es vol aplicar a Europa i a Nord-amèrica amb una retòrica igualment optimista- ha estat tant econòmicament destructiva que és gairebé com si aquestes nacions haguessin estat envaïdes militarment. És doncs, en conseqüència, moment de començar a preocupar-se sobre si els països Bàltics no han estat un assaig general del que veurem als Estats Units.
El mot “reforma” està ara prenent una connotació negativa als països bàltics, com la que té a Rússia. Ha acabat dignificant una regressió a la dependència feudal. Però si aleshores els senyors feudals de Suècia i Alemanya dirigien les seves hisendes letones amb el poder de les propietats de terratinents, ara controlen el bàltic amb els seus préstecs hipotecaris en moneda estrangera sobre els béns immobiliaris de la regió.
La servitud del deute ha substituït la servitud formal. Les hipoteques superen de molt els valos de mercat reals, que han caigut un 50-70% l'any passat (segons el tipus de cases), també han superat de molt la capacitat dels titulars letons de pagar-les. El volum de deute en moneda estrangera va molt més enllà del que aquests països poden guanyar exportant els productes del seu treball, indústria i agricultura a Europa (que amb prou feines vol importacions de cap mena) o altres regions del món en les quals els governs democràtics es comprometen a protegir al seva força de treball, i no vendre-la i sotmetre-la a programes d'austeritat sense precedents –en nom dels “mercats lliures”.
Han passat dues dècades des que es va introduir l'ordre neoliberal, i els resultats són desastrosos, si no gairebé un crim contra la humanitat. El creixement econòmic no ha succeït. Els actius de l'era soviètica simplement han estat eliminats amb el deute. Així no és com l'Europa Occidental es va desenvolupar després de la Segona guerra mundial, o abans – o la Xina més recentment. Aquest països seguiren el clàssic camí de la protecció de la indústria domèstica, despesa en infraestructura pública, imposició progressivam prohibicions legals contra el el tràfic i saqueig d'aprofitats -tot anatemes per a la ideologia neoliberal del lliure mercat.
Allò que està descarnadament en qüestió són les assumpcions implícites de l'ordre econòmic mundial. Al nucli de la crisi de la teoria i la política econòmica d'avui hi ha totes les oblidades premises i conceptes guia de l'economia política clàssica. George Soros, Stiglitz i altres descriuen una economia global de Casino (jugant amb la qual, per cert, Soros s'ha enriquit ) en la qual les finances s'han separat del procés de creació de riquesa. El sector financer fa reclamacions de béns i serveis cada vegada més exagerades, sovint impagables, a l'economia real.
Aquesta era la preocupació dels economistes clàssics quan van centrar-se en el problema dels rendistes, propietaris i privilegiats especials els ingressos dels quals (sense contrapartida en cap cost necessari de la producció) conduiren a un impost de facto sobre l'economia – en aquest cas, imposant-li el deute. Els economistes clàssics reconeixeren la necessitat de subordinar les finances a les necessitats de l'economia real. Aquesta era la filosofia que va guiar els EUA a la regulació bancària del s anys 1930, i que l'Europa occidental i Japó seguiren dels 1950 als anys 1970 per promoure la inversió en la fabricació. Enlloc de revisar la capacitat del sector financer de llençar-se a l'excés especulatiu, els Estats units van retirar aquestes regulacions els anys 1980s. Des d'una mica menys del 5% dels beneficis totals dels EUA el 1982, els beneficis després d'impostos del sector financer es dispararen fins al 41% el 2007. De fet aquesta activitat de suma zero era un 'impost' que sobrevolava l'economia.
Al costat de la reestructuració financera, el principal isntrument de la caixa d'eines clàssica era la política fiscal. L'objectiu era premiar la creació de treball i riquesa, i recol·lectar la “barra lliure” resultat d'economies socials “externes” com a base fiscal natural. Aquesta política fiscal tenia la virtut de reduir la càrrega sobre els ingressos (salaris i beneficis). La terra es veia com a proveïda per la natura, sense cost de força de treball (i per tant sense valor de cost). Però enlloc de fer-la la base natural dels impostos, els governs van permetre que els bancs la llastessin amb el deute, convertint l'alça del valor de la renda de la terra en pagaments d'interessos. El resultat, en la terminologia clàssica, és un impost financer sobre la societat -renda que la societat se suposa que ha de recaptar com a base dels impostos per invertir en instraestructures socials i econòmiques que facin més rica una societat. L'alternativa ha estat gravar fiscalment el sòl i el capital industrial. I allò al que els recaptadors han renunciat, els bancs ho recapten ara en forma de preus a l'alça dels terrenys -un preu pel qual els compradors paguen interès hipotecari.
