El setembre acostuma a simbolitzar la tornada a la normalitat. Aquest any, però, Catalunya hi arribarà amb una acumulació de conflictes que el Govern no ha estat capaç de resoldre. El curs escolar començarà amb una vaga educativa, Rodalies continua oferint un servei deficient, els processos administratius del Departament d'Educació acumulen retards i errors, la crisi de l'habitatge no afluixa, la llengua catalana continua retrocedint en àmbits essencials i els conflictes territorials s'intensifiquen amb nous projectes d'infraestructures contestats socialment.
No es tracta d'una incidència puntual. És la imatge d'un país que encadena problemes sense que les respostes polítiques aconsegueixin generar confiança.
Durant mesos, el Govern ha anunciat plans, calendaris i compromisos. Però massa sovint les promeses no s'han traduït en resultats. Les explicacions han acabat substituint les solucions, i la ciutadania té la sensació que els conflictes simplement s'ajornen fins que apareix una nova crisi.
En qualsevol democràcia madura, aquesta situació obliga a parlar de responsabilitats polítiques.
La primera correspon al president de la Generalitat, Salvador Illa, que dirigeix l'acció del Govern i n'ha d'assumir el balanç. També afecta els consellers responsables dels departaments on els problemes s'han convertit en estructurals. Quan una gestió acumula errors reiterats, la dimissió deixa de ser una derrota personal i es converteix en una expressió de responsabilitat institucional.
Però la responsabilitat política no s'atura al Consell Executiu.
Els governs existeixen perquè una majoria parlamentària els sosté. Esquerra Republicana i els Comuns van facilitar la investidura de Salvador Illa i han contribuït a fer possible la seva estabilitat parlamentària. Aquesta decisió també comporta una responsabilitat davant la ciutadania. Si el balanç del Govern és objecte d'un qüestionament creixent, els partits que el fan possible també han d'explicar fins a quin punt continuen avalant aquest rumb polític.
Tanmateix, hi ha una qüestió encara més profunda.
El debat no és només si aquest Govern ha gestionat bé o malament els problemes del país. El debat és si el marc polític actual permet resoldre'ls.
L'executiu de Salvador Illa va néixer amb la voluntat declarada de «normalitzar» Catalunya després del cicle polític obert pel referèndum de l'1 d'Octubre. Però aquesta normalització s'ha construït, sobretot, sobre el retorn a la lògica autonòmica i sobre la idea que els grans conflictes nacionals podien quedar aparcats mentre es prioritzava la gestió.
La realitat sembla desmentir aquesta expectativa.
Catalunya continua patint un dèficit crònic d'inversions en infraestructures estratègiques, una dependència de decisions que es prenen fora del país, dificultats per desplegar polítiques lingüístiques amb tota l'ambició que molts sectors reclamen i una capacitat limitada per definir un model propi en àmbits tan decisius com la mobilitat, l'energia o el finançament.
Això no significa que la independència sigui una resposta automàtica a tots els problemes. Cap projecte polític no pot garantir-ho. Però sí que obliga a recuperar una pregunta que alguns havien volgut donar per superada: disposa Catalunya dels instruments polítics necessaris per afrontar els seus reptes de futur?
Potser la gran anomalia dels darrers anys no és que l'independentisme continuï existint. La gran anomalia és haver pretès que els motius que van portar milions de persones a defensar la independència havien desaparegut sense haver estat resolts.
Els problemes estructurals del país continuen damunt la taula. I molts ciutadans poden arribar a la conclusió que aquests problemes difícilment trobaran una resposta estable dins d'un marc polític que perceben insuficient.
Si el projecte polític que havia de representar la «normalització» acaba identificat amb la gestió permanent de les crisis i amb el retorn a un autonomisme incapaç d'oferir noves perspectives, és legítim que torni a obrir-se el debat sobre quin horitzó necessita Catalunya.
Potser el veritable debat del setembre no serà només si calen dimissions. Potser serà si, davant l'esgotament d'un model polític i institucional, ha arribat el moment de tornar a situar la sobirania nacional i la independència en el centre de la proposta política.
Perquè governar també consisteix a oferir un horitzó de futur. I quan aquest horitzó desapareix, no només entra en crisi un govern. És tot un model polític el que comença a esgotar-se.
