Quan l'any 1962 Fuster va publicar "Nosaltres, els valencians", s'encetava una nova època per al País Valencià. En efecte: aquella obra, a més de la trajectòria cívica del nostre assagista i d'un encara curt equip d'intel·lectuals, venia a constituir-se en catalitzador d'una voluntat nacional que estava, per la força, soterrada de molts anys ençà.
Aquell renaixement era una de les coses més incòmodes amb què havia d'ensopegar un sistema. Les reaccions no es feren esperar. Des d'atacs personals a Fuster, fins a "valencianies" de gent que havia renunciat a tota dignitat pròpia i s'apuntava al sucursalisme més estèril que un país hagi conegut. Tanmateix, el progrés d'aquest renaixement era inaturable: iniciava un procés irreversible.
Els arguments anti-nacionalistes incorrien en el ridícul ara i adés. Els moviments defensius de determinats estatus eren irrisoris. El concepte de Països Catalans s'imposava i a hores d'ara ningú no s'atreveix a negar-lo frontalment.
Com que la llengua és un argument de primera magnitud —tot i que no és l'únic ni el més important— la llengua serà atacada. El calibre científic de la llengua que es parla a València invalidava els esforços per reduir la llengua dels valencians a un mitjà casolà. I s'inventà un anticatalanisme i una demencial diferència entre el català i el "valenciano". La resposta popular ja estava prou sensibilitzada, i, el que és més important, prou informada, com per treure un manifest que signen 50.000 persones.
Les forces, de la dreta o de l'esquerra, que no volen, no saben o no poden veure la realitat tangible d'aquest procés de recuperació donen proves d'escassa intel·ligència. En política, els fets considerats adversos es poden "torejar" de moltes maneres. Negar-los és exposar-se al fracàs i al ridícul. El polític ha de saber aclimatar-se a qualsevol situació... o quedar tancat en una torre d'ivori, en contactes de despatx i en secretets entre líders. Els fets són els fets. I en un termini imprevisible de temps, veurem l'espectacle divertit d'algun partit que es baixa literalment els pantalons i diu allò de "donde dije digo".
Fa anys, algú es va treure de la màniga allò de "catalán, idioma de la burguesía". Se n'ha penedit. Després resultava que el nacionalisme era cosa de la burgesia. La intervenció d'il·lustres historiadors provocà una nova rectificació. Ara ja cap partit no nega la validesa del nacionalisme. En aquests moments li ha tocat al concepte de Països Catalans. La dialèctica històrica queda demostrada una vegada més...