L'economia clàssica podia haver previst els problemes de Letònia. Sense frens a les finances ni regulació dels preus dels monopolis, sense protecció industrial, amb la privatització del domini públic per a crear “economies de peatge (tollbooth economies)”, i amb polítiques fiscals que empobreixen el treball i fins i tot el capital industrial mentre recompensen els especuladors, l'economia de Letònia ha experimentat poc desenvolupament econòmic. El que ha assolit -cosa que li ha fet guanyar un fort aplaudiment d'ccident- ha estat la seva determinació d'acumular enormes deutes per a subsidiar el seu desastre econòmic. Letònia té una indústria massa petita, una escassa modernització agrícola, però més de 9 mil milions de lats (moneda letona) en deute privat -ara amb el risc que siguin encolomats al compte de balanç del govern, ben bé com ha passat amb el rescat dels bancs als EUA.
Si aquest crèdit hagués estat estès productivament per a construir l'economia Letona, podria haver estat acceptable. Però va ser en gran mesura improductiu, estès per a impulsar la inflació del preu del sòl i consum de luxe, reduint Letona gairebé a un estat de servitud del deute. En el que Sarah Pallin anomenaria “hopey-change thing” (NdT: expressió usada per aquesta política nord-americana per refereir-se a idees del seu rival Obama al seu parer insensates encara que carregades de bones intencions) , el Banc de Letonia suggereix que ja ha passat el pitjor de la crisi. Les exportacions finalment han començat a aixecar-se, però l'economia es troba encara en un tràngol desesperat. Si les tendències actuals continuen no hi haurà més letons que piguin heretar cap revifada econòmica. L'atur encara està per sobre del 22%. Desenes de milers han marxat del país, i desenes de milers mñes han decidit no tenir fills. Aquesta és una resposta natural a una situació que ha deixat el país amb milers de milions de deute públic i privat. Letonia no està en cap confluència cap als nivells occidentals de prosperitat, i no hi anirà amb l'actual política fiscal agressiva neoliberal, antiobrera, antiindustrial i antiagrícola que està sent imposada coercitivament per Brussel·les com a condició per rescatar el banc central de Letònia perquè pugui pagar als bancs suecs que han fet aquests préstecs tant improductius i pasaritaris.
Albert Einstein va dir que “la demència és fer el mateix una vegada i una altra i esperar resultats diferents”. Letonia ha utilitzat el mateix Consens de Washington, autodestructiu, antigovern, antiobrer, antiindustrial, antiagrícola i “pro-Occident” durant ben bé 20 anys, i els resultats han estat cada vegada pitjors. La feina i el repte ara és alliberar l'economia de Letònia de la seva via neoliberal cap a la neo-servitud. Hom podria pensar que el camí escollit seria aquell traçat pesl economistes clàssics del s. XIX que dugué la prosperitat que veiem a Occident i a l'Àsia Oriental. Però això demanaria un canvi de filosofia econòmica -i demanaria un canvi de govern.
La qüestió és, com respondran Europa i Occident. Admetran el seu error? O hi insistiran? Les senyals no són gaire prometedores. Occident diu que els treballadors no s'han empobrit prou, la indústria no ha estat prou delmada, i l'economia del pacient no ha estat prou dessagnada.
Si això és el que Whashington i Brussel·les diuen als bàltics, imagineu que és el que volen fer a les seves pròpies poblacions!
*Michael Hudson (www.michael-hudson.com) és un antic economista de Wall Street i ara economista crític i Distinguished Research Professor a la Universitat de Missouri, Kansas City (UMKC), i president de l'Institute for the Study of Long-Term Economic Trends (ISLET). És autor de diversos llibres, entre els quals “Super Imperialism: The Economic Strategy of American Empire” (new ed., Pluto Press, 2002) i “Trade, Development and Foreign Debt: A History of Theories of Polarization v. Convergence in the World Economy”.
*Jeffrey Sommers és co-director del Baltic Research Group a l'ISLET, i professor de l'Stockholm School of Economics de Riga.
Article publicat a Global Research, el 15 de Febrer de 2010, i en altres portals. Traducció de La Fàbrica .
